viernes, 2 de julio de 2010

LES HORES AL CENDRER-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Com si pertanguera a aqueixa tinta grisa, el fum consumeix els dits
Del tabac, la burilla apagada del puny, l’hora cremada en la nicotina.
Espere en la desesperació pansida del cendrer.
Dies d’extensos pergamins: títols valors de l’escòria
Ilustración: Imágenes gratuitas








LES HORES AL CENDRER
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó








Cuando la espera se transforme
en el último umbral de todos los viajes,…
ÁNGELA SERNA








Com si pertanguera a aqueixa tinta grisa, el fum consumeix els dits
Del tabac, la burilla apagada del puny, l’hora cremada en la nicotina.
Espere en la desesperació pansida del cendrer.
Dies d’extensos pergamins: títols valors de l’escòria.
Elss records són inevitables com una pesta de tempesta freda:
La raó no entén la multitud de la cendra en el rotgle de fum
Que crepiten les ninetes.
Em desvetle davant del món del dubte, encara que només siga mera curiositat:
—invenció de la ferida ofegada al coixí del vol.
Sovint em perd en el fum insà de la nicotina: però així
Es despulla el rellotge en els seus anhels de sobte desvetlats.
Un dia rere un altre, també, el cendrer del cel amb les seues recòndites burilles,
El glop amarg del café sense sucre,
La beneïda espera enmig de l’enruna. El foc assetjat per la pluja.
Els dies de militant somnambulisme. El llavi ressequit de la ràfega.
—Fins quan aquest desfer el tabac i en acabant tirar-lo com un acte
De suprem exorcisme a l’engolidor del vent,
A la faula de la set no assaciada. Al llavi premut de l’atzar.
Sempre es torna ansietat aquesta respiració circular de la creu.
Sempre Vallejo als vitralls negres del fum, —l’harmònica
De la penúria entre la pols, el carrer que només serveix de celler per a tirar
L’escopinada, porta de la demència.
La sintaxi de les mans fragmenta i interpel·la els anells dels ulls.
Cada fòsfor és fill de les persianes, del cavall de la nit,
Dels rats penats. I el cendrer, un gran dia on floreixen les ombres.
—Un gran dia de velams obscurs on cauen de cansament
De les finestres, les portes, els tobogans.
[A la fi, no discutiré l’onerós que s’esdevé cada dia, ni tan sols
Si muir o visc en l’espera: sortosament estic assegut en el tamborinet
Escarlata del meu mateix cos. Ningú no vindrà ací amb mi, això ho sé.
Només restarà, per si de cas, l’harmònica de les teranyines, no tu
Que m’ ajudares a ignorar l’ignorat: el mea culpa del calambur,
O el quiasme del peix en el seu espurneig.]

L’única realitat tangible és que es fa de nit: morim mereixent viure,
Com digué Tolkien. Vivim en aquesta olla de pressió de la nàusea.
Al capdavall, ni tan sols la sal és innocent per a preservar la puresa…
Baratària, 20.VI.2010








LAS HORAS EN EL CENICERO








Cuando la espera se transforme
en el último umbral de todos los viajes,…
ÁNGELA SERNA








Como si perteneciera a esa tinta gris, el humo consume los dedos
Del tabaco, la colilla apagada del puño, la hora quemada en la nicotina.
Espero en la desesperación trasnochada del cenicero.
Días de extensos pergaminos: títulos valores de la escoria.
Los recuerdos son inevitables como una peste de tormenta fría:
La razón no entiende la multitud de la ceniza en el coro de humo
Que crepitan las pupilas.
Me desvelo frente al mundo de la duda, aunque sólo sea mera curiosidad:
—invención de la herida ahogada en la almohada del vuelo.
A menudo me pierdo en el humo insano de la nicotina: pero así
Se desnuda el reloj en sus anhelos de pronto desvelados.
Un día tras otro, también, el cenicero del cielo con sus recónditas colillas,
El trago amargo del café sin azúcar,
La bendita espera en medio del escombro. El fuego sitiado por la lluvia.
Los días de militante sonambulismo. El labio reseco de la ráfaga.
—¿Hasta cuándo este deshacer el tabaco y luego tirarlo como un acto
De supremo exorcismo al tragante del viento,
A la fábula de la sed no saciada. Al apretado labio del azar.
Siempre se torna ansiedad esta respiración circular de la cruz.
Siempre Vallejo en los vitrales negros del humo, —la armónica
De la penuria entre el polvo, la calle que sólo sirve de bodega para tirar
El escupitajo, puerta de la demencia.
La sintaxis de las manos fragmenta e interpela los anillos de los ojos.
Cada fósforo es hijo de las persianas, del caballo de la noche,
De los murciélagos. Y el cenicero, un gran día donde florecen las sombras.
—Un gran día de velámenes oscuros donde caen de cansancio
De las ventanas, las puertas, los toboganes.
[Al final, no discutiré lo oneroso que resulta cada día, ni siquiera
Si muero o vivo en la espera: de suerte estoy sentado en el taburete
Escarlata de mi propio cuerpo. Nadie vendrá aquí conmigo, eso lo sé.
Sólo estará, por si acaso, la armónica de las telarañas, no vos
Que me ayudaste a ignorar lo ignorado: el mea culpa del calambur,
O el quiasmo del pez en su centelleo.]
La única realidad tangible es que anochece: morimos mereciendo vivir,
Como dijo Tolkien. Vivimos en esta olla de presión de la náusea.
Al final, ni siquiera la sal es inocente para preservar la pureza…
Barataria, 20.VI.2010

No hay comentarios: