Pinzell damunt de tela-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Fotografía: Marais Poitevin




Pinzell damunt de tela
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Al dematí llostreja riallera la gola.
Tots els dies la pluja lleva les ulleres al fullatge.
Els carrers dormen assumint totes les pedres
Com coixins de les lluernes. E brufol
Aleteja al bell mig de la corbata de les branques: —Des d’ací,
Veu l’horitzó de genolls i beu el velam púber
De les estrelles. El món cap enroscat a la lluna.
Aquest món ja en la nit s’arrauleix els genolls.
Aquest món on no falten els suïcides,
Els proxenetes, i les estampetes d’algun port.
La vida fa udolaments de pedrera i ferreteria.
Al meu veí País, el govern de facto vol
Ordenar l’arc del cel i cegar el temps de les espigues.
Ara es venen raspalls dentals per a llavar inodors.
Mentres tant, el teclat de la pluja cau damunt de les temples,
Els pneumàtics sagnen de fum damunt del paviment.
Els dies sense pluja són bolics amb termites.
A l’aigua bullint les guitarres són estrofes
Efímeres: el foc crema els trens i la saliva.
Quan els pedrissos s’omplin de cendra els mòbils
Callen; —Al damunt del sostre la mansuetud llig
Les teules, per molt que els gats vulguen alterar l’ordre
Establert. El País s’asseca als eucaliptes;
Per a reviure’l és necessari sembrar-lo de pètals de cerç,
Llavis i un bon berenar de camins.
Ara els colors caminen en línia recta com una monja;
Qui diu que els soldats són apòstols?
Al cofre de l’horitzó ja no caben els exèrcits,
Ni les dames levitant al crepuscle dels molls.
Fa falta posar un termòmetre a les dents
I al circ: fa falta buscar l’auxili al vitrall
Dels trens o devorar la nit acumulada a les ferides.
Una xicona orbita als seus mateixos mugrons;
Flamegen els seus dits damunt de la camisa d’aigua
Que brolla dels seus porus: —és cel i finestra,
Aquell matí embolicat als seus encaixos. És llum certa,
L’inventari que hi ha a les nines, les onades i
La Pràctica per sobre la Teoria. Algu pot imaginar
La defunció dels rellotges i fer-ne el testament.
Però no pot comptar els camells que passen adins
De l’ull d’una agulla, encara que siga capotera.
Els aldarulls sempre gasten la punta de les sabates;
Després els peus cauen a trossos com puzzle:
Després les mosques cabotegen fartes de carronya.
Les baionetes manquen de rent; tenen, pel contrari,
Capolls de rovell, corbats brolladors de mort.
La nuesa ancorada als meus ulls amb centenars de kilovatis:
Pot, tal volta, il·luminar la ciutat del meu pit
I fregar l’asfalt d’un blues de Louisiana?
Els gratacels fuetegen l’alé de la llunyania:
Quan haurà Pau, sortiran triomfants els jardins…
Baratària, 01.VII.2009

Pincel sobre tela

En la mañana amanece risueña la garganta.
Todos los días la lluvia le quita las ojeras al follaje.
Las calles duermen asumiendo todas las piedras
Como almohadas de las luciérnagas. El búho
Aletea entre la corbata de las ramas: —Desde ahí,
Ve el horizonte de rodillas y bebe el velamen púber
De las estrellas. El mundo cabe enroscado en la luna.
Este mundo ya en la noche acurruca sus rodillas.
Este mundo donde no faltan los suicidas,
Los proxenetas, y las estampillas de algún puerto.
La vida pega alaridos de cantera y ferretería.
En mi vecino País, el gobierno de facto quiere
Ordenar el arco iris y cegar el tiempo de las espigas.
Ahora se venden cepillos dentales para lavar inodoros.
Mientras, el teclado de la lluvia cae sobre las sienes,
Los neumáticos sangran de humo sobre el pavimento.
Los días sin lluvia son petates con comejenes.
En el agua hirviendo las guitarras son estrofas
Efímeras: el fuego quema los trenes y la saliva.
Cuando los poyetones se llenan de ceniza los celulares
Callan; —Sobre el techo la mansedumbre lee
Las tejas, aunque los gatos quieran alterar el orden
Establecido. El País se seca en los eucaliptos;
Para revivirlo hay que sembrarle pétalos de cierzo,
Labios y una buena merienda de caminos.
Ahora los colores caminan en línea recta como una monja;
¿Quién dice que los soldados son apóstoles?
En el cofre del horizonte ya no caben los ejércitos,
Ni las damas levitando en el crepúsculo de los muelles.
Hay que ponerle un termómetro a los dientes
Y al circo: hay que buscar el auxilio en el vitral
De los trenes o devorar la noche acumulada en las heridas.
Una muchacha orbita en sus propios pezones;
Flamean sus dedos sobre la camisa de agua
Que brota de sus poros: —es cielo y ventana,
Aquella mañana enredada en sus encajes. Es luz cierta,
El inventario que hay en las pupilas, el oleaje y,
La Práctica sobre la Teoría. Alguien puede imaginar
La defunción de los relojes y hacer su testamento.
Pero no puede contar los camellos que pasan dentro
Del ojo de una aguja, aún cuando sea capotera.
Las asonadas siempre gastan la punta de los zapatos;
Después los pies caen en pedazos como puzzle:
Después las moscas cabecean hartas de carroña.
Las bayonetas carecen de levadura; tienen, por el contrario,
Capullos de herrumbre, curvados surtidores de muerte.
La desnudez anclada en mis ojos con cientos de kilovatios:
¿Puede, acaso, iluminar la ciudad de mi pecho
Y rozar el asfalto de un blues de Louisiana?
Los rascacielos fustigan el aliento de la lejanía:
Cuando haya Paz, saldrán triunfantes los jardines…
Barataria, 01.VII.2009