miércoles, 15 de julio de 2009

Cementeris al voltant de les meues nines- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Salomon van Ruysdael, Naarden, Holanda, 1600-1670





Cementeris al voltant de les meues nines
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




¡Qué pena si esta vida tuviera
—esta vida nuestra—
Mil años de existencia!
¿Quién la haría hasta el fin llevadera?
¿Quién la soportaría toda sin protesta?
JUAN RAMÓN JIMÉNEZ


Dansen els cementeris al voltant de les meues nines.
M’oblide de tots els dies cremats per les llàgrimes.
—La gola udola en el somni dels crucifixos;
Fan falta racions d’estima per a emmudir el crit.
Dies de begònies mustigades masteguen tabacs;
Peixos suïcides llepen els ulls dels espills. Entretant,
Cadàvers dissecats a les clavegueres esquincen la nit
Amb tot i les seues serpents pudentes…
Què hi ha darrere de cellers i monedes rovellades?
—Hi ha pires i sorolls mossegant la boca. (El sutge
És un altre cavall ferit al bordell de la sutja).
—(Hi ha, tú m’ho dius, mans sense victòria i al voltant
Armes que juguen a traure el cervell dels compungits,
Dels que només aguaiten una mostassa d’Esperança,
Dels que riuen perquè el riure no els deixa morir de fam,
Dels que besen un escapulari ingènuament
I l’alta Jerarquia els tanca la porta de Crist).
Els ulls dolen al ventall de la por. L’asfalt
Ombrívol colpeja les finestres. La llum es tanca al vent
I als ocells; —gotes delirants creuen el somni.
Tremolen els porus a la barca de la nit.
Quan serà l’últim crit galopant entre accípitres.
Quan el carrer, senzill, no serà per als morts.
Boques de pólvora mastegant els somnis. Ulls esvaint-se
Al dol, ferides i nostàlgia a l’hora de la tos,
—Tot el mar sense llànties, perseguint-nos amb desbocada
Arena, sense àncores els filferros del fàstic.
Algú ens imposa aquesta follia de pedres. Algú.
Algú amb el seus horaris de bussos cecs. Algú.
Algú que mossega amb gargamells de vells canelobres.
Algú que enfosqueix a la foguera dels morts.
Algú que s’enfila a l’horitzó com un rat-penat.
Algú que nuga el seu deliri als matossars.
Algú que lliga la història amb les corretges de la nit.
Algú que mai no tingué ocells de fam.
Algú que en comptes de sagristà, toca túnels sinistres.
Algú que s’esglaia amb el somriure de les buganvil·lies.
Algú que a les mans només té tisores i no calendaris.
Algú els marbres del qual no el deixen veure des de les terrasses.
Algú que trencà amb els rellotges de les paraules.
Les ombres ens cauen amb els seus papers foscos:
—També la tempesta que descendeix aposta amb mosques.
L’aurora es deixa la bava a les tombes, mormola la sordesa
De les colobres, el fullatge balla el moviment de la fugida.
Quan els voltors cauen amb fúria damunt de les pedres,
El metall dels dies retorç el dolor. —els nus del crit,
Densos, llepen els penya-segats de la saliva.
Davall dels calabossos, el bar de la sang cava
Uns altres dolors infinits. Les ombres criden sense horaris,
Perquè la mort roman sense treva al buit de les mans.
Davall d’aquesta pena, només hi ha desigs per a reivindicar
La tendresa i fermentar les paraules amb canella i sucre.
Baratària, 07.VII.2009





Cementerios alrededor de mis pupilas




¡Qué pena si esta vida tuviera
—esta vida nuestra—
Mil años de existencia!
¿Quién la haría hasta el fin llevadera?
¿Quién la soportaría toda sin protesta?
JUAN RAMÓN JIMÉNEZ



Danzan los cementerios alrededor de mis pupilas.
Me olvido de todos los días quemados por las lágrimas.
—La garganta aúlla en el sueño de los crucifijos;
Hacen falta raciones de cariño para acallar el grito.
Días de begonias marchitas mastican tabacos;
Peces suicidas lamen los ojos de los espejos. Mientras,
Cadáveres disecados en las cloacas rasgan la noche
Con todo y sus serpientes malolientes…
¿Qué hay detrás de tabancos y monedas enmohecidas?
—Hay piras y ruidos mordiendo la boca. (El hollín
Es otro caballo herido en el lupanar del tizne).
—(Hay, tú me lo dices, manos sin victoria y alrededor
Armas que juegan a sacar los sesos de los compungidos,
De los que sólo acechan una mostaza de Esperanza,
De los que ríen porque la risa no los deja morir de hambre,
De los que besan un escapulario ingenuamente
Y la alta Jerarquía les cierra la puerta de Cristo).
Los ojos duelen en el abanico del miedo. El asfalto
Sombrío golpea las ventanas. La luz se cierra al viento
Y a los pájaros; —gotas delirantes cruzan el sueño.
Tiemblan los poros en la barca de la noche.
Cuándo será el último grito galopando entre azacuanes.
Cuándo la calle, sencilla, no será para los muertos.
Bocas de pólvora masticando los sueños. Ojos desvaneciéndose
En el luto, heridas y nostalgia a la hora de la tos,
—Todo el mar sin lámparas, persiguiéndonos con desbocada
Arena, sin anclas los alambres del hastío.
Alguien nos impone esta locura de piedras. Alguien.
Alguien con sus horarios de buzos ciegos. Alguien.
Alguien que muerde con fauces de viejos candelabros.
Alguien que anochece en la hoguera de los muertos.
Alguien que trepa al horizonte como un murciélago.
Alguien que anuda su delirio a los matorrales.
Alguien que sujeta la historia con las correas de la noche.
Alguien que nunca tuvo pájaros de hambre.
Alguien que en vez de sacristán, toca túneles siniestros.
Alguien que se espanta con la sonrisa de las buganvillas.
Alguien que en sus manos sólo tiene tijeras y no calendarios.
Alguien cuyos mármoles no lo dejan ver desde las azoteas.
Alguien que rompió con los relojes de las palabras.
Las sombras nos caen con sus papeles oscuros:
—También la tormenta que desciende a propósito con moscas.
La aurora deja su baba en las tumbas, murmulla la sordera
De las culebras, el follaje baila el movimiento de la huida.
Cuando los buitres caen con furia sobre las piedras,
El metal de los días retuerce el dolor. —los nudos del grito,
Densos, lamen los acantilados de la saliva.
Debajo de los calabozos, el bar de la sangre cava
Otros dolores infinitos. Las sombras gritan sin horarios,
Porque la muerte permanece sin tregua en el hueco de las manos.
Debajo de esta pena, sólo hay deseos para reivindicar
La ternura y fermentar las palabras con canela y azúcar.
Barataria, 07.VII.2009


No hay comentarios: