William Etty, York, Inglaterra, 1787-1849.
Il·lusió premonitòria
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó
A: E L B
Y sobre el mundo no se oyó
De sobte intuesc que l’imminent és una Gràcia.
I que el temps present una perplexitat d’ares.
El foc sovint deixa de ser atzar per a esdevindre
Un mar tutelar d’ecos o ressonàncies.
He baixat a la fondor dels cingles, nugat
Al rent del vol sense portes escorredisses.
Al meu quadern estan anotades les dates de la meua utopia:
Ací el poder de la claredat sense fatiga —ràfega entre
Onades de viatges, set demanant asil, ferida major
D’allò somiat. Mentre que el rellotge de la consciència
Flueix, els papirs reparteixen el sospir en penjolls d’alé.
La set en essència també és harmonia.
Als terbolins aprén a ser riu memoriós.
Els coixins polsen mentre l’instint reverbera.
El foc també és un arcà a les nostres mans.
Sovint l’ebriesa fa perdre la brúixola;
Però l’essència es queda, gotera màgica de l’ànsia.
La nuesa major la desvetla la il·lusió premonitòria:
Aqueixa que el colibrí revela entre esquerdes d’aire.
El calendari sempre reincideix en l’inèdit:
I a risc de desvetlament, fa circular el tràfec
De la pàgina de llum dels nostres ulls…
L’hivern sacsa els fils pròdigs del batec.
I són palpables, ací, en aquest viatge imaginari on
L’atalaia del teulat em fa lliscar en cada gota
Impecable. L’alé comparteix la comú taula de la gespa.
Al silenci li done una flassada perquè respire,
I no invalide els cartílags de les finestres.
Té raó la llum quan crida damunt dels meus porus.
Així he aprés a divagar entre desconeguts pensaments.
Ací entre vestigis tutelars d’obsidiana o carboni 14,
Les serradures reparteixen llunes i clivells de fugacitat.
Però hi ha dies que desperten en campanes de tendresa,
Turons la memòria de les quals aprén de l’inefable.
Al centre de l’univers, una botella de mar creuant
Ocells, l’aire que canta entre les dents.
L’alienació sobtada sense que refuse els armaris de paret,
L’edat girant com una espiga a la boca,
El batec de la sina on es fa el crit del demà.
La vida, si existeix, flama complida en la llum.
La vida sempre ens dóna apòzemes de perplexitat,
I jardins d'embriac espenyador i tot. La vida
Ens dóna crits i ulls i destins imperatius i porcions
D’ales. Així apareix escrit a la bíblia de les temples.
És possible que les paraules tinguen paradoxes,
I la carn nines infinites. És possible creuar l’albir
Amb els peus a terra? Només el crit, sovint,
És testimoniatge de la imminència. Mentrestant, deixe que les paraules
Em buiden les mans i reconforten el meu destí…
Baratària, 06.VII.2009
Il·lusió premonitòria
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó
A: E L B
Y sobre el mundo no se oyó
sino caer el agua.
MIGUEL ARTECHE
MIGUEL ARTECHE
De sobte intuesc que l’imminent és una Gràcia.
I que el temps present una perplexitat d’ares.
El foc sovint deixa de ser atzar per a esdevindre
Un mar tutelar d’ecos o ressonàncies.
He baixat a la fondor dels cingles, nugat
Al rent del vol sense portes escorredisses.
Al meu quadern estan anotades les dates de la meua utopia:
Ací el poder de la claredat sense fatiga —ràfega entre
Onades de viatges, set demanant asil, ferida major
D’allò somiat. Mentre que el rellotge de la consciència
Flueix, els papirs reparteixen el sospir en penjolls d’alé.
La set en essència també és harmonia.
Als terbolins aprén a ser riu memoriós.
Els coixins polsen mentre l’instint reverbera.
El foc també és un arcà a les nostres mans.
Sovint l’ebriesa fa perdre la brúixola;
Però l’essència es queda, gotera màgica de l’ànsia.
La nuesa major la desvetla la il·lusió premonitòria:
Aqueixa que el colibrí revela entre esquerdes d’aire.
El calendari sempre reincideix en l’inèdit:
I a risc de desvetlament, fa circular el tràfec
De la pàgina de llum dels nostres ulls…
L’hivern sacsa els fils pròdigs del batec.
I són palpables, ací, en aquest viatge imaginari on
L’atalaia del teulat em fa lliscar en cada gota
Impecable. L’alé comparteix la comú taula de la gespa.
Al silenci li done una flassada perquè respire,
I no invalide els cartílags de les finestres.
Té raó la llum quan crida damunt dels meus porus.
Així he aprés a divagar entre desconeguts pensaments.
Ací entre vestigis tutelars d’obsidiana o carboni 14,
Les serradures reparteixen llunes i clivells de fugacitat.
Però hi ha dies que desperten en campanes de tendresa,
Turons la memòria de les quals aprén de l’inefable.
Al centre de l’univers, una botella de mar creuant
Ocells, l’aire que canta entre les dents.
L’alienació sobtada sense que refuse els armaris de paret,
L’edat girant com una espiga a la boca,
El batec de la sina on es fa el crit del demà.
La vida, si existeix, flama complida en la llum.
La vida sempre ens dóna apòzemes de perplexitat,
I jardins d'embriac espenyador i tot. La vida
Ens dóna crits i ulls i destins imperatius i porcions
D’ales. Així apareix escrit a la bíblia de les temples.
És possible que les paraules tinguen paradoxes,
I la carn nines infinites. És possible creuar l’albir
Amb els peus a terra? Només el crit, sovint,
És testimoniatge de la imminència. Mentrestant, deixe que les paraules
Em buiden les mans i reconforten el meu destí…
Baratària, 06.VII.2009
No hay comentarios:
Publicar un comentario