sábado, 17 de abril de 2010

HOSTE DE L’ATZAR- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Ara sóc com els amants al patíbul de la saliva.
Com la llengua del suor als cabells d’Alícia.
Es necessiten monedes solars per a no envellir. O un afilat
Ull als colors del fluir dels calius.

Autora de la fotografía: Isabel Cebrián Vera







HOSTE DE L’ATZAR
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó







I couldn't believe, I couldn't believe you'd let me down
I just couldn't believe, I couldn't believe you would let me down
JOHN LEE HOOKER







Ara sóc com els amants al patíbul de la saliva.
Com la llengua del suor als cabells d’Alícia.
Es necessiten monedes solars per a no envellir. O un afilat
Ull als colors del fluir dels calius.
Batega la llum artificial dels metabolismes. Les anguiles
Rescoladisses a les peixeres, la butxaca bruta de l’anonimat.
En l’ofec de les mosques caben les mossegades dels embotits.
Un espera agafar-se dels baròmetres dels malucs,
Militar en l’encantament dels besllums,
Fins a desafinar la pell menstrual d’un Kafka al fons de l’aigua.
De segurs als fils de l’atzar no hi ha cabres nues,
Ni abelles galopants, ni putes cansades en el crepuscle.
De segurs, també, vagaregem en aqueix fang irreconoscible
De retalls de memòria, aigua assetjada pels viaranys de la llengua.
La lucidesa sovint ens enfronta als símbols,
A l’argila literal dels vitralls.
Als contrastos inagafables de l’esbufec, hi ha estufes de rugades
Vaguetats, i esquerdes d’estridència.
—De sobte ens tornem en l’aguaitant aleatorietat del guarum,
En aqueix oasi fatu de l’inversemblant.
En l’endevinalla del moment, llavem les olives de les finestres,
El tallaplomes de la set,
La comissura del deliri,
El balbuceig de la set desfent-se en les dents.
De sobte ens cau la frescor del sucre a les temples. La mamella
Autosuficient de la memòria, la contemplació interminable de finestres,
O aqueix prurit de Paradís a les nostres mans.
Oblidem que les certeses manquen de claustre. I que l’esperma
També engendra dimonis i compulsives ombres de avispes.
Oblidem la migdiada dels papirs i la lepra dels soterranis.
—Som en aquesta marinada de mobilidad aparent, l’obsés núvol
A les temples, aqueix embadaliment cec dels fonells
[o la brasa davall del comal.[1]
A la fi un no sap quins horitzons habita el rosegó,
Ni quina faisó té la lava als brolladors: —si de cas, només
L’instint, l’agua imaginada de l’acústica, sap de la gota espessa
Al costat. Si de cas, només la pols que es clava sense paüra
A les ninetes. Si de cas, només els muts que no tenen la necessitat
Del paraigües de les paraules per a gaudir la llum enmig dels enderrocs.
Baratària, 11.IV.2010


[1] voz que procede del náhuatl y significa utensilio de cocina tradicional//especie de disco de barro cocido que permite la cocción de tortillas etc...






HUÉSPED DEL AZAR




I couldn't believe, I couldn't believe you'd let me down
I just couldn't believe, I couldn't believe you would let me down
JOHN LEE HOOKER






Ahora soy como los amantes en el patíbulo de la saliva.
Como la lengua del sudor en los cabellos de Alicia.
Se necesita de monedas solares para no envejecer. O un afilado
Ojo en los colores del fluir de los rescoldos.
Palpita la luz artificial de los metabolismos. Las anguilas
Resbaladizas en las peceras, el bolsillo sucio del anonimato.
En el ahogo de las moscas caben las mordidas de los embutidos.
Uno espera agarrarse de los barómetros de los pezones,
Militar en el encantamiento de los destellos,
Hasta desafinar la piel menstrual de un Kafka en el fondo del agua.
De seguro en los hilos del azar no hay cabras desnudas,
Ni abejas galopantes, ni putas cansadas en el crepúsculo.
De seguro, también, ambulamos en ese fango irreconocible
De retazos de memoria, agua sitiada por los vericuetos de la lengua.
La lucidez a menudo nos enfrenta a los símbolos,
A la arcilla literal de los vitrales.
En los contrastes inasibles del resuello, hay estufas de arrugadas
Vaguedades, y rendijas de estridencia.
—De pronto nos volvemos en la acechante aleatoriedad del guarumo,
En ese oasis fatuo de lo inverosímil.
En el acertijo del momento, lavamos las aceitunas de las ventanas,
El cortaplumas de la sed,
La comisura del delirio,
El balbuceo de la sed deshaciéndose en los dientes.
De pronto nos cae la frescura del azúcar en las sienes. La ubre
Autosuficiente de la memoria, la contemplación interminable de ventanas,
O ese prurito de Paraíso en nuestras manos.
Olvidamos que las certezas carecen de claustro. Y que la esperma
También engendra demonios y compulsivas sombras de avispas.
Olvidamos la siesta de los papiros y la lepra de los sótanos.
—Somos en esta marea de movilidad aparente, la obsesa nube
En las sienes, ese embeleso ciego de los témpanos o la brasa bajo el comal.
Al final uno no sabe qué horizontes habita el mendrugo,
Ni qué hechura tiene la lava en los manantiales: —si acaso, sólo
El instinto, el agua imaginada de la acústica, sabe de la gota espesa
En el costado. Si acaso, sólo el polvo que se clava sin pavor
En las pupilas. Si acaso, sólo los mudos que no tienen la necesidad
Del paraguas de las palabras para regocijar la luz en medio del escombro.
Barataria, 11.IV.2010

No hay comentarios: