miércoles, 3 de marzo de 2010

JUGÀVEM, LLAVORS…- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Hem perdut els espills redons de les bolles. El pètal
Llepat de les paparines, el lladre deslliurat de les faldes de mamà,
Els vaixellets de paper creuant les aigües del diumenge,
La solemnitat circular del trompitxol, pel joc atziac
Dels coltells, l’assalt a mà armada, la baralla carrerera.

Ilustración: Marcel Duchamp










JUGÀVEM, LLAVORS…
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó








Las pequeñas aves convergen, convergen
con sus dones hacia difíciles lindes.
SYLVIA PLATH

Aquí a todos los hombres
esclaviza la muerte,
todos lloran amores o amistades.
Yo sueño con lazos que perduran
eternamente...
SULLY PRUDHOME







Hem perdut els espills redons de les bolles. El pètal
Llepat de les paparines, el lladre deslliurat de les faldes de mamà,
Els vaixellets de paper creuant les aigües del diumenge,
La solemnitat circular del trompitxol, pel joc atziac
Dels coltells, l’assalt a mà armada, la baralla carrerera.
Oblidem la infantesa del Gat amb botes i la Bella dorment.
La nit al seu búnker ens ha trencat els tímpans. —La fogonada,
L’esclafit, la penúria. Juguem a l’ombra de la fullaraca,
A la pedra del pit de la mort.
Tenim un cel amb ropers de música trencada. La intempèrie
En l’esclafit de la mort, la pudor galopant als ulls
Dels infants com cavalls sinistres.
Els resquills ens depreden la respiració. Bassals de bresques
Amb pólvora, el País en la foscor de l’espetec. A cegues, desfet
En els seus guants el sucre. —jugàvem, llavors, seguint
Els carrers de l’aigua, l’ascensió de les ninetes als balancins.
—Jugàvem, llavors. Jugàvem. Baudelaire, ara, entre
La meua geografia. The Doors a la foguera de les meues ninetes,
The Rollings Stones amb el seu Brown sugar, wild hourses o Undercover
Of the night. De sobte saltem a la Torre de Babel dels somnis,
A aqueixa batalla de les portes a gotasses,
Als dilluns impossibles de sobreviure enmig de formigues.
—Jugàvem, llavors. Jugàvem.
Sobrevivim al gas pebre de les tapisseries i els desencerts.
A la ràfega del torrent al capciró dels dits,
A la llu recorrent del vertigen, a l’abisme del dol de les òlibes.
[D’on arribes tu, il·lusió d’un dia
pervindre, tu, esperança d’un passat
Mai no acomplit, però que jo ara
evoque entre marcides profecies
o bestreta en nostàlgia?] Al cordell dels atifells, l’ofici de somiar.
Perquè, de quina altra manera, allò real o imaginari guareix a les botigues.
—Arribes en l’agrunsadora dels llampecs. Damunt del vertigen
Dels llits, violins de morfina.
—Jugàvem, llavors.
[“I encara ens és possible certa aspiració a l’equilibri,
la puresa de línees, el traçat d’un disseny,
l’oblit de la retòrica de l’explícit per la retòrica de les al·lusions”]
Ací es nodreixen de morts les paraules. On les balances?
On els utensilis de llauror, la transfusió dels jardins?
Estàs ací jugant amb la meua nostàlgia, llençol d’orenetes en la meua set,
Aigua sense fons al pou de l’arc iris. Ulls del so.
Ets ací, en la fixació encesa dels dilemes: buidar-te tota, fins a
La darrera gota d’argent viu, fins a tornar immòbil l’enruna.
—Érem jóvens, llavors, i jugàvem sense mocadors als balcons.
Ara toca vestir-nos amb doblecs.
I caminar, página darrere pàgina, la nit…
Baratària, 24.II.2010








JUGÁBAMOS, ENTONCES…








Las pequeñas aves convergen, convergen
con sus dones hacia difíciles lindes.
SYLVIA PLATH

Aquí a todos los hombres
esclaviza la muerte,
todos lloran amores o amistades.
Yo sueño con lazos que perduran
eternamente...
SULLY PRUDHOME







Hemos perdido los espejos redondos de las canicas. El pétalo
Lamido de las piscuchas, el ladrón librado de las faldas de mamá,
Los barquitos de papel cruzando las aguas del domingo,
La solemnidad circular del trompo, por el juego aciago
De los cuchillos, el asalto a mano armada, la riña callejera.
Olvidamos la infancia del Gato con botas y la Bella durmiente.
La noche en su búnker nos ha roto los tímpanos. —El fogonazo,
El estallido, la penuria. Jugamos a la sombra de la hojarasca,
A la piedra del pecho de la muerte.
Tenemos un cielo con roperos de música quebrada. La intemperie
En el estallido de la muerte, la hedentina galopando en los ojos
De los niños como caballos siniestros.
Las esquirlas nos depredan la respiración. Charcos de panales
Con pólvora, el País en la oscuridad del estampido. A ciegas, deshecha
En sus guantes el azúcar. —jugábamos, entonces, siguiendo
Las calles del agua, la ascensión de las pupilas en los columpios.
—Jugábamos, entonces. Jugábamos. Baudelaire, ahora, entre
Mi geografía. The Doors en la hoguera de mis pupilas,
The Rollings Stone con su Brown sugar, wild hourses o, Undercover
Of the night. De pronto saltamos a la Torre de Babel de los sueños,
A esa batalla de las puertas a goterones,
A los lunes imposibles de sobrevivir en medio de hormigas.
—Jugábamos, entonces. Jugábamos.
Sobrevivimos al gas pimienta de las tapicerías y los desatinos.
A la ráfaga del torrente en la yema de los dedos,
A la luz recurrente del vértigo, al abismo del duelo de las lechuzas.
[¿De dónde llegas tú, ilusión de un día
porvenir, tú, esperanza de un pasado
nunca cumplido, pero que yo ahora
evoco entre marchitas profecías
o anticipo en nostalgia?] En el mecate de los aparejos, el oficio de soñar.
Porque, de qué otra manera, lo real o imaginario se cura en las boticas.
—Llegas en la mecedora de los relámpagos. Sobre el vértigo
De las camas, violines de morfina.
—Jugábamos, entonces.
[“Y aún nos es posible cierta aspiración al equilibrio,
la pureza de líneas, el trazado de un diseño,
el olvido de la retórica de lo explícito por la retórica de las alusiones”]
Aquí se nutren de muertos las palabras. ¿Dónde las balanzas?
¿Dónde los aperos de labranza, la transfusión de los jardines?
Estás aquí jugando con mi nostalgia, sábana de golondrinas en mi sed,
Agua sin fondo en el pozo del arco iris. Ojos del sonido.
Estás aquí, en la fijeza encendida de los dilemas: vaciarte toda, hasta
La última gota de azogue, hasta volver inmóvil el escombro.
—Éramos jóvenes, entonces, y jugábamos sin pañuelos a los balcones.
Ahora hay que vestirnos con dobleces.
Y caminar, página tras página, la noche…
Barataria, 24.II.2010

2 comentarios:

Marian Raméntol dijo...

Una maravilla como siempre, pero además en este caso, ese final se me ha clavado en los ojos.

Un abrazo
Marian

André Cruchaga dijo...

Marián, poeta ya entrañable y necesaria, gracias infinitas. Siempre tu paso por esta geografía vuelve lozano el andar.
Y si, al fin del camino, o en la permanencia del camino andado, nos toca caminar, página tras página, la noche.
Mi cariño, respeto y admiración a tu persona y poesía esclarecedoras.
André Cruchaga