martes, 7 de julio de 2009

Els teus ulls em cauen al pit- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Pintor Frédéric Bazille, nacido en Montpellier, Francia, 1841-1870.





Els teus ulls em cauen al pit
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó






Yo sueño con lazos que perduran

eternamente...
SULLY PRUDHOME




Els teus ulls cauen al meu pit. La sang s’ompli de veu.
Només caben les paraules en la terra de la música.
Les entranyes del planeta canten la mort. Absurd
És el dolor tot i podent haver-hi alegria.
Hi ha navilis negres a la gavina de les espigues:
Fúries i espectres en les casseroles de la lluna,
Armes espiant els quatre evangelis, pàgines
On la por s’agenolla, pedres damunt de tombes impassibles.
—Tu a les platges de no sé quin foc; jo plegant les mans
On els camins es bifurquen —tapís amb boca d’abisme.
Els armaris acaronen l’esquelet de la saliva.
Ara el vent repta damunt dels teus llavis; i hi ha encoberts
Que riuen com elefants, amb les seues peüngles de sabana.
L’última llàntia que tinguí a les mans fou el teu cos:
Els porus verds de les paraules a les dents jugant
A l’assetjament, i la nit feta un soldat.
En acabant l’espant de saber-se viu enmig del somni.
Com el crim jugant al far west, a les burilles
Agonitzant en el fum, sense port, ni campanes, ni llit.
Odie la mort amorosament sense sexe, la paranoia
Dels gèneres, la demència feroç del zodíac.
Els estudiosos de la conducta sempre ens donen receptes dolentes.
Hi ha termites en forma d’udolament, inconscients,
Tranquil·les, a la màquina de tocadiscos del cervell. Però ningú no és mag
Per a endevinar quants crucifixos es porten penjats
Als porus disecats dels espills. Aquests s’hi troben,
Com assedegat paper xina en la tinta del cos.
Hi ha alguna voracitat en la pedra d’allò fosc. Els ulls
Tremolen desfullats, —l’escorça de les cuixes es trenca.
Els dies són més pesats quan el pixum banya l’asfalt.
Mira’m en el somni, si vols, amb les teues sines de sucre.
Un altre grapat de nits pot petrificar-me els muscles.
I fa igual. Cavalls d’ombres cobreixen els meus pulmons.
El fred juga a ser llençol d’insectes. Una altra pàgina al meu claustre.
Crema la set al cossí de la meua mateixa llum:
—Mar, temps, ardor, on Freud no té cabuda,
Ni tan sols els sepulcres sagrats on els àngels
Cavalquen sense destí. On els rats fuetegen la gent.
En la nit els llampecs són navalles: —i els teus ulls, vaivé
D’aigües, i els teus passos olis oblidats.
Els dies engendren cels foscos: haurien de cridar-se corbs;
O simples mosques acostumades a fer-se estovalles.
Odie la misèria com sobretaula als meus ulls:
Tal volta perquè diàriament em devora amb els seus clucs d’ull.
Odie trobar-me ací com gos ensinistrat davant del botxí.
Odie suar peixos a l’hora del crepuscle.
Odie la cullera que vigila la sopa. El darrer poema
Que em mira com el bri mossegat per les estàtues.
Odie els dies sense les teues dents verdes, la teua cintura amb multiplicacions,
El teu cos sense cantons.
Odie els meus braços que simplement es tornaren artifici…
Baratària, 29.VI.2009




Tus ojos caen en mi pecho





Yo sueño con lazos que perduran

eternamente...
SULLY PRUDHOME




Tus ojos caen en mi pecho. La sangre se llena de voz.
Sólo caben las palabras en la tierra de la música.
Las entrañas del planeta cantan a la muerte. Absurdo
Es el dolor pudiendo haber alegría.
Hay navíos negros en la gaviota de las espigas:
Furias y espectros en las cacerolas de la luna,
Armas espiando los cuatro evangelios, páginas
Donde el miedo se arrodilla, piedras sobre tumbas impasibles.
—Tú en las playas de no sé qué fuego; yo doblando las manos
Donde los caminos se bifurcan —tapiz con boca de abismo.
Los armarios acarician el esqueleto de la saliva.
Ahora el viento repta sobre tus labios; y hay enmascarados
Que ríen como elefantes, con sus pezuñas de sabana.
La última lámpara que tuve en mis manos fue tu cuerpo:
Los poros verdes de las palabras en los dientes jugando
Al asedio, y la noche hecha un soldado.
Luego el espanto de saberse vivo en medio del sueño.
Igual que el crimen jugando al far west, a las colillas
Agonizando en el humo, sin puerto, ni campanas, ni lecho.
Odio la muerte amorosamente sin sexo, la paranoia
De los géneros, la demencia feroz del zodíaco.
Los estudiosos de la conducta siempre nos dan malas recetas.
Hay comejenes en forma de aullido, inconcientes,
Tranquilos, en la rocola del cerebro. Pero nadie es mago
Para adivinar cuántos crucifijos se llevan colgados
En los poros disecados de los espejos. Éstos están ahí,
Como sediento papel china en la tinta del cuerpo.
Hay cierta voracidad en la piedra de lo oscuro. Los ojos
Tiemblan deshojados, —la corteza de los muslos se quiebra.
Los días son más pesados cuando la orina baña el asfalto.
Mírame en el sueño, si quieres, con tus senos de azúcar.
Otro puñado de noches puede petrificarme los hombros.
Y da igual. Caballos de sombras cubren mis pulmones.
El frío juega a ser sábana de insectos. Otra página en mi claustro.
Arde la sed en el cuenco de mi propia luz:
—Mar, tiempo, ardor, donde Freud no tiene cabida,
Ni siquiera los sepulcros sagrados donde los ángeles
Cabalgan sin destino. Donde las ratas azotan a la gente.
En la noche los relámpagos son navajas: —y tus ojos, vaivén
De aguas, y tus pasos óleos olvidados.
Los días engendran oscuros cielos: deberían llamarse cuervos;
O simples moscas acostumbradas a volverse mantel.
Odio la miseria como sobremesa en mis ojos:
Acaso porque a diario me devora con sus guiños.
Odio estar aquí como perro amaestrado ante el verdugo.
Odio sudar peces a la hora del crepúsculo.
Odio la cuchara que vigila la sopa. El último poema
Que me mira como la brizna mordida por las estatuas.
Odio los días sin tus dientes verdes, tu cintura con multiplicaciones,
Tu cuerpo sin esquinas.
Odio mis brazos que simplemente se volvieron artificio…
Barataria, 29.VI.2009

No hay comentarios: