Mostrando entradas con la etiqueta español. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta español. Mostrar todas las entradas

domingo, 15 de agosto de 2010

EL LAVATORI EN LA TAULA BLAVA DE LA SALIVA/EL LAVATORIO EN LA MESA AZUL DE LA SALIVA

Per si de cas, la saliva a punt d’eixir-se del lavatori que jau
En la taula: Cérvol del menjar que udola en les meues mans,
Comensal incert de la nit. —duc el meu semen a punt d’eixir
De les paraules, l’egua de la lluna en el revés de la fulla
Tallada amb l’obscena nit dels llenços.
Ilustración: Imágenes gratuitas









EL LAVATORI EN LA TAULA BLAVA DE LA SALIVA
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó








En los matorrales del silencio
Las estrellas caídas/ son pájaros muertos/
En el agua sin sueño/ del espejo.
MANUEL MAPLES ARCE








Per si de cas, la saliva a punt d’eixir-se del lavatori que jau
En la taula: Cérvol del menjar que udola en les meues mans,
Comensal incert de la nit. —duc el meu semen a punt d’eixir
De les paraules, l’egua de la lluna en el revés de la fulla
Tallada amb l’obscena nit dels llenços.
L’orquídia reina deTumbes en els meus dits de fal·lus llegendari.
L’arca plena de daus i retrunys,
Damunt de l’ala vertiginosa de la gespa. Damunt del dispensari de l’udolament.
Llave i pregue els peus del dia, potser per a junyir l’horitzó.
El meu món aquest pòmul de peixos damunt de la roca que sosté el fang.
(El meu món esperant-te en l’estació de les sandàlies buides;
Jugant al conte encantat del tatuatge,
A la saliva esculpida en el reixat dels folls.
A la negra ventúria confusament fosca com la senda de Zaratusta)
Per si de cas, invoque la bona sort dels tamals pisques.*
L’olla de peltre en el foc purificant les aigües confidencials.
Ah, aquesta idiotesa escrita en la paret indesxifrable de l’òpera:
Brecht tancat en la seua moribúndia apocalíptica,
Fins a ficar-se les mans en el devantal del cel:
—(però no arriben els tres centaus per a avançar en la lluita),
Ni per a comprar bossetes d’escaldums torrats amb sal,
Ni molt menys colometes de dacsa per a no sentir el tedi del cine
Mentre l’estret Bering conté la pluja.
De cert t’he llavat els peus com a prova irrefutable d’amor
Al veï. —I vaja que, així, les ungles senten el calze de la Aliança,
I no el vedell d’or, ni a l’ara pagana de la fe.
M’abasta la mel d’abella dels dies del pretèrit perfet,
Tal volta alguna cosa guardem per al futur imperfet i pudent
De les lligues majors del foc.
Per cert que hem acumulat en la teua vagina tot l’alfabet: la filologia
Del bany rosa, la sintaxi del gos famolenc que sóc en aquest País,
Reflex sense dubte d’un bosc delerat.
La rialla ací, “en la intempèrie de totes les estètiques; tenim
Les mans plenes de continents blaus”. I açò, perquè ens hem
Tornat cecs de tant caminar per les veredes fosques del fred.
Per si de cas, encara caminem damunt del riure dels peixos,
Damunt del sol del que reptar fins a arribar a la memòria.
De nou fique els teus peus en el lavatori de la meua consciència: olen
A espill espars, a l’evangeli doctrinal del meu mateix suïcidi.
Barataria, 13.VIII.2010



*Comida típica salvadoreña elaborada con hojas de huerta, maíz molido, manteca de cerdo, sal pimienta.








EL LAVATORIO EN LA MESA AZUL DE LA SALIVA








En los matorrales del silencio
Las estrellas caídas/ son pájaros muertos/
En el agua sin sueño/ del espejo.
MANUEL MAPLES ARCE







Por si acaso, la saliva a punto de salirse del lavatorio que yace
En la mesa: Ciervo de la comida que aúlla en mis manos,
Comensal incierto de la noche. —traigo mi semen a punto de salir
De las palabras, la yegua de la luna en el envés de la hoja
Cortada con la obscena noche de las sábanas.
La orquídea reina de Tumbes en mis dedos de falo legendario.
El arca llena de dados y retumbos,
Sobre el ala vertiginosa del césped. Sobre el dispensario del alarido.
Lavo y rezo los pies del día, tal vez para uncir el horizonte.
Mi mundo este pómulo de peces sobre la roca que sostiene el fango.
(Mi mundo esperándote en la estación de las sandalias vacías;
Jugando al cuento encantado del tatuaje,
A la saliva esculpida en la verja de los locos.
Al negro ventarrón confusamente oscuro como la senda de Saratrusta)
Por si acaso, invoco la buena suerte de los tamales pisques.*
La olla de peltre en el fuego purificando las aguas confidenciales.
Ah, esta idiotez escrita en la pared indescifrable de la ópera:
Brecht cerrado en su moribundia apocalíptica,
Hasta meter sus manos en el delantal del cielo:
—(pero no alcanzan los tres centavos para avanzar en la lucha),
Ni para comprar bolsitas de pepitoria tostadas con sal,
Ni mucho menos palomitas de maíz para no sentir el tedio del cine
Mientras el estrecho Bering contiene la lluvia.
De cierto te he lavado los pies como prueba irrefutable de amor
Al vecino. —Y vaya que, así, las uñas saben al cáliz de la Alianza,
Y no al becerro de oro, ni al altar pagano de la fe.
Me basta la miel de chumelo de los días del pretérito perfecto,
Quizá algo guardemos para el futuro imperfecto y maloliente
De las ligas mayores del fuego.
Por cierto que hemos acumulado en tu vagina todo el alfabeto: la filología
Del baño rosa, la sintaxis del perro hambriento que soy en este País,
Reflejo sin duda de un bosque anhelado.
Nos reímos aquí, “en la intemperie de todas las estéticas; tenemos
Las manos llenas de azules continentes”. Y esto, porque nos hemos
Vuelto ciegos de tanto caminar por las veredas oscuras del frío.
Por si acaso, todavía caminamos sobre la risa de los peces,
Sobre el suelo de los que reptar hasta llegar a la memoria.
De nuevo meto tus pies en el lavatorio de mi conciencia: huelen
A disperso espejo, al evangelio doctrinal de mi propio suicidio.
Barataria, 13.VIII.2010


*Comida típica salvadoreña elaborada con hojas de huerta, maíz molido, manteca de cerdo, sal pimienta.

sábado, 3 de abril de 2010

PERPLEXITATS DE LA NIT- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Sempre la incertesa mossega els retalons, —les cadires redones
Del destí, els plats peridors del fang.
L’ham dessagnat de les paràboles, la molsa cremada
En la inclemència d’aquests dies, herètic amor per les ferides.
Ilustración tomada de la red








PERPLEXITATS DE LA NIT
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó








Todo nuestro conocimiento nos acerca a nuestra ignorancia,
toda nuestra ignorancia nos acerca a la muerte,
pero la cercanía de la muerte no nos acerca a Dios.
THOMAS STEARN ELIOT







Sempre la incertesa mossega els retalons, —les cadires redones
Del destí, els plats peridors del fang.
L’ham dessagnat de les paràboles, la molsa cremada
En la inclemència d’aquests dies, herètic amor per les ferides.
Bull als porus el pàlpit dels tatuatges, el desvetlament lliurat
Al rovell, la pàgina de l’orient amb segles d’abisme.
Només la follia m’absol d’aquest fred, tortura la vena trencada del desvariejament,
El mocador en la seua mullada salmorra.
Cadascú sagna en la fugacitat del calendari,
Posmodernitat del descoratge, plaga íngrima en la consciència,
On la llenya agonitza en el seu mateix designi.
Cada rellotge depreda l’alé, —és ahir, hui, el desvariejament, el minut
Embegut de l’esfera, el casc mut dels congostos,
La possibilitat de l’horitzó en la remor de les pedres.
La nit torna la soledat estranya de l’inagafable, joc inevitable
De sagnar en les aigües bellugadisses de la tendresa.
Damunt dels braços vençuts de la saliva, la sang premuda de la vexació,
La quaresma en l’orfenesa redona dels ulls.
Tot és depòsit de boira en la boca miserable del deliri.
Els grills dissipen la glopada dels camins, la despulla dels hisops
Suplicants, el fluir esqueixat de les paraules.
—Som de sobte l’horitzó buidat dels itineraris,
De cas el malson del fanal,
El temps cec dels còdols, el clivell de l’arcà, el rostre
Anònim de la vigília, crit de la pols als ossos.
Al voltant de la ferida, la vertadera nit de les lluernes,
L’astrolabi sense rituals, l’udolament damunt de la pedra fosca. Oferesc
A aquest No-res un got d’aire, l’afany del vertigen, el ventall de l’ocote.
Sorgeix l’aguait com el vinagre dels ganivets, el laberint cec
Del Planeta, —la ruda atapeïda, fosca de les ombres.
Ha sigut una vida sencera el somni total de les llànties: aquesta sensació
De boirina incurable, líquid alambí del secret.
Ha sigut la captivitat dels ossos en la flama, la obliquitat del pòl·len,
La mà enfollida en la sal feridora,
L’àmfora dissemblant de la balança.
La incertesa ha sigut l’ídol de la carn, —el presagi amb teules
De l’enigma, l’arrel trencat de l’engrut, la carícia dels dards.
L’ull no descansa als rellotges, on ets amb l’anell de l’endevinalla,
Porta endreçada en els meus aleteigs, principi d’aquesta esquerda d’espines?
On espurnes per a llavar la meua foscor? On? On?
On gotegen llum els ocells,
I aquest cos suat del llenguatge?...
On?...
Baratària, 29.III.2010








PERPLEJIDADES DE LA NOCHE








Todo nuestro conocimiento nos acerca a nuestra ignorancia,
toda nuestra ignorancia nos acerca a la muerte,
pero la cercanía de la muerte no nos acerca a Dios.
THOMAS STEARN ELIOT









Siempre la incertidumbre muerde los calcañales, —las sillas redondas
Del destino, los platos perecederos del barro.
El anzuelo desangrado de las parábolas, musgo quemado
En la inclemencia de estos días, herético amor por las heridas.
Bulle en los poros el pálpito de los tatuajes, el desvelo entregado
A la herrumbre, la página del oriente con siglos de abismo.
Sólo la locura me absuelve de este frío, tortura la vena rota del desvarío,
El pañuelo en su mojada salmuera.
Cada quien sangra en la fugacidad del calendario,
Posmodernidad del desaliento, llaga íngrima en la conciencia,
Donde la leña agoniza en su propio designio.
Cada reloj depreda el aliento, —es ayer, hoy, el desvarío, el minuto
Embebido de la esfera, el casco mudo de los desfiladeros,
La posibilidad del horizonte en el murmullo de las piedras.
La noche devuelve la soledad extraña de lo inasible, juego inevitable
De sangrar en las aguas movedizas de la ternura.
Sobre los brazos vencidos de la saliva, la sangre apretada del vejamen,
La cuaresma en la orfandad redonda de los ojos.
Todo es depósito de niebla en la boca miserable del delirio.
Los grillos disipan la bocanada de los caminos, el despojo de los hisopos
Suplicantes, el fluir agrietado de las palabras.
—Somos de pronto el horizonte vaciado de los itinerarios,
Acaso la pesadilla del farol,
El tiempo ciego de los guijarros, la grieta del arcano, el rostro
Anónimo de la vigilia, grito del polvo en los huesos.
Alrededor de la herida, la verdadera noche de los tragaluces,
El astrolabio sin rituales, el aullido sobre la piedra oscura. Ofrezco
A esta Nada un vaso de aire, el afán del vértigo, el abanico del ocote.
Surge el acecho como el vinagre de los cuchillos, el laberinto ciego
Del Planeta, —la ruda tupida, oscura de las sombras.
Ha sido una vida entera el sueño total de las lámparas: esta sensación
De bruma incurable, líquido alambique del sigilo.
Ha sido el cautiverio de los huesos en la flama, la oblicuidad del polen,
La mano enloquecida en la sal hiriente,
El ánfora desigual de la balanza.
La incertidumbre ha sido el ídolo de la carne, —el presagio con tejas
Del enigma, la raíz rota del engrudo, la caricia de los dardos.
El ojo no descansa en los relojes, ¿dónde estás con el anillo del acertijo,
Puerta erguida en mis aletazos, principio de esta grieta de espinas?
¿Dónde centellas para lavar mi oscuridad? ¿Dónde? ¿Dónde?
¿Dónde gotean luz los pájaros,
Y este cuerpo sudado del lenguaje?...
¿Dónde?...
Barataria, 29.III.2010

viernes, 5 de marzo de 2010

HORA PROFUNDA-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Per a tornar a la Gràcia és necessari netejar la foscor: Els anys caven
El treball del somni, el tragí de la llum entre nosaltres.
Fill del pa, la joia de les ales, l’arc iris dels galls en l’aigua;
El diàleg insondable dels pètals al seu lloc.

Autor de la fotografía: Alfredo Penella Delgado









HORA PROFUNDA
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó








Yo sé que hay quienes dicen: ¿Por qué no canta ahora
con aquella locura armoniosa de antaño?
Esos no ven la obra profunda de la hora,
la labor del minuto y el prodigio del año.
RUBÉN DARÍO







Llegesc en cada vèrtebra del rellotge, l’huracà del pànic: —Les hores
De cada dia, que maceren els teulats.
Per a tornar a la Gràcia és necessari netejar la foscor: Els anys caven
El treball del somni, el tragí de la llum entre nosaltres.
Fill del pa, la joia de les ales, l’arc iris dels galls en l’aigua;
El diàleg insondable dels pètals al seu lloc.
A voltes el crit de la saliva se’ns mostra com sendera fidel,
L’horror que furga invisible en el Nou Ordre,
La sal redona de les artèries, els caragols endredats en les ombres,
—Ningú no veu la soledat en les monedes del sol.
Ningú no guareix les flaires de l’alé al trencat jardí del vent.
La sopa de la turbulència porta segles de cendra.
Els martells aposten als usos horaris dels habitants.
El pòl·len és pòstum en el engrut sargit de les gàbies.
Al desert del brufol riu la nit.
—Hi ha meteors d’ocells entre les síl·labes dels porus, al sòl
Ras dels morts sense canícula?
—De cas l’insomni ens dóna cap treva per a no veure esquelets?
—Pregunte sense tindre cap resposta clara, ni hores profundes en aqueixa
Aigua ploguda de les lluernes—
Amb una alenada de campanes estroncables, esquince el tauler
De les paraules, el rat de les reverberacions, la salamandra
De la sort, el teuladí verbal de l’èxtasi.
Hi ha hores atapides en el tragí del País. Hores per al show
Del moment. Hores amb borrissol púbic i piercing. Però també
Hi ha hores descarnades, —hores de fang bracejant l’asfixia.
Hi ha hores profundes, és clar, on els vaticinis contraataquen,
On es pot incendiar la demència pel refilet,
On la potestat dels psalms enllumena com el cristall de l’alba.
A voltes necessite la carpa per a saber que existeixes:
[Necessite el carné d’identitat de les llànties, les aixelles del gemec,
El melic d’un pur havà, el gall que picoteja el cerç,
El cadàver que jau al túnel dels il·lustrats i eminents,
La gota polvoritzada del bateig en la meua front,
Tu boca alliberada capaç de reconéixer-me enmig de cortines de Babel.
Necessite la costella del teu etern deliri. La bassa on naden
Els meus llavis, aqueixa brasa perpètua del teu entrecuix].
A sobre la llum, tremola la llum les seues raneres. Cristall del profund.
Al coixí, la proclamació del dia: —El jardí nu
Del foc, l’ala que crida en abocar-se a la branca de les paraules.
A les teues sines la respiració, el hàlit dels meus punys i l’aigua estesa
Del teu vestit als meus braços.
A sobre la llum, tremola la llum les seues raneres: llum besada en la cavitat
De la nit, en la despertada dels sentits…
Baratària, 27.II.2010








HORA PROFUNDA







Yo sé que hay quienes dicen: ¿Por qué no canta ahora
con aquella locura armoniosa de antaño?
Esos no ven la obra profunda de la hora,
la labor del minuto y el prodigio del año.
RUBÉN DARÍO








Leo en cada vértebra del reloj, el huracán del pánico: —Las horas
De cada día, que maceran los tejados.
Para volver a la Gracia hay que limpiar lo oscuro: Los años cavan
El trabajo del sueño, el trajín de la luz entre nosotros.
Hijo del pan, la joya de las alas, el arco iris de los gallos en el agua;
El diálogo insondable de los pétalos en su sitio.
A veces el grito de la saliva se nos muestra como sendero fiel,
El horror que hurga invisible en el Nuevo Orden,
La sal redonda de las arterias, los caracoles enredados en las sombras,
—Nadie ve la soledad en las monedas del sol.
Nadie sana los aromas del aliento en el quebrado jardín del viento.
La sopa de la turbulencia lleva siglos de ceniza.
Los martillos apuestan a los usos horarios de los habitantes.
El polen es póstumo en el engrudo zurcido de las jaulas.
En el desierto del búho ríe la noche.
—¿Hay meteoros de pájaros entre las sílabas de los poros, al suelo
Raso de los muertos sin canícula?
—¿Acaso el insomnio nos da alguna tregua para no ver esqueletos?
—Pregunto sin tener respuestas claras, ni horas profundas en esa
Agua llovida de las luciérnagas—
Con una bocanada de campanas restañables, rasgo el tablero
De las palabras, el ratón de las reverberaciones, la salamandra
De la suerte, el gorrión verbal del éxtasis.
Hay horas de relleno en el trajín del País. Horas para el show
Del momento. Horas con bello púbico y piercing. Pero también,
Hay horas descarnadas, —horas de fango braceando la asfixia.
Hay horas profundas, desde luego, donde los vaticinios contraatacan,
Donde se puede incendiar la demencia por el trino,
Donde la potestad de los salmos alumbra como el cristal del alba.
A veces necesito la carpa para saber que existes:
[Necesito el carné de identidad de las lámparas, las axilas del quejido,
El ombligo de un puro habano, el gallo que picotea el cierzo,
El cadáver que yace en el túnel de los ilustrados y eminentes,
La gota pulverizada del bautizo en mi frente,
Tu boca liberada capaz de reconocerme en medio de cortinas de Babel.
Necesito la costilla de tu eterno delirio. La poza donde nadan
Mis labios, esa brasa perpetua de tus entrepiernas].

Sobre la luz, tiembla la luz sus estertores. Cristal de lo profundo.
En la almohada, la proclamación del día: —El jardín desnudo
Del fuego, el ala que grita al asomarse a la rama de las palabras.
En tus senos la respiración, el hálito de mis puños y el agua extendida
De tu vestido en mis brazos.
Sobre la luz, tiembla la luz sus estertores: luz besada en la cavidad
De la noche, en el despertar de los sentidos…
Barataria, 27.II.2010




miércoles, 3 de marzo de 2010

JUGÀVEM, LLAVORS…- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Hem perdut els espills redons de les bolles. El pètal
Llepat de les paparines, el lladre deslliurat de les faldes de mamà,
Els vaixellets de paper creuant les aigües del diumenge,
La solemnitat circular del trompitxol, pel joc atziac
Dels coltells, l’assalt a mà armada, la baralla carrerera.

Ilustración: Marcel Duchamp










JUGÀVEM, LLAVORS…
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó








Las pequeñas aves convergen, convergen
con sus dones hacia difíciles lindes.
SYLVIA PLATH

Aquí a todos los hombres
esclaviza la muerte,
todos lloran amores o amistades.
Yo sueño con lazos que perduran
eternamente...
SULLY PRUDHOME







Hem perdut els espills redons de les bolles. El pètal
Llepat de les paparines, el lladre deslliurat de les faldes de mamà,
Els vaixellets de paper creuant les aigües del diumenge,
La solemnitat circular del trompitxol, pel joc atziac
Dels coltells, l’assalt a mà armada, la baralla carrerera.
Oblidem la infantesa del Gat amb botes i la Bella dorment.
La nit al seu búnker ens ha trencat els tímpans. —La fogonada,
L’esclafit, la penúria. Juguem a l’ombra de la fullaraca,
A la pedra del pit de la mort.
Tenim un cel amb ropers de música trencada. La intempèrie
En l’esclafit de la mort, la pudor galopant als ulls
Dels infants com cavalls sinistres.
Els resquills ens depreden la respiració. Bassals de bresques
Amb pólvora, el País en la foscor de l’espetec. A cegues, desfet
En els seus guants el sucre. —jugàvem, llavors, seguint
Els carrers de l’aigua, l’ascensió de les ninetes als balancins.
—Jugàvem, llavors. Jugàvem. Baudelaire, ara, entre
La meua geografia. The Doors a la foguera de les meues ninetes,
The Rollings Stones amb el seu Brown sugar, wild hourses o Undercover
Of the night. De sobte saltem a la Torre de Babel dels somnis,
A aqueixa batalla de les portes a gotasses,
Als dilluns impossibles de sobreviure enmig de formigues.
—Jugàvem, llavors. Jugàvem.
Sobrevivim al gas pebre de les tapisseries i els desencerts.
A la ràfega del torrent al capciró dels dits,
A la llu recorrent del vertigen, a l’abisme del dol de les òlibes.
[D’on arribes tu, il·lusió d’un dia
pervindre, tu, esperança d’un passat
Mai no acomplit, però que jo ara
evoque entre marcides profecies
o bestreta en nostàlgia?] Al cordell dels atifells, l’ofici de somiar.
Perquè, de quina altra manera, allò real o imaginari guareix a les botigues.
—Arribes en l’agrunsadora dels llampecs. Damunt del vertigen
Dels llits, violins de morfina.
—Jugàvem, llavors.
[“I encara ens és possible certa aspiració a l’equilibri,
la puresa de línees, el traçat d’un disseny,
l’oblit de la retòrica de l’explícit per la retòrica de les al·lusions”]
Ací es nodreixen de morts les paraules. On les balances?
On els utensilis de llauror, la transfusió dels jardins?
Estàs ací jugant amb la meua nostàlgia, llençol d’orenetes en la meua set,
Aigua sense fons al pou de l’arc iris. Ulls del so.
Ets ací, en la fixació encesa dels dilemes: buidar-te tota, fins a
La darrera gota d’argent viu, fins a tornar immòbil l’enruna.
—Érem jóvens, llavors, i jugàvem sense mocadors als balcons.
Ara toca vestir-nos amb doblecs.
I caminar, página darrere pàgina, la nit…
Baratària, 24.II.2010








JUGÁBAMOS, ENTONCES…








Las pequeñas aves convergen, convergen
con sus dones hacia difíciles lindes.
SYLVIA PLATH

Aquí a todos los hombres
esclaviza la muerte,
todos lloran amores o amistades.
Yo sueño con lazos que perduran
eternamente...
SULLY PRUDHOME







Hemos perdido los espejos redondos de las canicas. El pétalo
Lamido de las piscuchas, el ladrón librado de las faldas de mamá,
Los barquitos de papel cruzando las aguas del domingo,
La solemnidad circular del trompo, por el juego aciago
De los cuchillos, el asalto a mano armada, la riña callejera.
Olvidamos la infancia del Gato con botas y la Bella durmiente.
La noche en su búnker nos ha roto los tímpanos. —El fogonazo,
El estallido, la penuria. Jugamos a la sombra de la hojarasca,
A la piedra del pecho de la muerte.
Tenemos un cielo con roperos de música quebrada. La intemperie
En el estallido de la muerte, la hedentina galopando en los ojos
De los niños como caballos siniestros.
Las esquirlas nos depredan la respiración. Charcos de panales
Con pólvora, el País en la oscuridad del estampido. A ciegas, deshecha
En sus guantes el azúcar. —jugábamos, entonces, siguiendo
Las calles del agua, la ascensión de las pupilas en los columpios.
—Jugábamos, entonces. Jugábamos. Baudelaire, ahora, entre
Mi geografía. The Doors en la hoguera de mis pupilas,
The Rollings Stone con su Brown sugar, wild hourses o, Undercover
Of the night. De pronto saltamos a la Torre de Babel de los sueños,
A esa batalla de las puertas a goterones,
A los lunes imposibles de sobrevivir en medio de hormigas.
—Jugábamos, entonces. Jugábamos.
Sobrevivimos al gas pimienta de las tapicerías y los desatinos.
A la ráfaga del torrente en la yema de los dedos,
A la luz recurrente del vértigo, al abismo del duelo de las lechuzas.
[¿De dónde llegas tú, ilusión de un día
porvenir, tú, esperanza de un pasado
nunca cumplido, pero que yo ahora
evoco entre marchitas profecías
o anticipo en nostalgia?] En el mecate de los aparejos, el oficio de soñar.
Porque, de qué otra manera, lo real o imaginario se cura en las boticas.
—Llegas en la mecedora de los relámpagos. Sobre el vértigo
De las camas, violines de morfina.
—Jugábamos, entonces.
[“Y aún nos es posible cierta aspiración al equilibrio,
la pureza de líneas, el trazado de un diseño,
el olvido de la retórica de lo explícito por la retórica de las alusiones”]
Aquí se nutren de muertos las palabras. ¿Dónde las balanzas?
¿Dónde los aperos de labranza, la transfusión de los jardines?
Estás aquí jugando con mi nostalgia, sábana de golondrinas en mi sed,
Agua sin fondo en el pozo del arco iris. Ojos del sonido.
Estás aquí, en la fijeza encendida de los dilemas: vaciarte toda, hasta
La última gota de azogue, hasta volver inmóvil el escombro.
—Éramos jóvenes, entonces, y jugábamos sin pañuelos a los balcones.
Ahora hay que vestirnos con dobleces.
Y caminar, página tras página, la noche…
Barataria, 24.II.2010

martes, 2 de marzo de 2010

DÓNA’M L’OBLIT-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Dóna’m l’oblit o la mort primerenca. Tota la terra
Entre les meues mans. La fúria fosca dels morts, aqueix altre cos
Junt als xiprers, aqueixa pluja del vent als rellotges.

Ilustración: Gustave Courbet








DÓNA’M L’OBLIT
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó







La conquista es mentira. Envejezco
tolerando tu orilla semi-independiente
dentro de cuyos límites ahora mi legado
culmina inexorable.
SEAMUS HEANEY

Mientras el polvo en que se duele el mundo
curva su flor, su lágrima troquela,…
SARA DE IBÁÑEZ








Dóna’m l’oblit o la mort primerenca. Tota la terra
Entre les meues mans. La fúria fosca dels morts, aqueix altre cos
Junt als xiprers, aqueixa pluja del vent als rellotges.
Plou prompte als cascos ferits de les temples,
Als cabells el País del fangar, al País de la set,
El País d’aquest dolor interminable. —Plou-me ací, al llac
Del teu melic, el sexe del teu bressol a la meua gola, el calze negre
De la nit en la tempesta, el gemec de la salmorra a la porta.
Plou-me ací, amb els fantasmes tristos del llit.
Els ulls balbs de la vexació, el fil d’aigua travessant la boca.
Tremolem al mapa dels llavis,
Al farcell dels porus,
Als joncs de les pestanyes, al xuclamel dels anhels.
Tremolem al pati de les murtres.
Al refugi del guarum. En la ràfega de l’ixcanal.
En els trossets callats del bambú. En la ració amarga de l’impetigen.
—Estarà un dia el sucre a la porta, a les nostres mans?
Vetllarem sempre el xiprés a ras de terra, sense catifes d’hotel
De set estrelles? Plou-me en aquest pèl de la cal·ligrafia.
En aquesta Sodoma i Gomorra de l’stablishment de la Pàtria.
Ara o mai, si és posible mossegant l’odi. Els moments ardus,
La posta de la volença, el mos premut dels porus.
[“deixeu-me descansar en aquest silenciós rostre que res no exigeix
deixeu-me esperar l’iceberg que creua callat el mar sense lluna
deixeu que el meu bes llisque damunt del seu cos gelat
quan abastarà la riba en què només l’espera és possible”]
—Dóna’m l’oblit.
Dóna’m l’oblit. El fil de les dents de lleopard. De caçador furtiu.
Dóna’m l’oblit en aquesta hora que parten els jardins cap a la nit.
Dóna’m l’oblit dels ulls per a no veure’t en parracs ni en tuguris.
Plou-me nua per darrera vegada als taulers de la tendresa.
A l’almanac de l’escuma, a la duna dels forrellats: Obri
Les aigües interminables cap a la platja,
Cap a l’escarlata dels paraigües,
Cap a la llinda dels llençols, cap a la taula enfonsada al ventre,
Cap a les mans llunyanes del País que tenim.
—Plou-me com si mai no m’havies plogut.
Dibuixa’m el sucre tremolós de l’ànsia enmig de la malesa.
Ara el vent s’enfila a través dels nostres braços. S’enfila el dubte
I la reserva; la desconfiança i la mitjanit, l’esperança sense coixí.
Plou-me, País, en la conca morta de la molsa.
El dia és fràgil per a viure’l. Ocell nu al cerç. Al tafetà
Gris de la boirina. En el terror dels carrers que diuen adéu
A cada pas. Plou-me ací, en l’expiració dels balancins
I les diademes, en el nosaltres pudent de la impunitat.
Plou-me i dóna’m l’oblit.
“Al lluny se senten colps secs,
un darrere d’un altre els arbres s’enrunen.” Un darrere un altre els colps,
Un darrere un altre els cossos en la nit de la història.
Baratària, 23.II.2010








DAME EL OLVIDO








La conquista es mentira. Envejezco
tolerando tu orilla semi-independiente
dentro de cuyos límites ahora mi legado
culmina inexorable.
SEAMUS HEANEY

Mientras el polvo en que se duele el mundo
curva su flor, su lágrima troquela,…
SARA DE IBÁÑEZ







Dame el olvido o la muerte temprana. Toda la tierra
Entre mis manos. La furia oscura de los muertos, ese otro cuerpo
Junto a los cipreses, esa lluvia del viento en los relojes.
Llueve pronto en los cascos heridos de las sienes,
En los cabellos el País de la ciénaga, en el País de la sed,
El País de este dolor interminable. —Lluéveme aquí, en el lago
De tu ombligo, el sexo de tu cuna en mi garganta, el cáliz negro
De la noche en la tormenta, el gemido de la salmuera en la puerta.
Lluéveme aquí, con los fantasmas tristes de la cama.
Los ojos ateridos del vejamen, el hilo de agua atravesando la boca.
Temblamos en el mapa de los labios,
En el petate de los poros,
En los juncos de las pestañas, en el chupamiel de los anhelos.
Temblamos en el patio de los arrayanes.
En el refugio del guarumo. En la ráfaga del ixcanal.
En los trocitos callados del bambú. En la ración amarga del jiote.
—¿Estará un día el azúcar en la puerta, a nuestras manos?
¿Velaremos siempre el ciprés a ras de suelo, sin alfombras de hotel
De siete estrellas? Lluéveme en este pelo de la caligrafía.
En esta Sodoma y Gomorra del establishment de la Patria.
Ahora o nunca, si es posible mordiendo el odio. Los momentos arduos,
La posta de la querencia, la mordida apretada de los poros.
[“dejadme descansar en este silencioso rostro que nada exige
dejadme esperar el iceberg que cruza callado el mar sin luna
dejad que mi beso resbale sobre su cuerpo helado
cuando alcance la orilla en que sólo la espera es posible”]
—Dame el olvido.
Dame el olvido. El filo de los dientes de leopardo. De cazador furtivo.
Dame el olvido en esta hora que parten los jardines hacia la noche.
Dame el olvido de los ojos para no verte en andrajos ni en tugurios.
Lluéveme desnuda por última vez en los tableros de la ternura.
En el almanaque de la espuma, en la duna de los candados: Abre
Las aguas interminables hacia la playa,
Hacia el escarlata de los paraguas,
Hacia el dintel de las sábanas, hacia la mesa hundida en el vientre,
Hacia las manos lejanas del País que tenemos.
—Lluéveme como si nunca me hubieras llovido.
Dibújame el azúcar tembloroso del ansia en medio de la maleza.
Ahora el viento trepa a través de nuestros brazos. Trepa la duda
Y el sigilo; la desconfianza y la medianoche, la esperanza sin almohada.
Lluéveme, País, en la cuenca muerta del musgo.
El día es frágil para vivirlo. Pájaro desnudo en el cierzo. En el tafetán
Gris de la neblina. En el terror de las calles que dicen adiós
A cada paso. Lluéveme aquí, en la expiración de los columpios
Y las diademas, en el nosotros maloliente de la impunidad.
Lluéveme y dame el olvido.
“A lo lejos se oyen golpes secos,
uno tras otro los árboles se derrumban.” Uno tras otro los golpes,
Uno tras otro los cuerpos en la noche de la historia.
Barataria, 23.II.2010

viernes, 12 de febrero de 2010

ENDERROCS DE SOLITUD-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

A voltes un grapat de lluernes es desfà en les meues mans.
Els dies mosseguen les ninetes. La taça de café allisa els sospirs.
Un cigarret calcina l’esquelet del calendari.

Autor de la fotografía: Máximo Manzanares González








ENDERROCS DE SOLITUD
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó





A Pere Bessó, que sabe de pérdidas.






Pero dónde pero dónde
adónde se va a retumbar la tormenta
Pero dónde pero dónde
adónde se va a aullar el viento…
ANTHONY PHELPS

…pisamos los escombros de nuestras soledades…
JACQUES ROUMAIN






A voltes un grapat de lluernes es desfà en les meues mans.
Els dies mosseguen les ninetes. La taça de café allisa els sospirs.
Un cigarret calcina l’esquelet del calendari.
En l’escòria de la cendra fique els meus dits sense penedir-me’n.
Veig la mascara a les randes de l’alé.
El cendrer de penes arriba a digerir totes les burilles.
En el món udolen els equipatges sense escala.
[“El sol inclina la seua balança.
El temps, és a dir, la meitat de l’eternitat, com el mar
[en una finestra,
infla les veles immòbils de les teues pàgines”].
La soledat és l’abisme definitiu de l’orfenesa. El parpelleig ras
Dels diccionaris, la misèria amb llençols hipnòtics.
En resum, l’enderroc esborra els camins. Amolla reixats de filferro.
No hi ha platges amb despertadors per a fer companyia.
Sovint el suïcidi ronda com gos faldiller en tot el planeta.
En cada naufragi es perden els itineraris i les claus,
—cec instant de l’ànima. Les pèrdues sempre estan fetes
De balastos, premudes cicatrius al paraigües de la llengua.
Damunt del cor, la llança de les partides. La pols plovisquejada
A l’horitzó. La batalla esberlada de la breu bledania. De la vida breu.
Una marea d’abelles mortes embolica el pergamí de les celles.
Sé que no hi ha hèlixs que cobren vida en la partida, ni que restituesquen
L’emoció d’escalar els jardins des de finestres alades.
Partir, sempre s’esdevé una sort del destí sense hams.
Hagudes estelles a l’alforja de l’horitzó.
Fugir. No sé on fugir, ni què busque després de perdre els rems
I el salvavides. Fugir. No sé on passar la tempesta, l’anou d’aquesta
Brasa secreta, la roda estàtica, punxant, de les meues venes.
Fugir. No sé on fugir en aquest paretó d’Ulisses cec, penya-segat
Abissal de la meua fesomia. Embenada creu de les monedes.
Espills amb desvetlament i claredat dubtosa.
Fugir. No sé on fugir quan floregen les tanques en les meues sabates.
L’hora sense pols. La porta de salmorra. La cadira rompuda del pols.
El crit de l’ànsia en la precarietat de la llum. —Així em feres: aixadella
De buits, ignició d’ombres, nus cec a la dentadura.
Fugir. No sé on fugir, si em trobe en la fondor, al fons de la ferida.
Al fil d'ensebolir la llengua. A un segon del mar. A una vocal
De caure en la foscor. A una consonant d’abrigar-me
Amb els pesats cascos de les tempestes, amb la brisa negra del pit.
Baratària, 07.II.2010









ESCOMBROS DE SOLEDAD





A Pere Bessó, que sabe de pérdidas.





Pero dónde pero dónde
adónde se va a retumbar la tormenta
Pero dónde pero dónde
adónde se va a aullar el viento…
ANTHONY PHELPS

…pisamos los escombros de nuestras soledades…
JACQUES ROUMAIN







A veces un puñado de luciérnagas se deshace en mis manos.
Los días muerden las pupilas. La taza de café alisa los suspiros.
Un cigarrillo calcina el esqueleto del calendario.
En la escoria de la ceniza meto mis dedos sin lamentarlo.
Veo el tizne en los encajes del aliento.
El cenicero apenas alcanza a digerir todas las colillas.
En el mundo aúllan los equipajes sin escala.
[“El sol inclina su balanza.
El tiempo, esto es, la mitad de la eternidad, como el mar
en una ventana,
hincha las velas inmóviles de tus páginas”].
La soledad es el abismo definitivo de la orfandad. El parpadeo raído
De los diccionarios, la miseria con sábanas hipnóticas.
En resumen, el escombro borra los caminos. Arroja alambradas.
No hay playas con despertadores para hacer compañía.
A menudo el suicidio ronda como perro faldero en todo el planeta.
En cada naufragio se pierden los itinerarios y las llaves,
—ciego instante del alma. Las pérdidas siempre están hechas
De balastos, apretadas cicatrices en el paraguas de la lengua.
Sobre el corazón, la lanza de las partidas. El polvo cernido
En el horizonte. La batalla trunca de la breve lozanía. De la vida breve.
Una marea de abejas muertas envuelve el pergamino de las cejas.
Sé que no hay hélices que cobren vida en la partida, ni que restituyan
La emoción de escalar los jardines desde ventanas aladas.
Partir, siempre resulta una suerte del destino sin anzuelos.
Habidas astillas en la alforja del horizonte.
Huir. No sé dónde huir, ni qué busco tras perder los remos
Y el salvadidas. Huir. No sé dónde pasar la tormenta, la nuez de esta
Brasa secreta, la rueda estática, punzante, de mis venas.
Huir. No sé dónde huir en este paredón de Ulyses ciego, acantilado
Abisal de mi fisonomía. Vendada cruz de las monedas.
Espejos con desvelo y claridad dudosa.
Huir. No sé dónde huir cuado afloran los setos en mis zapatos.
La hora sin pulso. La puerta de salmuera. La silla rota del pulso.
El grito del ansia en la precariedad de la luz. —Así me hiciste: azadón
De vacíos, ignición de sombras, nudo ciego en la dentadura.
Huir. No sé dónde huir, si estoy en lo hondo de la herida.
Al filo de sepultar la lengua. A un segundo del mar. A una vocal
De caer en la oscuridad. A una consonante de arroparme
Con los pesados cascos de las tormentas, con la brisa negra del pecho.
Barataria, 07.II.2010

martes, 9 de febrero de 2010

VELL TAÜT DE LA MORT-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Callat ja, el claustre vell de la meua carn. Els somnis mutilats.
Callat ja, la meua ombra, davant de l’ombra mateixa del fum.
Amb el capvespre els vells dorments rovellats.

Pablo Picasso








VELL TAÜT DE LA MORT
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




…no poseyendo más, en fin,
que mi memoria de las noches
y su vibrante delicadeza enorme;…
ELISEO DIEGO

Mirada ansiosa de rescoldo de golondrina
sonrisa apuñalada
laceración aguzada de la sangre
la araña saca el hilo de una arruga:
toda la vergüenza bebida en el respiradero de una boca.
JACQUES ROUMAIN






Callat ja, el claustre vell de la meua carn. Els somnis mutilats.
Callat ja, la meua ombra, davant de l’ombra mateixa del fum.
Amb el capvespre els vells dorments rovellats.
La lluz secreta dels mocadors. El cor amb el seu comiat mortuori.
Hi ha successius túnels en la set dels meus ulls.
En cada pàgina escrita circula la tinta de diferents rostres.
Ara lleve les monedes que mai no tinguí a la meua butxaca.
Les espàtules del temps maceren els meus records. Els meus delers.
—[“Mireu les nostres pors,
Els nostres orgulls, les nostres espigues, els nostres rams;
Mireu per on anem
Perquè que el pervindre, se’ns obra;
Mireu com el baf nostre es llaura
Dels impulsos trobats en què ens deturem”].
Cap a on aniré al capdavall sense taules, ni estovalles?
Ocells negres al pa i els coltells. Ocells sense rosada a les plomes
Llargues trenes de cendra en l’esbufec, ennasades vèrtebres de l’udolament,
Rompudes les vísceres dels caragols per a escoltar el mar
A la distància. —Deixe als meus papers, humits moluscos,
Vents que la sang no pogué oblidar, m’oblide del ventre
Promissori de les meues il·lusions, de la fresa inhòspita de la meua ànima.
Rendesc comptes de les criptes que sempre foren les meues llànties.
Del Karma solar de les meues temples. Rendesc comptes de les ombres, refrany,
Potser, del paladar de les meues frontisses. Del cenot al meu coixí.
Hi ha tant a dir després que “tot ho mira un ull de consciència”,
Després de la brisa a les temples.
Després de callar, fondo, tots els morts.
Després d’haver mort tantes vegades als arcs de la son.
Després de madurar embastant els arcans.
En mi s’agafaren senders de molsa. Còdols de dubtosa lava.
En mi, filant sense madeixes. Diademes de pols als raïms
De les paraules. —“I ni tan sols no trobe un misteri innombrable”
Més que els repunts de certs balbuceigs.
Encara amb horitzons atzarosos, urgeix la plena veu de la fusta.
Davalle amb la urgència de qui bat. Tanque les finestres. Prepare
L’oblit. Apague el centpeus de la meua saliva.
Germina el xiprer comprimit als ciris…
Baratària, 06.II.2010






VIEJO ATAÚD DE LA MUERTE






…no poseyendo más, en fin,
que mi memoria de las noches
y su vibrante delicadeza enorme;…
ELISEO DIEGO

Mirada ansiosa de rescoldo de golondrina
sonrisa apuñalada
laceración aguzada de la sangre
la araña saca el hilo de una arruga:
toda la vergüenza bebida en el respiradero de una boca.
JACQUES ROUMAIN





Callado ya, el claustro viejo de mi carne. Los sueños mutilados.
Callado ya, mi sombra, frente a la sombra misma del humo.
Con el atardecer los viejos durmientes enmohecidos.
La luz secreta de los pañuelos. El corazón con su adiós mortuorio.
Hay sucesivos túneles en la sed de mis ojos.
En cada página escrita circula la tinta de diferentes rostros.
Ahora quito las monedas que nunca tuve en mi bolsillo.
Las espátulas del tiempo maceran mis recuerdos. Mis anhelos.
—[“Mirad nuestros miedos,
Nuestros orgullos, nuestras espigas, nuestros ramos;
Mirad por dónde vamos
Para que el porvenir, se nos abra;
Mirad cómo el vapor nuestro se labra
De los impulsos encontrados en que nos detenemos”].

¿Hacia dónde iré después de todo sin mesas, ni manteles?
Pájaros negros en el pan y los cuchillos. Pájaros sin rocío en las plumas
Largas trenzas de ceniza en el resuello, gangosas vértebras del aullido,
Rotas las vísceras de los caracoles para escuchar el mar
A la distancia. —Dejo en mis papeles, húmedos moluscos,
Vientos que la sangre no pudo olvidar, me olvido del vientre
Promisorio de mis ilusiones, del desove inhóspito de mi alma.
Doy cuentas de las criptas que siempre fueron mis lámparas.
Del Karma solar de mis sienes. Doy cuentas de las sombras, estribillo,
Acaso, del paladar de mis goznes. Del cenote en mi almohada.
Hay tanto que decir después que “todo lo mira un ojo de conciencia”,
Después de la brisa en las sienes.
Después de callar, hondo, todos los muertos.
Después de haber muerto tantas veces en los arcos del sueño.
Después de madurar enhebrando los arcanos.
En mí se apuñaron senderos de musgo. Guijarros de dudosa lava.
En mí, hilando sin madejas. Diademas de polvo en los racimos
De las palabras. —“Y no hallo un solo misterio innumerable”
Más que los pespuntes de ciertos balbuceos.
Aún con horizontes azarosos, urge la plena voz de la madera.
Desciendo con la urgencia del que trilla. Cierro las ventanas. Preparo
El olvido. Apago el ciempiés de mi saliva.
Germina el ciprés comprimido en los cirios…
Barataria, 06.II.2010

lunes, 8 de febrero de 2010

VIDA INTERIOR-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

En les aigües interiors la nit és freda. La remor, vertigen.
El brot dels dies dol al calendari. El vent llisca
Al confí. —On és el sucre dels vaixells i la rosada?

Ilustración: Marc Chagall








VIDA INTERIOR
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó







Rostros, manos, palabras, saludos milenarios,
telúricos refranes, voces puras de vida
que vienen caminando de la sombra y me alcanzan.
ROBERTO MANZANO DÍAZ

Junto al muelle hechizado vivo ahora
y la mar se desplaza enardecida,
como el alma de mí para quien llora…
NANCY MOREJÓN






En les aigües interiors la nit és freda. La remor, vertigen.
El brot dels dies dol al calendari. El vent llisca
Al confí. —On és el sucre dels vaixells i la rosada?
En quin paraigües la fullaraca resta tranquil·la?
Mosseguen les campanes des del silenci de les cames.
Sempre, silenciosament, perdem allò guanyat: —El territori
De les mans, la carícia sense baldes o el colp de la indiferència.
Deixem de ser, sovint, per a ser uns altres.
Tardívola esperança o present d’incerteses; o simple ganyota
D’aqueixes hores que parten sense aquietar-se.
[“dolç brufol que busques l’alosa invisible
llum albirada a la teua sang
per a assassinar la seua boca amarga
i perpetuar-se de blanc”].
La taronja blava de la molsa s’obri als ocells. El sexe del paisatge
Mossega la tendresa. Semble animal amb mocadors a la llengua;
Vendaval d’un acordió desbotonat. Junt al no-res apareixen
Els diftongs, les paraules amb totes les regions fosques.
Cada dia els somnis foren esmunyint-se damunt dels rails del rellotge.
Malgrat això, fiu tendresa dels parracs,
Escurí els plats de les sobralles, caminí dies sencers sense guitarres,
Fiu de la penombra finestres verdes, em despullí en les espigues,
Fiu de les butxaques trencades, rialla d’infants, —fiu pa per a trencar l’alba
Amb altaveu, trenquí les anous del desamparament fins a sagnar…
Un dia i un altre, mengí llesques de suor.
Futurs de feixuguesa i pedres i reixats de filferro.
Estimí carícies en les campànules silvestres.
Doblí la innocència per un campanari de taverna. Cremaren
Els talons al brancall de la ràfega. Violenta veu d’embuts,
Fong del cadàver damunt de la pell fosca de la tempesta.
Un dia malbaratí la meua barba de cendra entre barricades: —Sempre fou
Brasa el sanglot, els cantons humits de l’atzar, els jocs amb mapes
Sense infantesa, el reble de les paraules sense mètrica, ni música.
Em robaren el pòl·len dibuixat als meus quaderns de primària.
Em robaren l’aleteig de l’escuma en les meues ninetes.
—Em robares la tranquil·litat dels teulats, la possibilitat de nuar
L’espavent, el tramvia de les vocals damunt de l’aigua,
El tossal íntim de la llum. El romaní dels somnis. Només per a deixar-me,
La collita dels suïcidis i les parets amb grafits.
Baratària, 06.II.2010








VIDA INTERIOR







Rostros, manos, palabras, saludos milenarios,
telúricos refranes, voces puras de vida
que vienen caminando de la sombra y me alcanzan.
ROBERTO MANZANO DÍAZ

Junto al muelle hechizado vivo ahora
y la mar se desplaza enardecida,
como el alma de mí para quien llora…
NANCY MOREJÓN







En las aguas interiores la noche es fría. El rumor, vértigo.
El brote de los días duele en el calendario. El viento resbala
En el confín. —¿Dónde está el azúcar de los barcos y el rocío?
¿En qué paraguas la hojarasca queda tranquila?
Muerden las campanas desde el silencio de las piernas.
Siempre, calladamente, perdemos lo ganado: —El territorio
De las manos, la caricia sin aldabas o el golpe de la indiferencia.
Dejamos de ser, a menudo, para ser otros.
Tardía esperanza o presente de incertidumbres; o simple mueca
De esas horas que parten sin aquietarse.
[“dulce búho que buscas la alondra invisible
luz asomada a tu sangre
para asesinar su boca amarga
y perpetuarse de blanco”].

La naranja azul del musgo se abre a los pájaros. El sexo del paisaje
Muerde la ternura. Parezco animal con pañuelos en la lengua;
Vendaval de un acordeón desabotonado. Junto a la nada aparecen
Los diptongos, las palabras con todas las regiones oscuras.
Cada día los sueños fueron deslizándose sobre los rieles del reloj.
A pesar de ello, hice ternura de los harapos,
Lavé los platos de las sobras, caminé días enteros sin guitarras,
Hice de la penumbra ventanas verdes, me desnudé en las espigas,
Hice de los bolsillos rotos, risa de niños, —hice pan para amanecer
Con altavoz, rompí las nueces del desamparo hasta sangrar…
Un día y otro, comí rodajas de sudor.
Futuros de torpeza y piedras y alambradas.
Armé caricias en las campánulas silvestres.
Doblé la inocencia por un campanario de taberna. Ardieron
Los calcañales en la ramazón de la ráfaga. Violenta voz de embudos,
Hongo del cadáver sobre la piel oscura de la tormenta.
Un día estropeé mi barba de ceniza entre barricadas: —Siempre fue
Brasa el sollozo, las esquinas húmedas del azar, los juegos con mapas
Sin infancia, el ripio de las palabras sin métrica, ni música.
Me robaron el polen dibujado en mis cuadernos de primaria.
Me robaron el aleteo de la espuma en mis pupilas.
—Me robaste la tranquilidad de los tejados, la posibilidad de desnudar
El asombro, el tranvía de las vocales sobre el agua,
La loma íntima de la luz. El romero de los sueños. Sólo para dejarme,
La cosecha de los suicidios y las paredes con graffiti.
Barataria, 06.II.2010

lunes, 25 de enero de 2010

TEMPS EN LA CARN-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Perquè totes les aigües escampen les seues xarxes en la consciència. La nit,
La sang damunt de les palpebres, l’insomni junt a la boira
De la demagògia, els engonals trencats en l’enruna.

Autor de la fotogafía:Máximo Manzanarez González







TEMPS EN LA CARN
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó






La campana negra del sexo
toca a ánimas adentro de mi melancolía,
PABLO DE ROKHA

Llevarán ramos aquellos cuyo aguante pueda desgastar la
noche nudosa que precede y sigue al relámpago.
RENÉ CHAR





Perquè totes les aigües escampen les seues xarxes en la consciència. La nit,
La sang damunt de les palpebres, l’insomni junt a la boira
De la demagògia, els engonals trencats en l’enruna.
La golfa del rovell ocupa les cambres. Hem perdut
Allò guanyat posant l’altra galta: mireu el temps en la precarietat
De la democràcia. Mireu la vesprada en la llinda desorientada.
Som aqueixa litúrgia de les pàgines sense olfacte.
La llet sense nata en la peripècia de la quallada.
San Salvador desbordada en l’estat d’excepció: —Els papirs
De la saviesa es perden al galop de les tisores.
Busquem atalls de pètals i ens trobem amb dòlmens,
—amb aqueixos crisantems desfets en la boca, amb aquesta carn que fou
Ordi fresc, brou sense funeràries.
Desacostumats ens despullem en ossos.
Baixem, pugem en els adéus. Les vaques flaques del pensament
Ens afeixuguen. En l’olfacte es tanca la respiració del món.
[Tu has de saber-ho, quan les taules de la fe s’enderroquen
I les llavors se van fent corfes sense raspallar com les dents.
Els bordells emplenen amb orgull les ninetes.
La menja sovint és una farsa esplèndida com les carrosses.
Semblem immortals en la hilaritat de la cinematografia.
Dic, després d’haver escoltat tantes consignes i mítings funestos]

Des de davall de las passarel·les veig uns altres espills feliços.
Conqueridors a dormideta de l’efímer i grotesc. Fidels
Osseres penjant de ferros, setmanes esparses en les costelles.
No sé si udolar o asfixiar-me.
Llepar les sandàlies del neguit amb cullerades de vinagre.
Esbargir els porus de les garses o les putes amb tot l’oceà
De la histèria col·lectiva —així pot un sacsar-se l’aletada
De Babilònia, el cinisme jugant a mil·lenaris de noces, quan,
En realitat, el llit resta lluny dels imans.
Hi ha realitats que no cal haver estudiat a Harvard
Per a capir-les: —juguem al fal·lus de la bèstia.
Sí, encara que no ho cregues, juguem a la libido de Freud: els somnis
Castrats, a la desimboltura del balbuceig,
A la masturbació in Vitro dels mòbils, a la banda ampla
Del mesianisme, a la ruleta rusa dels conclaves, al prenyat fosc
De les orelles, al desig obsessiu de les dents,
Als amagatalls confidents del pèndol i a cert joc dels escurçons.
Tot té el seu temps. Ara és temps de llevar-se la disfressa
Per a veure el xancre de les mosques en el pa…
Baratària, 22.I.2010







TIEMPO EN LA CARNE







La campana negra del sexo
toca a ánimas adentro de mi melancolía,
PABLO DE ROKHA

Llevarán ramos aquellos cuyo aguante pueda desgastar la
noche nudosa que precede y sigue al relámpago.
RENÉ CHAR




Porque todas las aguas derraman sus redes en la conciencia. La noche,
La sangre encima de los párpados, el insomnio junto a la niebla
De la demagogia, las ingles rotas en el escombro.
El desván de la herrumbre ocupa las habitaciones. Hemos perdido
Lo ganado poniendo la otra mejilla: mirad el tiempo en la precariedad
De la democracia. Mirad la tarde en el dintel desorientado.
Somos esa liturgia de las páginas sin olfato.
La leche sin nata en la peripecia de la cuajada.
San salvador desbordada en el estado de excepción: —Los papiros
De la sabiduría se pierden en el galope de las tijeras.
Buscamos atajos de pétalos y nos encontramos con dólmenes,
—con esos crisantemos deshechos en la boca, con esta carme que fue
Cebada fresca, caldo sin funerarias.
Fuera de lo habitual nos desnudamos en huesos.
Bajamos, subimos en los adioses. Las vacas flacas del pensamiento
Nos agobian. En el olfato se cierra la respiración del mundo.
[Vos debés de saberlo cuando las tablas de la fe se desmoronan
Y las semillas se van haciendo cáscaras sin cepillar como los dientes.
Los burdeles llenan con orgullo las pupilas.
La comida a menudo es una farsa espléndida como las carrosas.
Parecemos inmortales en la hilaridad de la cinematografía.
Digo, después de haber escuchado tantas consignas y mítines funestos]
Desde debajo de las pasarelas veo otros espejos felices.
Conquistadores a duermevela de lo efímero y grotesco. Fieles
Osarios colgando de hierros, semanas dispersas en las costillas.
No sé si aullar o asfixiarme.
Lamer las sandalias de la desazón con cucharadas de vinagre.
Dispersar los poros de las urracas o las putas con todo el océano
De la histeria colectiva —así puede uno sacudirse el aletazo
De Babilonia, el cinismo jugando a milenios de nupcias, cuando
En realidad, la cama está lejos de los imanes.
Hay realidades que uno no necesita haber estudiado en Harvard
Para entenderlas: —jugamos al falo de la bestia.
Sí, aunque no lo creas, jugamos a la libido de Freud: los sueños
Castrados, al desparpajo del balbuceo,
A la masturbación in Vitro de los celulares, a la banda ancha
Del mesianismo, a la ruleta rusa de los cónclaves, a la preñez oscura
De las orejas, al deseo obsesivo de los dientes,
A los escondrijos confidentes del péndulo y a cierto juego de víboras.
Todo tiene su tiempo. Ahora es tiempo de quitar el camuflaje
Para ver el chancro de las moscas en el pan…
Barataria, 22.I.2010

sábado, 23 de enero de 2010

TERRA PREGONA-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Recull la terra esguitada en la profunditat dels porus.
Terra total. Vital. Sovint abatuda per ninetes cegues.
La llengua desarma les estacions. Esmola l’escuma.
Autor de la fotografía: Alonso Muñoz







TERRA PREGONA
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó






…y responden los lobos desde bosques morados:
rojo, en el horizonte, el cielo es un infierno...
ARTHUR RIMBAUD







Recull la terra esguitada en la profunditat dels porus.
Terra total. Vital. Sovint abatuda per ninetes cegues.
La llengua desarma les estacions. Esmola l’escuma.
Els peus cansats dolen al planisferi de les pedres.
L’ull es perd als pins de la llum. Sufoca la cendra de la nit.
Sufoca la rapinyada de les finestres.
També la permanència de la pell a l’escòria.
—Un dia serem la gespa afonada als cabells. El pànic
Empresonat en la pols, la temptació greixuda de l’amor.
La praxi hui és tan certa com els carrerons, les cantines
O les germandats de socors. Els mèrits cada volta els té la saliva i aqueix alé
Desvetlats de les voreres.
—Qui llostreja desxifrant Venus enmig de la boira
I la borrasca que respiren els morts en la seua mateixa soledat?
Qui tornen a les finestres estroncables del sucre? Qui
Per si de cas, en aquesta fusta visceral dels desvetlaments?
Un ja no sap en quina terra pòstuma hi ha les carícies.
Ulls pòstums a les fregones. Habitants a la garrotxa.
Transparències com el fogó bizantí dels vitralls, llunes
Cedint a la nit el seu riu de sang màgica. Cercles als lavatoris
De l’arca de Noé, peixos d’obstinada malesa,
Obrint la paüra en colls de botella.
Maleses als retrunys de les agulles. Grisos respirats en vitrines.
Terra on no caben les vocals de les palmeres ni eucaliptus.
Terra a la sal del pols.
Terra sense oràculs, ni tan sols als discursos.
Terra on més val l’oblit.
Terra on la boira agita els ecos del besllum humà.
Com animal moribund desvetle rellotges al tràngol. Com animal,
Simplement. El pols es tornà voraç com la flama.
—La terra m’esborra els ulls de l’horitzó. Aquesta terra de perplexitats
Surrealistes. Penya-segat de capells. Ossos de criptes
Bevent-me l’ocell musical de la ventura.
En cada llengua dels cendrers, crema la llei i l’usura. Mai no ha sigut
D’una altra manera: —Cada qui s’alimenta sense balança;
Cada qui, amb prou feines, ficció col·lectiva dels parracs. Audiència
De l’aridesa. Innocent cremadura dins del cresol.
Sempre la presència de l’escuma en la pluja de la geografia.
Sempre tot. Fincat. Cel i terra a la boca de les plomes.
Campanes cansades de somnis. Guspires de promeses, ara,
Pudentes. Vessades.
La terra em mastega vetlant les meues temples. La sang de l’arbre
Destruida en la gola, l’ham a la boca, l’alberg
De les pústules tallades, les escales en declivi damunt de l’alé.
Ací descansa la dent damunt del pols. Les arpes del fil. La gravetat
Degollada dels bafs; i també, aquest filet de la paciència
A punt de sagnar en les xarxes del cansament …
Baratària, 21.I.2010








TIERRA PROFUNDA







…y responden los lobos desde bosques morados:
rojo, en el horizonte, el cielo es un infierno...
ARTHUR RIMBAUD





Recojo la tierra salpicada en la profundidad de los poros.
Tierra total. Vital. A menudo abatida por pupilas ciegas.
La lengua desarma las estaciones. Afila la espuma.
Los pies cansados duelen en el planisferio de las piedras.
El ojo se pierde en los pinos de la luz. Sofoca la ceniza de la noche.
Sofoca la garrapiñada de las ventanas.
También la permanencia de la piel en la escoria.
—Un día seremos el césped hundido en los cabellos. El pánico
Aprisionado en el polvo, la tentación grasienta del amor.
La praxis hoy es tan cierta como los callejones, las cantinas
O los montepíos. Los méritos cada vez los tiene la saliva y ese aliento
Desvelado de las aceras.
—Quién amanece descifrando a Venus en medio de la niebla
Y la borrasca que respiran los muertos en su propia soledad?
¿Quiénes vuelven a las ventanas restañables del azúcar? ¿Quiénes
Por si acaso, en esta madera visceral de los desvelos?
Uno ya no sabe en qué tierra póstuma están las caricias.
Ojos póstumos en los trapeadores. Habitantes en la breña.
Transparencias como el fogón bizantino de los vitrales, lunas
Cediendo a la noche su río de sangre mágica. Círculos en los lavatorios
Del arca de Noé, peces de obstinada maleza,
Abriendo el pavor en cuellos de botella.
Malezas en los retumbos de las agujas. Grises respirados en vitrinas.
Tierra donde no caben las vocales de las palmeras ni eucaliptos.
Tierra en la sal del pulso.
Tierra sin oráculos, ni siquiera en los discursos.
Tierra donde es preferible el olvido.
Tierra donde la niebla agita los ecos del destello humano.
Como animal moribundo desvelo relojes en el trance. Como animal,
Simplemente. El pulso se volvió voraz como la flama.
—La tierra me borra los ojos del horizonte. Esta tierra de perplejidades
Surrealistas. Acantilado de sombreros. Huesos de criptas
Bebiéndome el pájaro musical de la dicha.
En cada lengua de los ceniceros, arde la ley y la usura. Jamás ha sido
De otra manera: —Cada quien se alimenta sin balanza;
Cada quien, apenas, ficción colectiva de los harapos. Audiencia
De la aridez. Inocente quemadura dentro del candil.
Siempre la presencia de la espuma en la lluvia de la geografía.
Siempre todo. Hincado. Cielo y tierra en la boca de las plumas.
Campanas cansadas de sueños. Chispas de promesas, ahora,
Malolientes. Derramadas.
La tierra me mastica velando mis sienes. La sangre del árbol
Destruida en la garganta, el anzuelo en la boca, el albergue
De las pústulas sajadas, las escaleras en declive sobre el aliento.
Aquí descansa el diente sobre el pulso. Las garras del filo. La gravedad
Degollada de los vapores; y también, este hilillo de la paciencia
A punto de sangrar en las redes del cansancio…
Barataria, 21.I.2010

martes, 19 de enero de 2010

Entre testos trencats-Poemes d'André Cruchaga en català i castellà traduïts per Pere Berssó

Entre testos trencats cruixen les costelles del món.
Els rellotges s’abalancen amb la cabellera hirsuta de les paraules.
Autor de la fotografía: José Fernández








Entre testos trencats
Poemes d'André Cruchaga en català i castellà traduïts per Pere Berssó









He aquí que él se descubre soñado y acepta su señal:
la furia de los ángeles, la nada, el olvido de Dios…
SEVERO SARDUY








Entre testos trencats cruixen les costelles del món.
Els rellotges s’abalancen amb la cabellera hirsuta de les paraules.
L’horòscop sembla un tros de llençol enmig d’ombres
Ofegades, entre les agudes instruccions de les baldes.
Sagnen els discos de les manyeries,
la llapissera de l’encens als espills,
Aquestes larves constants de l’agonia als reductes del quadern.
On és el día amb els seus genolls complets,
On són les sabates mossegades pels desafectes,
Els calcetins per a suar la febre.
—En un racó la tortura inicial dels núvols i el galop fet
Dels teulats; i el viure sense trobar pètals.
Sempre visc en aqueix fil prim d’allò pòstum, invocant el pa
Desemboirat de l’horitzó, amb un coixinet a les mans
En comptes de coixí.
L’euga del temps entropessa en les voreres. Es trenquen les illades.
No hi ha cadira per a esperar i mossegar els xiprers;
No hi ha menys vent que la ressecor a la boca.
No hi ha píndoles per a alleutjar la intempèrie dels vaixells o els trens.
Als jardins les celles trenquen els davantals de la nit.
Cada hora és un esclafit d’infanteria, —una fullaraca
De pólvora incerta, un estany de fèretres densament gris.
De sobte l’ànima absorbeix tota la despulla: el grinyolament de la garrotxa,
El forcat de les nines al solc del fum,
L’hostilitat de les parets sense ventilació, la sal amarga de la pell,
En el tuguri on es degollen els almanacs.
—Sovint passa allò que ha de passar:
El suposat groc de les paraules, la branca trencada de l’hàlit,
La gespa envaïda pels nínxols del País, els escalpels de la saliva.
Ací supuren en xeringues letals tots els pensaments.
El fibló dels portals i els seus pilars sinistres: —L’espera
Amb els seus estrèpits, l’ansietat com un llop amb la seua llobada.
Ací els retrats sense senyals de caramels, disposats a sagnar
En el paisatge quotidià.
Tot sap a aqueix vexació de la tortura. A l’ofec de la víctima
En la seua monocorde masmorra, al diluvi del sutze en les nines.
—Tal volta ningú no vinga a traure’m d’aquest infern. D’aquest lloc on
Ningú no mira, d’aquest calendari sense finestrals diàfans.
El clau dels grisos és alié a les idees. Alié, dic, a la voluntat.
Un vol mirar sempre els naips de la bona sort,
I no excavar en els escapularis, però no sempre es pot quan
Creix la gangrena,
Quan les paraules deixaren de ser banderes blanques,
Quan el paper apaga la tinta dels cresols,
Quan tot fuig del pit i les temples, quan dormir no basta
Per a acabar amb tots els horrors i les frustracions,
Quan la dent sempre continua mastegant el trànsit…
Baràtària, 15.I.2010









Entre tiestos quebrados









He aquí que él se descubre soñado y acepta su señal:
la furia de los ángeles, la nada, el olvido de Dios…
SEVERO SARDUY







Entre tiestos quebrados crujen las costillas del mundo.
Los relojes se avalanchan con la melena hirsuta de las palabras.
El horóscopo parece un pedazo de sábana en medio de sombras
Ahogadas, entre las agudas instrucciones de las aldabas.
Sangran los discos de las cerrajerías,
El lápiz del incienso en los espejos,
Estas larvas constantes de la agonía en los reductos del cuaderno.
Dónde está el día con sus rodillas completas,
Dónde están los zapatos mordidos por los desafectos,
Los calcetines para sudar la fiebre.
—En un rincón la tortura inicial de las nubes y el galope fiero
De los tejados; y el vivir sin hallar pétalos.
Siempre vivo en ese hilo delgado de lo póstumo, invocando el pan
Despejado del horizonte, con un cojín en las manos
En vez de almohada.
La yegua del tiempo trastabilla en las aceras. Se rompen los ijares.
No silla para esperar y morder los cipreses;
No hay menos viento que la resequedad en la boca.
No hay pastillas para aliviar la intemperie de los barcos o los trenes.
En los jardines las cejas rompen los delantales de la noche.
Cada hora es un chasquido de infantería, —una hojarasca
De pólvora incierta, un estanque de féretros densamente gris.
De pronto el alma absorbe todo el despojo: el chirriar de la breña,
El arado de las pupilas en el surco del humo,
La hostilidad de las paredes sin ventilación, la sal amarga de la piel,
En el tugurio donde se degüellan los almanaques.
—A menudo pasa lo que tiene que pasar:
El supuesto amarillo de las palabras, la rama quebrada del hálito,
El césped invadido por los nichos del País, los escalpelos de la saliva.
Aquí supuran en jeringas letales todos los pensamientos.
El aguijón de los portales y sus pilares siniestros: —La espera
Con sus estruendos, la ansiedad como un lobo con sus crías.
Aquí los retratos sin señales de caramelos, dispuestos a sangrar
En el paisaje cotidiano.
Todo sabe a ese vejamen de la tortura. Al ahogo de la víctima
En su monocorde mazmorra, al diluvio del hollín en las pupilas.
—Quizá nadie venga a sacarme de este infierno. De este lugar donde
Nadie mira, de este calendario sin ventanales diáfanos.
El clavo de los grises es ajeno a las ideas. Ajeno, digo, a la voluntad.
Uno quiere mirar siempre los naipes de la buena suerte,
Y no excavar en los escapularios, pero no siempre se puede cuando
Cunde la gangrena,
Cuando las palabras dejaron de ser banderas blancas,
Cuando el papel apaga la tinta de los candiles,
Cuando todo huye del pecho y las sienes, cuando dormir no basta
Para terminar con todos los horrores y las frustraciones,
Cuando el diente siempre sigue masticando el tránsito…
Barataria, 15.I.2010

domingo, 17 de enero de 2010

És tard. És de nit- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

"Als campanaris del diumenge hi ha crits forassenyats.
Els fills de la litúrgia mosseguen sense sentit les hòsties
De l’escapulari com la sal dolenta..."

Autor de la fotografía: Juan Muñoz









És tard. És de nit
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó








…el resto de las imágenes son nubes de la memoria
y de aquélla y de todas se ha retirado la vida.
ENRIQUE LIHN







Als campanaris del diumenge hi ha crits forassenyats.
Els fills de la litúrgia mosseguen sense sentit les hòsties
De l’escapulari com la sal dolenta que mossega els cascos
Dels vaixells, —les entranyes salten a la boca de la humanitat,
Al fustam s’agita el desencert,
Res no és el pa amb mans fatigades,
Res no és el pa en l’albir lent de les hores,
Res no és el cavall de la nit davant de les òlibes i el brufol,
Res els signes místics quan l’espina desbarata la il·lusió.
És tard. És de nit.
Compartim l’absència de l’arc del cel.
És la selva. Hi ha fotografies entre el fum.
Ombres d’allò que fou el foc. Rails de pedres sobre agulles de cap.
Llengues penjant de les baldes.
Antigues artilleries de saliva. Fantasmes gens indulgents.
Fronteres que marquen l’estació del silenci. Esbufecs. Cucleigs.
Ací, una altra manera d’adorar la violència.
Summe del caos en la fetor dels excusats. Summe d’amants
Vertiginosos i furtius. Hores trencades per la riallada.
No hi ha fades en aquesta porta de cosmètics.
On s’alberguen les venes després d’alibis. —De penes
La fartada del sanglot. La parpella sense dret a obrir-se.
En la novena ombra tampoc les paraules no es fan calmes.
És tard. És de nit. És olor a naips putrefactes.
Axil·les trencades per la sal. Efluvis de suor i sabates. Tropells
De calç viva en columnes d’eternitat.
El carrer no és menys hostil que les presons i certes paraules,
I certs horòscops fets a la mida de les circumstàncies.
Al destí sempre li manca la raó de les violes.
Ací, res no és possible, llevat de la follia. Llevat de la davallada. L’agonia.
Ombres en la cal·ligrafia. Ombres en les temples. Ombres.
La sal obri les genives fins a sagnar, fins a fer-se plaga.
Els sacrificis només alimentaren l’argila dels timpans. L’estrep
De l’adoració. L’ego, després, com a xancre en la llengua.
De cap manera no arribem a la sort de les conjuncions,
Sinó a la certesa dels despertadors a l’hora del dejú.
Més val l’avorriment a l’estupidesa dels pamflets.
Més val la crueldat plana, a certes unces de cinisme en flascons
Foscos. Les oïdes en fangars, enmig de la garrotxa.
Els parèntesis sovint serveixen com a estratagema. Més val
El greixum als llençols, a beure cullerades de corbs amb sucre.
L’espill no es un eructe d’encens.
Més m'estime el pantaló pòstum a la perfídia dels afectes simulats,
A la vox populi en copes de conyac, el mercat a les celebracions
Discretes, el mar més aviat que la tortura dels núvols,
Els sostenidors del xàfec a la intempèrie del delicte,
La fullaraca als jardins sense coixins.
—Un dia ja no pagarà la pena persignar-se davant del Sant Patró,
Perquè el vent haurà enderrocat totes les tautologies.
Així será per bé que sagnen els xiprers de l’existència…
Baratària, 17.I.2010








Es tarde. Es noche







…el resto de las imágenes son nubes de la memoria
y de aquélla y de todas se ha retirado la vida.
ENRIQUE LIHN








En los campanarios del domingo hay gritos desaforados.
Los hijos de la liturgia muerden sin sentido las hostias
Del escapulario como la sal doliente que muerde los cascos
De los barcos, —las entrañas saltan a la boca de la humanidad,
En el madero se agita el desatino,
Nada es el pan con manos fatigadas,
Nada es el pan en el albedrío lento de las horas,
Nada el caballo de la noche frente a las lechuzas y el búho,
Nada los signos místicos cuando la espina desbarata la ilusión.
Es tarde. Es de noche.
Compartimos la ausencia del arco iris.
Es la selva. Hay fotografías entre el humo.
Sombras de lo que fue el fuego. Rieles de piedras sobre alfileres.
Lenguas colgando de las aldabas.
Antiguas artillerías de saliva. Fantasmas nada indulgentes.
Fronteras que marcan la estación del silencio. Resuellos. Graznidos.
Aquí, otra forma de adorar la violencia.
Sumo del caos en el hedor de los retretes. Sumo de amantes
Vertiginosos y furtivos. Horas quebradas por la carcajada.
No hay hadas en esta puerta de cosméticos.
Dónde se albergan las venas después de cortadas. —Apenas
El hartazgo del sollozo. El párpado sin derecho a abrirse.
En la novena sombra tampoco las palabras se vuelven apacibles.
Es tarde. Es noche. Es olor a naipes putrefactos.
Axilas rotas por la sal. Efluvios de sudor y zapatos. Tropeles
De cal viva en columnas de eternidad.
La calle no es menos hostil que las prisiones y ciertas palabras,
Y ciertos horóscopos hechos a la medida de las circunstancias.
Al destino siempre le falta la razón de los alelíes.
Aquí, nada es posible, salvo la locura. Salvo el descenso. La agonía.
Sombras en la caligrafía. Sombras en las sienes. Sombras.
La sal abre las encías hasta sangrar, hasta hacerse llaga.
Los sacrificios sólo alimentaron la arcilla de los tímpanos. El estribo
De la adoración. El ego, luego, como chancro en la lengua.
De ningún modo llegamos a la suerte de las conjunciones,
Sino a la certeza de los despertadores a la hora del ayuno.
Es preferible el aburrimiento a la estupidez de los panfletos.
Es preferible la crueldad llana, a ciertas onzas de cinismo en frascos
Oscuros. Los oídos en ciénagas, en medio de la breña.
Los paréntesis a menudo sirven como estratagema. Es preferible
La mugre en las sábanas, a beber cucharadas de cuervos con azúcar.
El espejo no es un eructo de incienso.
Prefiero el pantalón póstumo a la perfidia de los afectos simulados,
A la voz populi en copas de coñac, el mercado a las celebraciones
Discretas, el mar antes que la tortura de las nubes,
Los sostenes del aguacero a la intemperie del delito,
La hojarasca a los jardines sin almohadas.
—Un día ya no valdrá la pena persignarse frente al Santo Patrono,
Porque el viento habrá derribado todas las tautologías.
Así será aunque sangren los cipreses de la existencia…
Barataria, 17.I.2010

viernes, 15 de enero de 2010

Espasme de les hores- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Hi ha hores viscudes com hores cegues, com el crit de la dent
En la carn, vísceres de l’espasme, terrasses d’escuma…

Autor de la fotografía: Jorge Gómez Vega







Espasme de les hores
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




Cuartos oscuros, cárceles
De corazones estrechos
¿qué sabéis de libertades de pensamiento?
FEDERICO NIETZCHE





Hi ha hores viscudes com hores cegues, com el crit de la dent
En la carn, vísceres de l’espasme, terrasses d’escuma…
què saben de llibertat de pensament les pedres,
Els estatuts del terror, les ombres dels veredictes?
Les hores s’han tornat titubejants úlceres del florit
I les paraules, maldestres ocells a la boca.
Allò que ara tinc és una llarga carassa, un gest, un escarniment
A les palpebres: —la desesperança galopa als carrers;
I els seus venedors, —mentrestant—, sacsant-se el pit
Amb el confetti en un carnaval asfaltat.
Sempre suposí un ou el postre del subdesenvolupament;
Però mai no pensí que devia prendre’s amb analgèsics.
—Vostés comprendran quan parle de la vaixella trencada
En la contemplació d’un planeta mut, comprendran l’amniosi
Trencada dels teulats, la desgràcia en què hem caigut com les divises,
L’ull que ens devora des d’un cantó,
La gota de foscor que sacseja l’ànima,
Les tremolors poc sensuals dels creients, la dacsa picada
A la taula dels naips,
L’escopida sideral a les finestres,
La dialèctica que ací perdé el seu immaculat lúpul. I tan sols és
Històric davantal de les matrones.
És una estupidesa mirar l’horitzó amb ulls de profeta.
Són un caos els colors de les cicatrius —els adjetius en les formigues
Del somni, els mercats que manquen de fanals,
La llum verda en l’armadura de les araucàries,
Certa sacsada dels desigs als corredors dels autobusos urbans.
[Supose que toca fer un examen de consciència
A la governabilitat. Als assots de les claus que tanquen vàlvules,
A cert poder convertit en Patró de la Vida Nacional,
A la primera pluja amb túnica de vim del Sagrat Cor de Jesús, a les llotges
de teatre on es llegeixen frescos discursos,
A l’esfinx ara amb boca de jade dels déus ancestrals].
—Què sabeu del malson de negar els diumenges
I la cadira tornejada dels records i la pressumpció del sexe
En tines amb flors aromàtiques?
El rovell continua essent encara en les pel·lícules de Polanski, Tom
Hanks, i en els films pornos de Carol Miranda,
O en un blues. O en una batxata, o en un hip hop.
El teló de les nines envelleix en les brutors del veïnat.
Demà allò desviscut, tal volta serà el minotaure
Amb una versió més estètica que el mite. No hi haurà perits
D’encícliques, ni tous manuals per al brindis.
Demà s’obrirà el debat, —i puc assegurar que els metereòlegs
Donaran una altra lectura del temps. Així queda escrit, per si de cas,
En l’himen del calendari…
Baratària, 09.I.2009




Espasmo de las horas





Cuartos oscuros, cárceles
De corazones estrechos
¿qué sabéis de libertades de pensamiento?
FEDERICO NIETZCHE





Hay horas vividas como horas ciegas, como el grito del diente
En la carne, vísceras del espasmo, azoteas de espuma…
¿qué saben de libertad de pensamiento las piedras,
Los estatutos del terror, las sombras de los veredictos?
Las horas se han vuelto titubeantes úlceras del moho
Y las palabras, torpes pájaros en la boca.
Lo que ahora tengo, es una larga mueca, un gesto, un remedo
En los párpados: —la desesperanza galopa en las calles;
Y los vendedores de ella, —mientras tanto—, sacudiéndose el pecho
Como el confetti en un carnaval asfaltado.
Siempre supuse un huevo el postre del subdesarrollo;
Pero nunca pensé que debía tomarse con analgésicos.
—Ustedes comprenderán cuando hablo de la vajilla quebrada
En la contemplación de un planeta mudo, comprenderán la amniosis
Rota de los tejados, la desgracia en que hemos caído como las divisas,
El ojo que nos devora desde una esquina,
La gota de oscuridad que zarandea el alma,
Los temblores poco sensuales de los creyentes, el maíz picado
En la mesa de los naipes,
La escupida sideral en las ventanas,
La dialéctica que aquí perdió su inmaculado lúpulo. Y sólo es,
Histórico delantal de las matronas.
Es una pendejada mirar el horizonte con ojos de profeta.
Son un caos los colores de las cicatrices —los adjetivos en las hormigas
Del sueño, los mercados que carecen de faroles,
La luz verde en la armadura de las araucarias,
Cierta sacudida de los deseos en los pasillos de los autobuses urbanos.
[Supongo que hay que hacerle un examen de conciencia
A la gobernabilidad. A los azotes de las llaves que cierran válvulas,
A cierto poderío convertido en Patrono de la Vida Nacional,
A la primera lluvia con túnica de mimbre del Sagrado Corazón de Jesús,
a los palcos donde se leen frescos discursos,
A la esfinge ahora con boca de jade de los dioses ancestrales].
—¿Qué sabéis, de la pesadilla de negar los domingos
Y la silla torneada de los recuerdos y la presunción del sexo
En tinas con flores aromáticas?
La herrumbre sigue siéndolo aún en las películas de Polanski, Tom
Hans, y en los filmes pornos de Carol Miranda,
O en un blues. O en una bachata, o en un hip hop.
El telón de las pupilas envejece en las suciedades del vecindario.
Mañana, lo desvivido, seguramente será el minotauro
Con una versión más estética que el mito. No habrá peritos
De encíclicas, ni mullidos manuales para el brindis.
Mañana se abrirá el debate, —y puedo asegurar que los metereólogos
Darán otra lectura del tiempo. Así queda escrito, por si acaso,
En el himen del calendario…Barataria, 09.I.2009