Òrbita de l’entropessada- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Stefano Ussi, Florencia, Italia, 1822-1901.





Òrbita de l’entropessada
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Malgrat la veu gutural de la nit it i el buit on cauen
Els ossos del riure, malgrat la flor que es desfa
En les estrelles, malgrat els udols dels mapes,
tants especialistes de l’amargura, la vida entrant
En ull propi i en l’alié, hi ha una entropessada de mort on
És inútil la gramàtica apresa a les escoles.
Al camí s’amaguen les esperances i s’obrin
Les ferides —a manera de paradoxa, els arrels com crit
De la blasfèmia, l’humanisme al fil dels coltells.
Les claus oculten matins de caragols, pianos per un món
De bastons, claus de mil espigues sense lluna,
Abelles mastegant catàstrofes sense cap relleu.
Quin país és possible amb un cel de punxes? —Un on
L’ànsia siga d’espines; un on hi haja huracans
De tosferina; un on la grip aviar siga gossa de llàgrimes.
El vertigen badalla reixats de filferro. Els cadàvers són fràgils
Per a la seua ambició d’eternitat, per a la seua ambició de llanterna.
Les claus són l’única constant en el esdevindre abjecte
Del rellotge. Les estratagemas estan a l’ordre del dia: però
Són tan fràgils com els cabells de la soledat, campanes
Sense badall, bordells ancorats als sentits.
Un no pot esperar que els ulls es tornen meteors.
O que desapareguen els paralipòmens en certes genealogies.
O que sonen les trompetes per a derrocar regnes,
O que les guerres siguen l’aliança per a viure en pau.
Als temples els números només compten en ordinals
(Els números naturals estan desterrats d’aqueix regne)
Un sent les paraules des d’altaveus —les dels ídols
I les ares, a la picapedreria del vent, en les hòsties
Purificadores dels restaurats (almenys això és
Allò que m’han dit reiteradament a manera de provocació).
Els ocells errants beuen aigua en les fulles del vent.
Les papallones caduquen quan naufraguen les seues extremitats.
Una unglera lliura guerres contra les sabates i les tisores.
Els anys pesen menys quan es guarden en una alforja.
En les nits, els cementeris s’omplin de tropells,
De lents huracans, de fòsfors llepant terbolins punxants.
Qualsevol dia els nius trenquen l’alba en les llàgrimes.
Les hores passen i retornen amb miquetes de formigues.
El fil de l’aurora crema en la saliva com les abelles
Dels amants en la borrasca desconcertant de la seua mateixa
Memòria. Hi ha dies cecs de pancartes. Al monestir
Dels zompopos, fa falta oxígen per a les òlibes.
Per al temps vinent és necessari l’aiguardent.
L’ull de la boirina em dóna un bany de mirades grises.
A causa de les estàtues ja són molts els vianants als parcs.
Com més tapaboques, menys necessàries són les paraules.
En la llei dels teulats no compten els imans, només la gravetat
L’armadura de la qual no necessita de pneumàtics, sinó
De la boca del llop de Caputxeta…
Quan l’horitzó té els ulls fatigats,
És necessària una hamaca amarrada de cap a cap.
Baratària, 12.VII.2009

Órbita del traspiés

Pese a la voz gutural de la noche y al vacío donde caen
Los huesos de la risa, pese a la flor que se deshace
En las estrellas, pese a los aullidos de los mapas,
A tantos especialistas de la amargura, a la vida entrando
En ojo propio y en el ajeno, hay un traspiés de muerte donde
Es inútil la gramática aprendida en las escuelas.
En el camino se esconden las esperanzas y se abren
Las heridas —a manera de paradoja, las raíces como grito
De la blasfemia, el humanismo al filo de los cuchillos.
Las llaves ocultan mañanas de caracoles, pianos por un mundo
De bastones, llaves de mil espigas sin luna,
Abejas masticando catástrofes sin relevo alguno.
¿Qué país es posible con un cielo de púas? —Uno donde
El ansia sea de espinas; uno donde haya huracanes
De tosferina; uno donde la gripe aviar sea perra de lágrimas.
El vértigo bosteza alambradas. Los cadáveres son frágiles
Para su ambición de eternidad, para su ambición de linterna.
Las llaves son la única constante en el devenir abyecto
Del reloj. Las estratagemas están a la orden día: pero
Son tan frágiles como los cabellos de la soledad, campanas
Sin badajo, burdeles ancladas en los sentidos.
Uno no puede esperar que los ojos se conviertan en meteoros.
O que desaparezcan los paralipómenos en ciertas genealogías.
O que suenen las trompetas para derribar reinos,
O que las guerras sean la alianza para vivir en paz.
En los templos los números sólo cuentan en ordinales
(Los números naturales están desterrados de ese reino)
Uno oye las palabras desde altoparlantes —las de los ídolos
Y los altares, en la cantería del viento, en las hostias
Purificadoras de los restaurados (al menos eso es
Lo que me han dicho reiteradamente a manera de provocación).
Los pájaros errantes beben agua en las hojas del viento.
Las mariposas caducan cuando naufragan sus extremidades.
Un uñero libra guerras contra los zapatos y las tijeras.
Los años pesan menos cuando se guardan en una alforja.
En las noches, los cementerios se llenan de tropeles,
De lentos huracanes, de fósforos lamiendo remolinos punzantes.
El día menos pensado los nidos amanecen en las lágrimas.
Las horas pasan y regresan con migajas de hormigas.
El hilo de la aurora arde en la saliva como las abejas
De los amantes en la borrasca desconcertante de su propia
Memoria. Hay días ciegos de pancartas. En el monasterio
De los zompopos, hace falta oxigeno para las lechuzas.
Para el tiempo que viene es necesario el aguardiente.
El ojo de la neblina me da un baño de miradas grises.
A causa de las estatuas ya son muchos los peatones en los parques.
Entre más tapabocas, menos necesarias son las palabras.
En la ley de los tejados no cuentan los imanes, sólo la gravedad
Cuya armadura no necesita de neumáticos, sino
De la boca del lobo de Caperucita…
Cuando el horizonte tiene los ojos fatigados,
Es necesaria una hamaca amarrada de polo a polo.
Barataria, 12.VII.2009