martes, 28 de julio de 2009

Urgit de temps- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Cerezo en flor, fotografía tomada de español sin fronteras




Urgit de temps
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




Yo sigo, hecho un desastre,…
con los ojos cuajados de ideas indiscretas.
ARTHUR RIMBAUD




Sempre escric urgit de temps, a vol d’ocell,
Junt a la lava alienada del trànsit.
El meu és un horitzó turmentat pels dards
De l’existència, —cel de cascos i veus enceses,
Oblide on la vesprada reclina els seus armaris i arrels.
En el rerafons de la nit recline els meus pensaments,
Fosc somni que em donen els hiverns trafegats,
Indòcil foc al camp de batalla, les despulles
De la meua llum insondable, afonat cor sense arcàngels.
No hi ha treva per a aquests records de la matèria:
No hi ha sosteniment per a aquesta eternitat del desempar,
Mai no hi hagué llum per a veure els ossos que em dictava
La nit en el seu flux abstret, mai oblit
Per més que callaren les campanes, espelmes esmorteïdes
A la sang, mite faula, la ratxa del’albir .
Entre tant riu de fugider futur, el meu tossut caminar
enfonsit en el pols del sofre i la nitroglicerina.
Què guarde d’aquells ulls d’estrelles, prohibits
Trens trencats als cantons del deambular
Per voravies on la mort s’afanya? —Tal volta
Viure és agafar-se a la nit, a la renúncia, a l’oblit?
Tal volta els rastres sinistres sempre són infalibles?
La llum fa despulles als meus ulls cecs. La llum del blau,
La llum de les tempestes, la llum frenètica del deler.
On ets sense que la boira t’amague?
—Potser també en l’ànima callada de la tristesa,
Potser torbada o diàfana com el foc impossible de Déu.
Els dies tenen aqueixa aspra serradura dels conacastes.
Viure, preferesc abdicar ara a l’eternitat, a aqueixa
Vehemència que et somia a l’alba, a aqueix riu de fletxes
Arrabassades pel destí, a aqueixa il·limitada llengua de les hores.
Exceptades les promeses, la llibertat sempre és una conquesta.
La llum o les fronteres del cansament: l’espera on
Esbufega sovint l’erm, la ferida oberta.
—Tal volta en cada porta hi ha instants suïcides, ànimes
Inerts al somni, llençols sagnants per l’espavent.
Dins del meus llampecs hi ha ires i tempestes;
Mai la ferida lligada a captivitat, lívid abisme
Del subsòl, vertigen en les mans del qual es dessagnen les venes.
A les meues palpebres sempre pengí banderes blanques
Perquè unes altres mans li donaren aire al seu rostre;
Però tot fou de bades: de bades els dies amb la misericòrdia
De l’oli, plagues invisibles en l’acústica de cada trenc d’alba.
La felicitat sovint està feta d’espills abandonats:
—la construim entre voltes sordes, així es torna
Un perfum inútil per a aspirar-la despert.
Sempre escric urgit de temps: per això no em detinc
Als llavis subliminals dels bordells,
Ni a les barberies on foragiten els meus cabells…
Baratària, 20.VII.2009



Urgido de tiempo


Yo sigo, hecho un desastre,…
con los ojos cuajados de ideas indiscretas.
ARTHUR RIMBAUD


Siempre escribo urgido de tiempo, a vuelo de pájaro,
Junto a la lava enajenada del tránsito.
El mío es un horizonte atormentado por los dardos
De la existencia, —cielo de cascos y voces encendidas,
Olvido donde la tarde reclina sus armarios y raíces.
En el trasfondo de la noche reclino mis pensamientos,
Oscuro sueño que me dan los inviernos trasegados,
Indócil fuego en el campo de batalla, los despojos
De mi luz insondable, hundido corazón sin arcángeles.
No hay tregua para estos recuerdos de la materia:
No hay sostén para esta eternidad del desamparo,
Nunca hubo luz para ver los huesos que me dictaba
La noche en su flujo ensimismado, nunca olvido
Por más que callaran las campanas, cirios mortecinos
En la sangre, mito fábula, la racha del albedrío.
Entre tanto río de huidizo futuro, mi terco caminar
Hundido en el pulso del azufre y la nitroglicerina.
¿Qué guardo de aquellos ojos de estrellas, prohibidos
Trenes quebrados en las esquinas del deambular
Por aceras donde la muerte tiene prisa? —¿Acaso
Vivir es asirse a la noche, a la renuncia, al olvido?
¿Acaso los rastros siniestros siempre son infalibles?
La luz hace despojos en mis ojos ciegos. La luz del azul,
La luz de las tormentas, la luz frenética del ahínco.
¿En dónde estás sin que la niebla te oculte?
—Quizá también en el alma callada de la tristeza,
Quizá turbada o diáfana como el fuego imposible de Dios.
Los días tienen ese áspero aserrín de los conacastes.
Vivir, prefiero abdicar ahora a la eternidad, a esa
Vehemencia que te sueña en el alba, a ese río de flechas
Arrebatadas por el sino, a esa ilimitada lengua de las horas.
Salvo las promesas, la libertad siempre es una conquista.
La luz o las fronteras del cansancio: la espera donde
Resuella a menudo lo yermo, la herida abierta.
—Quizá en cada puerta hay instantes suicidas, almas
Inertes en el sueño, sábanas sangrientas por el pasmo.
Dentro de mis relámpagos hay iras y tempestades;
Jamás la herida sujeta a cauterio, cárdeno abismo
Del subsuelo, vértigo en cuyas manos se desangran las venas.
En mis párpados siempre colgué banderas blancas
Para que otras manos le dieran aire a su rostro;
Pero todo fue en vano: vanos los días con la misericordia
Del aceite, llagas invisibles en la acústica de cada amanecer.
La felicidad a menudo está hecha de abandonados espejos:
—uno la construye entre bóvedas sordas, así se vuelve
Un perfume inútil para aspirarla despierto.
Siempre escribo urgido de tiempo: por eso no me detengo
En los labios subliminales de los prostíbulos,
Ni en las barberías donde botan mis cabellos…
Barataria, 20.VII.2009

2 comentarios:

Ana Muela Sopeña dijo...

André:

Es un placer conocer tu poesía.

Tu poesía es densa, con un lenguaje rico. Sin concesiones a lo superfluo. Hay tensión en cada verso.

Seguiré leyéndote

Un abrazo desde la poesía
Ana

André Cruchaga dijo...

Muchas gracias, Ana, por tu comentario. Y es que la poesía es la vida, de ahí la densidad de la misma