viernes, 12 de febrero de 2010

ENDERROCS DE SOLITUD-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

A voltes un grapat de lluernes es desfà en les meues mans.
Els dies mosseguen les ninetes. La taça de café allisa els sospirs.
Un cigarret calcina l’esquelet del calendari.

Autor de la fotografía: Máximo Manzanares González








ENDERROCS DE SOLITUD
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó





A Pere Bessó, que sabe de pérdidas.






Pero dónde pero dónde
adónde se va a retumbar la tormenta
Pero dónde pero dónde
adónde se va a aullar el viento…
ANTHONY PHELPS

…pisamos los escombros de nuestras soledades…
JACQUES ROUMAIN






A voltes un grapat de lluernes es desfà en les meues mans.
Els dies mosseguen les ninetes. La taça de café allisa els sospirs.
Un cigarret calcina l’esquelet del calendari.
En l’escòria de la cendra fique els meus dits sense penedir-me’n.
Veig la mascara a les randes de l’alé.
El cendrer de penes arriba a digerir totes les burilles.
En el món udolen els equipatges sense escala.
[“El sol inclina la seua balança.
El temps, és a dir, la meitat de l’eternitat, com el mar
[en una finestra,
infla les veles immòbils de les teues pàgines”].
La soledat és l’abisme definitiu de l’orfenesa. El parpelleig ras
Dels diccionaris, la misèria amb llençols hipnòtics.
En resum, l’enderroc esborra els camins. Amolla reixats de filferro.
No hi ha platges amb despertadors per a fer companyia.
Sovint el suïcidi ronda com gos faldiller en tot el planeta.
En cada naufragi es perden els itineraris i les claus,
—cec instant de l’ànima. Les pèrdues sempre estan fetes
De balastos, premudes cicatrius al paraigües de la llengua.
Damunt del cor, la llança de les partides. La pols plovisquejada
A l’horitzó. La batalla esberlada de la breu bledania. De la vida breu.
Una marea d’abelles mortes embolica el pergamí de les celles.
Sé que no hi ha hèlixs que cobren vida en la partida, ni que restituesquen
L’emoció d’escalar els jardins des de finestres alades.
Partir, sempre s’esdevé una sort del destí sense hams.
Hagudes estelles a l’alforja de l’horitzó.
Fugir. No sé on fugir, ni què busque després de perdre els rems
I el salvavides. Fugir. No sé on passar la tempesta, l’anou d’aquesta
Brasa secreta, la roda estàtica, punxant, de les meues venes.
Fugir. No sé on fugir en aquest paretó d’Ulisses cec, penya-segat
Abissal de la meua fesomia. Embenada creu de les monedes.
Espills amb desvetlament i claredat dubtosa.
Fugir. No sé on fugir quan floregen les tanques en les meues sabates.
L’hora sense pols. La porta de salmorra. La cadira rompuda del pols.
El crit de l’ànsia en la precarietat de la llum. —Així em feres: aixadella
De buits, ignició d’ombres, nus cec a la dentadura.
Fugir. No sé on fugir, si em trobe en la fondor, al fons de la ferida.
Al fil d'ensebolir la llengua. A un segon del mar. A una vocal
De caure en la foscor. A una consonant d’abrigar-me
Amb els pesats cascos de les tempestes, amb la brisa negra del pit.
Baratària, 07.II.2010









ESCOMBROS DE SOLEDAD





A Pere Bessó, que sabe de pérdidas.





Pero dónde pero dónde
adónde se va a retumbar la tormenta
Pero dónde pero dónde
adónde se va a aullar el viento…
ANTHONY PHELPS

…pisamos los escombros de nuestras soledades…
JACQUES ROUMAIN







A veces un puñado de luciérnagas se deshace en mis manos.
Los días muerden las pupilas. La taza de café alisa los suspiros.
Un cigarrillo calcina el esqueleto del calendario.
En la escoria de la ceniza meto mis dedos sin lamentarlo.
Veo el tizne en los encajes del aliento.
El cenicero apenas alcanza a digerir todas las colillas.
En el mundo aúllan los equipajes sin escala.
[“El sol inclina su balanza.
El tiempo, esto es, la mitad de la eternidad, como el mar
en una ventana,
hincha las velas inmóviles de tus páginas”].
La soledad es el abismo definitivo de la orfandad. El parpadeo raído
De los diccionarios, la miseria con sábanas hipnóticas.
En resumen, el escombro borra los caminos. Arroja alambradas.
No hay playas con despertadores para hacer compañía.
A menudo el suicidio ronda como perro faldero en todo el planeta.
En cada naufragio se pierden los itinerarios y las llaves,
—ciego instante del alma. Las pérdidas siempre están hechas
De balastos, apretadas cicatrices en el paraguas de la lengua.
Sobre el corazón, la lanza de las partidas. El polvo cernido
En el horizonte. La batalla trunca de la breve lozanía. De la vida breve.
Una marea de abejas muertas envuelve el pergamino de las cejas.
Sé que no hay hélices que cobren vida en la partida, ni que restituyan
La emoción de escalar los jardines desde ventanas aladas.
Partir, siempre resulta una suerte del destino sin anzuelos.
Habidas astillas en la alforja del horizonte.
Huir. No sé dónde huir, ni qué busco tras perder los remos
Y el salvadidas. Huir. No sé dónde pasar la tormenta, la nuez de esta
Brasa secreta, la rueda estática, punzante, de mis venas.
Huir. No sé dónde huir en este paredón de Ulyses ciego, acantilado
Abisal de mi fisonomía. Vendada cruz de las monedas.
Espejos con desvelo y claridad dudosa.
Huir. No sé dónde huir cuado afloran los setos en mis zapatos.
La hora sin pulso. La puerta de salmuera. La silla rota del pulso.
El grito del ansia en la precariedad de la luz. —Así me hiciste: azadón
De vacíos, ignición de sombras, nudo ciego en la dentadura.
Huir. No sé dónde huir, si estoy en lo hondo de la herida.
Al filo de sepultar la lengua. A un segundo del mar. A una vocal
De caer en la oscuridad. A una consonante de arroparme
Con los pesados cascos de las tormentas, con la brisa negra del pecho.
Barataria, 07.II.2010

No hay comentarios: