martes, 9 de febrero de 2010

VELL TAÜT DE LA MORT-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Callat ja, el claustre vell de la meua carn. Els somnis mutilats.
Callat ja, la meua ombra, davant de l’ombra mateixa del fum.
Amb el capvespre els vells dorments rovellats.

Pablo Picasso








VELL TAÜT DE LA MORT
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




…no poseyendo más, en fin,
que mi memoria de las noches
y su vibrante delicadeza enorme;…
ELISEO DIEGO

Mirada ansiosa de rescoldo de golondrina
sonrisa apuñalada
laceración aguzada de la sangre
la araña saca el hilo de una arruga:
toda la vergüenza bebida en el respiradero de una boca.
JACQUES ROUMAIN






Callat ja, el claustre vell de la meua carn. Els somnis mutilats.
Callat ja, la meua ombra, davant de l’ombra mateixa del fum.
Amb el capvespre els vells dorments rovellats.
La lluz secreta dels mocadors. El cor amb el seu comiat mortuori.
Hi ha successius túnels en la set dels meus ulls.
En cada pàgina escrita circula la tinta de diferents rostres.
Ara lleve les monedes que mai no tinguí a la meua butxaca.
Les espàtules del temps maceren els meus records. Els meus delers.
—[“Mireu les nostres pors,
Els nostres orgulls, les nostres espigues, els nostres rams;
Mireu per on anem
Perquè que el pervindre, se’ns obra;
Mireu com el baf nostre es llaura
Dels impulsos trobats en què ens deturem”].
Cap a on aniré al capdavall sense taules, ni estovalles?
Ocells negres al pa i els coltells. Ocells sense rosada a les plomes
Llargues trenes de cendra en l’esbufec, ennasades vèrtebres de l’udolament,
Rompudes les vísceres dels caragols per a escoltar el mar
A la distància. —Deixe als meus papers, humits moluscos,
Vents que la sang no pogué oblidar, m’oblide del ventre
Promissori de les meues il·lusions, de la fresa inhòspita de la meua ànima.
Rendesc comptes de les criptes que sempre foren les meues llànties.
Del Karma solar de les meues temples. Rendesc comptes de les ombres, refrany,
Potser, del paladar de les meues frontisses. Del cenot al meu coixí.
Hi ha tant a dir després que “tot ho mira un ull de consciència”,
Després de la brisa a les temples.
Després de callar, fondo, tots els morts.
Després d’haver mort tantes vegades als arcs de la son.
Després de madurar embastant els arcans.
En mi s’agafaren senders de molsa. Còdols de dubtosa lava.
En mi, filant sense madeixes. Diademes de pols als raïms
De les paraules. —“I ni tan sols no trobe un misteri innombrable”
Més que els repunts de certs balbuceigs.
Encara amb horitzons atzarosos, urgeix la plena veu de la fusta.
Davalle amb la urgència de qui bat. Tanque les finestres. Prepare
L’oblit. Apague el centpeus de la meua saliva.
Germina el xiprer comprimit als ciris…
Baratària, 06.II.2010






VIEJO ATAÚD DE LA MUERTE






…no poseyendo más, en fin,
que mi memoria de las noches
y su vibrante delicadeza enorme;…
ELISEO DIEGO

Mirada ansiosa de rescoldo de golondrina
sonrisa apuñalada
laceración aguzada de la sangre
la araña saca el hilo de una arruga:
toda la vergüenza bebida en el respiradero de una boca.
JACQUES ROUMAIN





Callado ya, el claustro viejo de mi carne. Los sueños mutilados.
Callado ya, mi sombra, frente a la sombra misma del humo.
Con el atardecer los viejos durmientes enmohecidos.
La luz secreta de los pañuelos. El corazón con su adiós mortuorio.
Hay sucesivos túneles en la sed de mis ojos.
En cada página escrita circula la tinta de diferentes rostros.
Ahora quito las monedas que nunca tuve en mi bolsillo.
Las espátulas del tiempo maceran mis recuerdos. Mis anhelos.
—[“Mirad nuestros miedos,
Nuestros orgullos, nuestras espigas, nuestros ramos;
Mirad por dónde vamos
Para que el porvenir, se nos abra;
Mirad cómo el vapor nuestro se labra
De los impulsos encontrados en que nos detenemos”].

¿Hacia dónde iré después de todo sin mesas, ni manteles?
Pájaros negros en el pan y los cuchillos. Pájaros sin rocío en las plumas
Largas trenzas de ceniza en el resuello, gangosas vértebras del aullido,
Rotas las vísceras de los caracoles para escuchar el mar
A la distancia. —Dejo en mis papeles, húmedos moluscos,
Vientos que la sangre no pudo olvidar, me olvido del vientre
Promisorio de mis ilusiones, del desove inhóspito de mi alma.
Doy cuentas de las criptas que siempre fueron mis lámparas.
Del Karma solar de mis sienes. Doy cuentas de las sombras, estribillo,
Acaso, del paladar de mis goznes. Del cenote en mi almohada.
Hay tanto que decir después que “todo lo mira un ojo de conciencia”,
Después de la brisa en las sienes.
Después de callar, hondo, todos los muertos.
Después de haber muerto tantas veces en los arcos del sueño.
Después de madurar enhebrando los arcanos.
En mí se apuñaron senderos de musgo. Guijarros de dudosa lava.
En mí, hilando sin madejas. Diademas de polvo en los racimos
De las palabras. —“Y no hallo un solo misterio innumerable”
Más que los pespuntes de ciertos balbuceos.
Aún con horizontes azarosos, urge la plena voz de la madera.
Desciendo con la urgencia del que trilla. Cierro las ventanas. Preparo
El olvido. Apago el ciempiés de mi saliva.
Germina el ciprés comprimido en los cirios…
Barataria, 06.II.2010

2 comentarios:

Marian Raméntol dijo...

Ante tu poesía sólo cabe guardar silencio para poder escuchar el vuelo del poema.

Imponente, como siempre.

Un abrazo
Marian

André Cruchaga dijo...

Mi querida poeta Marián:
Siempre tu paso por estas vértebras del poema resulta un gozoso porivilegio para este humilde ser que se mueve, nada, bracea, a ratos en la lava hirviente, a ratos en la ceniza del calendario. Así vamos, en estos vagones del tren del alfabeto.
Un fortísimo abrazo,

André Cruchaga