D’un dia a un altre- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Desvarío de relojes:André Cruchaga




D’un dia a un altre
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

D’un dia a un altre canvien les imatges del dia i de la nit.
L’avenir que es tornà signe de l’abisme, terreny per
Als records dolents. D’un dia a un altre canvia la vida amb
Els seus tafetans: caven els contraris fins a deixar buida la respiració.
La mateixa carn dol quan goteja en les dentadures;
En comptes de calabruixes, hi ha sacs d’estiu al llom:
—vessen el respirall humà en un clot al·lucinant.
L’escat dels meus equívocs m’ix ara al pas com gos
Que busca carronya, com una olla de pústules,
Com un fuet d’axil·les fermentades —caminar fundat
En l’esquerp, ocell que perd la seua llum en els bisons habitats
Pel sopor ambulant de la gola...
Sacs de peixos cecs lligen en la corba de l’escuma llenguatges
Incerts, —babels capaces de beure’s la sang,
Calendari finalment de fracassos on un no pot aixoplugar-se.
L’alba encara no arriba amb bons auguris: —hi ha esquelets,
I borrufada de cucs damunt de la semença sense amagar el seu agònic
Bategar, sense apagar les seues voraces barres.
D’un dia a un altre es tributa el fem i els àcids ensebolits
Allà, el no-res fins al coll, a la terrassa de les temples.
D’un dia a un altre usar somnis sargits, sense monedes a la butxaca.
D’un dia a un altre el curull de l’arna i la salmorra esparsa
Als ulls, asseguda als meridians de la meua esquena.
D’un dia a un altre la llum s’empeny,
D’un dia a un altre l’alteritat deixa de ser fantasia,
D’un dia a un altre el tabac en les cabrioles del fum,
D’un dia a un altre el futur en abocador,
D’un dia a un altre massa nit per a les meues nines cansades,
D’un dia a un altre la fossa sense capells,
D’un dia a un altre el puny del tro a les costelles,
D’un dia a un altre porcions de mans rancies als meus ulls,
D’un dia a un altre vessants abruptes a l’espill
D’un dia a un altre el fum de l’abatiment,
D’un dia a un altre jardins sense violes i sense ocells,
D’un dia a un altre el cansament del gemec als llavis,
D’un dia a un altre sensacions de pèrdua sense límits,
D’un dia a un altre l’ala estesa a la fullaraca,
D’un dia a un altre porcateres de paraules,
D’un dia a un altre el germà, l’amic que no existeixen,
D’un dia a un altre la riallada a l’últim cantó de les estàtues,
D’un día a un altre el no-res als baix-relleus del coixí,
D’un dia a un altre els braços cansats de tanta derrota,
D’un dia a un altre el costum del pidolament sense claus,
D’un dia a un altre el mocador amb creus assedegades,
D’un dia a un altre poden més els astors que el sospir benefactor,
D’un dia a un altre els ulls que veieres sempre i ara no et veuen,
D’un dia a un altre tanta mort acumulada al pensament,
D’un dia a un altre un part d’ombres, suc a les venes,
D’un dia a altre l’amor a comptagotes a l’alambí del somni,
D’un dia a altre hirsutes les palpebres al seu desossament,
D’un dia a un altre libèl·lules de no-res, brisa errada,
D’un dia a un altre fatigat de tanta pedra assotant el rostre,
D’un dia un a altre nit en la meua gola, segles sobtats,
D’un dia a un altre fonells de desvetlament en l’atzar de la meua odissea,
D’un dia a un altre l’alé rutilant de la vigília…
Baratària, 04.VI.2009

De un día a otro

De un día a otro cambian las imágenes del día y de la noche.
El porvenir que se tornó signo del abismo, terreno para
Los malos recuerdos. De un día a otro cambia la vida con
Sus tafetanes: cavan los contrarios hasta dejar hueca la respiración.
La propia carne duele cuando gotea en las dentaduras;
En vez de granizos, hay sacos de verano en el lomo:
—vierten el respiradero humano en una cárcava alucinante.
La lija de mis equívocos me sale ahora al paso como perro
Que busca carroña, como una olla de pústulas,
Como un látigo de axilas fermentadas —caminar fundado
En lo huraño, pájaro que pierde su luz en los bisontes habitados
Por el sopor ambulante de la garganta...
Sacos de peces ciegos leen en la curva de la espuma lenguajes
Inciertos, —babeles capaces de beberse la sangre,
Calendario en fin de fracasos donde uno no puede guarecerse.
Aún el alba no llega con buenos augurios: —hay esqueletos,
Y ventisca de gusanos sobre la semilla sin ocultar su agónica
Palpitación, sin apagar sus voraces mandíbulas.
De un día a otro se tributa la basura y los ácidos sepultados
En ella, la nada hasta el cuello, en la terraza de las sienes.
De un día a otro usar sueños zurcidos, sin monedas en el bolsillo.
De un día a otro el hartazgo de la polilla y la salmuera esparcida
En los ojos, sentada en los meridianos de mi espalda.
De un día a otro la luz se precipita,
De un día a otro la otredad deja de ser fantasía,
De un día a otro el tabaco en las cabriolas del humo,
De un día a otro el futuro en vertedero,
De un día a otro demasiada noche para mis pupilas cansadas,
De un día a otro la fosa sin sombreros,
De un día a otro el puño del trueno en las costillas,
De un día a otro porciones de manos rancias en mis ojos,
De un día a otro laderas abruptas en el espejo
De un día a otro el humo del abatimiento,
De un día a otro jardines sin alelíes y sin pájaros,
De un día a otro el cansancio del gemido en los labios,
De un día a otro sensaciones de pérdida sin límites,
De un día a otro el ala tendida en la hojarasca,
De un día a otro pocilgas de palabras,
De un día a otro el hermano, el amigo que no existen,
De un día a otro la carcajada en la última esquina de las estatuas,
De un día a otro la nada en los bajorrelieves de la almohada,
De un día a otro los brazos cansados de tanta derrota,
De un día a otro la costumbre de la mendicidad sin llaves,
De un día a otro el pañuelo con cruces sedientas,
De un día a otro pueden más los azores que el suspiro bienhechor,
De un día a otro los ojos que viste siempre y ahora no te ven,
De un día a otro tanta muerte acumulada en el pensamiento,
De un día a otro un parto de sombras, zumo en las venas,
De un día a otro el amor a cuentagotas en el alambique del sueño,
De un día a otro hirsutos los párpados en su deshueso,
De un día a otro libélulas de nada, brisa errada,
De un día a otro fatigado de tanta piedra azotando el rostro,
De un día a otro noche en mi garganta, siglos imprevistos,
De un día a otro témpanos de desvelo en el azar de mi odisea,
De un día a otro el aliento rutilante de la vigilia…
Barataria, 04.VI.2009

Fou fossa fosca- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Jardín Botánico La Laguna, El Salvador

Fou fossa fosca
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

I allò que trobí fou fossa fosca i no llum.
—Camins sense ruda per a perfumar els passos,
Distàncies, moltes distàncies sense escales.
Erms endurits per velles làpides,
Sines estèrils, sense besllums, sense ulls benignes
Per a mirar-me. I així he anat per les branques
Del cercle, vol ferit als seus braços.
Tota la vida ha castrat el meu menjar: sobreviure
És allò més proper als ossos a la foguera.
Suara he eixit del gemec de les estàtues,
De les costelles dels paraigües espellats.
Tota la vida està feta de túnels llotosos,
Els besos no tenen tamany quan mosseguen epitafis,
Cadascú que es lliure de la cendra i les plomes
Dels promocionals en la glopada de les vitrines.
La justícia manca de calostre al tauler
D’escacs, en la lletra continua a les formigues:
La ferida resta al que no pot pagar una cirurgia
Estètica, ni raure’s amb pedra tosca la cicatriu.
Les altures només es guanyen amb flaires
De canyella, amb aguarràs i tabac negre: així
M’ho ensenyaren els que viatjaven en bicicleta al cel.
Quan els tèrmits esternuden als llibres,
Cada lletra es fa una altra volta fusta incerta.
Als funerals de les panderoles només van altres
Insectes menys arrogants. Al pit els crancs
Retornen a les pedres d’on isqueren.
A les clavegueres les bufes ixen en fuita.
La pobresa té el seu propi crucifix:
Salvatge es beu en apòzemes solitàries.
En cada lloc on he estat el destí ha jugat
A les anous, al suny de les carneceries.
Mai no ha estat tafetà de buganvil·lies, ni jornada
On mai falten els abraços.
El día és pitjor que un pit de setanta anys,
L’hora tremola a les mans com el mal de Parkinson.
Els meus ulls a l’oceà dels símbols és una sort
Que preferesc a veure’m retratat sense flaçades.
Al cap i a la fi, les finestres tampoc no serveixen
De molt quan la limpidesa gira l’esquena.
Coneguda la certesa de la pols, pertoca sacsar
Els coixins, els fantasmes encarnats al rostre,
Fins a malbaratar l’apetit damunt de les parets.
A hores d’ara tot nom és estrany a la tendresa:
Els vidres del vent revelen la propera víctima;
Jo no escape d’aquest diumenge d’ocells en gàbia.
No escape dels meus semblants sense llànties,
No dels que desperten en cadires abandonades,
No dels que dormen a correcuita darrere d’un núvol,
No dels que com jo, han mort tantes vegades
Buscant un llençol o la llum al feltre del futur.
Baratària, 07.VI.2009

Fue fosa oscura

Y lo que encontré fue fosa oscura y no luz.
—Caminos sin ruda para perfumar los pasos,
Distancias, muchas distancias sin escaleras.
Eriales endurecidos por viejas lápidas,
Senos estériles, sin destellos, sin ojos benignos
Para mirarme. Y así he andado en las ramas
Del círculo, vuelo herido en sus brazos.
Toda la vida ha castrado mi comida: sobrevivir
Es lo más cercano a los huesos en la hoguera.
Recién he salido del gemido de las estatuas,
De las costillas de los paraguas desollados.
Toda la vida está hecha de túneles cenagosos,
Los besos no tienen tamaño cuando muerden epitafios,
Cada quien que se libre de la ceniza y las plumas
De los promocionales en la bocanada de las vitrinas.
La justicia carece de calostro en el tablero
De ajedrez, en la letra continua a las hormigas:
La herida queda al que no puede pagar una cirugía
Estética, ni rasparse con piedra pómez la cicatriz.
Las alturas sólo se ganan con sahumerios
De canela, con aguarrás y tabaco negro: así
Me lo enseñaron los que viajaban en bicicleta al cielo.
Cuando los comejenes estornudan en los libros,
Cada letra se hace otra vez madera incierta.
A los funerales de las cucarachas sólo van otros
Insectos menos arrogantes. En el pecho los cangrejos
Regresan a las piedras de donde salieron.
En las cloacas las vejigas salen en estampida.
La pobreza tiene su propio crucifijo:
Salvaje se bebe en pócimas solitarias.
En cada lugar donde he estado el destino ha jugado
A las nueces, al ceño de las carnicerías.
Jamás ha sido tafetán de buganvillas, ni jornada
Donde nunca falten los abrazos.
El día es peor que un seno de setenta años,
La hora tiembla en las manos como el mal de Parkinson.
Mis ojos en el océano de los símbolos es una suerte
Que prefiero a verme retratado sin cobijas.
Después de todo, las ventanas tampoco sirven
De mucho cuando la limpidez da la espalda.
Conocida la certeza del polvo, hay que sacudir
Las almohadas, los fantasmas encarnados en el rostro,
Hasta desgastar el apetito sobre las paredes.
Por hoy todo nombre es extraño a la ternura:
Los vidrios del viento revelan la próxima víctima;
Yo no escapo a este domingo de pájaros en jaula.
No escapo a mis semejantes sin lámparas,
No a los que despiertan en sillas abandonadas,
No a los que duermen corriendo tras una nube,
No a los que como yo, han muerto tantas veces
Buscando una sábana o la luz en el fieltro del futuro.
Barataria, 07.VI.2009

No basta la nit- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Jardín Botánico La Laguna, El Salvador





No basta la nit
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

No basta la nit per a soterrar la sal de les nines,
L’ull davant dels dies i les paraules habituals,
A las batalles que l’atzar sucsessiu lliura en delirant
Renec: —els atzars com espills foscos, galopants
A les crines del somni, esquinçats per la palpebra
Dels fèretres al seu bosc de penombra sense ales.
No basta la nit per a evangelitzar els sanglots de l’encens,
Ni crec que perduren els colors als braços de l’arc del cel.
A lloms del vertigen està prohibit pensar: encantador
De la follia, els ocells sonen les campanes del vent.
Les formigues de la tristesa es mengen els cabells —el cel
Està tacat d’infants raquítics, els raïls de les celles
Semblen dos fils tallats davant de l’allau
Dels horòscops, fullatge on els àngels embogeixen.
La pobresa va tan depressa que només resten esquelets
Petrificats; l’absència de carícies és una vesprada sense davantals
On es passegen les llambordes a l’aire lliure…
—Somiar! Destapar l’aurèola de les finestres, inventar
Un altre món menys fràgil que la porcellana: anar damunt de vaixells
De llum, en trens de fiable pervindre, en rellotges
Que toquen la terra sense el ferment d’una hora estàtica.
Hom eixuga la gola amb el café negre dels colps.
Al camí l’horitzó sembla un ocell las,
Ventalls les mans de les fulles damunt de la cara sense respir.
No basta el dia als ulls botonats, ni a la boca
Reemplaçada per borinots, ni estimar-se en la desesperació
Dels colps, ni esclatar a l’avinguda d’un túnel sinistre.
De quan en volta les cortines de la nit es mouen
Amb la saliva de l’alé, —els ulls deformen els colors:
Cavalls negres juguen en el silenci dels buits,
Escarabats mosseguen el sosteniment dels armaris, llombrius
Fan fosc a la vora de les sabates, enfosqueix també al melic
Del llit; els mugrons descoberts cremen esborrats
Del vestit, la nit em farta amb la seua llum cega. —Aqueixa nit
Sense taula, sense dits, sense raó, sense roba, sense sols a les mans.
—Somiar! Amb mi els braços descomposats de la pols,
El vertigen de la història sense l’eloquència de la memòria,
Lliçons de gats en la inabordable veu del pàlpit.
No basta la nit amb el seu raïm d’estrelles centrífugues:
Incautes en la bullida, els arrels són símbols cremats.
El refilet en sí mateix és una tòrrida fletxa per a fer esquívols
Camins. En els furs de la sang s’aprén a espellar-se.
I es que la nit assaona per a defugir, després, el costat.
I és que per a viure no és prou el trànsit de l’argent viu,
Ni el miracle estrany a la volada de les temples: —es necessita
La crina dels vents, el bufit d’ala als tímpans,
I la respiració de l’alquimista al calendari…
La nit no basta per més que el seu albir floresca i amague
La indigència.—La nit desballesta amb el seu cor de fum
I, encara que vole, sempre està ací la seua ombra i els seus paranys.
Baratària, 01.VI.2009

No basta la noche

No basta la noche para enterrar la sal de las pupilas,
El ojo frente a los días y a las palabras habituales,
A las batallas que el azar sucesivo libra en delirante
Reniego: —los azares como espejos oscuros, galopantes
En las crines del sueño, rasgados por el párpado
De los féretros en su bosque de penumbra sin alas.
No basta la noche para evangelizar los sollozos del incienso,
Ni creo que perduren los colores en los brazos del arco iris.
En el lomo del vértigo es prohibido pensar: encantador
De la locura, los pájaros tocan las campanas del viento.
Las hormigas de la tristeza se comen el cabello —el cielo
Está manchado por niños raquíticos, los rieles de las cejas
Parecen dos hilos cortados frente a la avalancha
De los horóscopos, follaje donde los ángeles enloquecen.
La pobreza va tan de prisa que sólo quedan esqueletos
Petrificados; la ausencia de caricias es una tarde sin delantales
Donde se pasean los adoquines al aire libre…
—¡Soñar! Destapar la aureola de las ventanas, inventar
Otro mundo menos frágil que la porcelana: ir sobre barcos
De luz, en trenes de fiable porvenir, en relojes
Que toquen la tierra sin el fermento de una hora estática.
Uno enjuga la garganta con el café negro de los golpes.
En el camino el horizonte parece un pájaro fatigado,
Abanicos las manos de las hojas sobre la cara sin resuello.
No basta el día en los ojos abrochados, ni en la boca
Reemplazada por moscardones, ni amarse en la desesperación
De los golpes, ni estallar en la avenida de un túnel siniestro.
De vez en cuando las cortinas de la noche se mueven
Con la saliva del aliento, —los ojos deforman los colores:
Caballos negros juegan en el silencio de los vacíos,
Escarabajos muerden el sostén de los armarios, lombrices
Anochecen junto a los zapatos, oscurece también en el ombligo
Del lecho; los pezones descubiertos arden borrados
Del vestido, la noche me harta con su luz ciega. —Esa noche
Sin mesa, sin dedos, sin razón, sin ropa, sin soles en las manos.
—¡Soñar! Conmigo los brazos descompuestos del polvo,
El vértigo de la historia sin la elocuencia de la memoria,
Lecciones de gatos en la inabordable voz del pálpito.
No basta la noche con su racimo de estrellas centrífugas:
Incautas en el hervor, las raíces son símbolos quemados.
El trino en sí mismo es una tórrida flecha para andar esquivos
Caminos. En los fueros de la sangre uno aprende a desollarse.
Y es que la noche sazona para sortear, luego, el costado.
Y es que para vivir no es suficiente el tránsito del azogue,
Ni el milagro extraño en el alero de las sienes: —uno necesita
La crin de los vientos, el soplo de ala en los tímpanos,
Y la respiración del alquimista en el calendario…
La noche no vasta por más que su albedrío florezca y tape
La indigencia.—La noche desquicia con su coro de humo
Y aunque vuele, siempre está ahí su sombra y sus falencias.
Barataria, 01.VI.2009

Mudança del dia- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Jardín Botánico La Laguna, El Salvador




Mudança del dia
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Els presents sempre resulten efímers, excessius.
Cap esperança no restaura els desvetlaments —cap
Alé no dorm en una sitja sense espases: la porta
Está ací amb el seu idioma sigilós; tan sols és possible l’audàcia
Per a no restar captiu a la mateixa teranyina
Que el terraplé d’aura ens prodiga. És quasi furtiva
Aquesta arena del vaivé, l’onada esqueixant la creu pròpia.
Entre el somni, la flama no aguanta —la del llumí
Que ens indueix a veure el parpelleig del fluir entre
Enfiladisses tremoloses. El temps és un espia:
O potser un veler que incendia els rellotges, o potser
Vertigen on reverbera la vidrieria del nostre mateix foc.
No hi ha cap raó que desdiga aquesta eriçada dansa
De sanglots impacients, potser suma d’arcans.
No n’hi ha a les meues mans: la llum culmina en cada instant,
—a les temples l’aire sentencia els ecos del vaivé;
Cec espill del crit, absència de llençols, sang
Circular del transvasament, riu trashumant de la set.
Damunt de la terra aquest deliri en la consciència: la fugacitat
Clava els seus trens a la motxilla de les temples;
El vertigen és, de sobte, la resposta als fantasmes.
El dia deixa els seus papers als hidrants —ferides
Que no caben a les estovalles, només a les mans del viatge.
Al fluir el cor, cada pàlpit cau a les rajoletes:
Les hores tenen la urgència dels amants furtius.
L’humà hereda l’escuma permeable de les lluernes.
Des d’aquesta noció a penes intuïda, no serveixen les baldes
Ni les portes: l’aleteig és una febre de pólvora,
On l’únic gual és el camí incert, el foc
Que esvaneix tot presagi…
Quin serà el vessant humà d’aquesta ardent funerària?
Quant aqueix altre eco de l’aleteig? —Colp obert al buit.
Ací immola el pantà sense abric, les branques de la boirina,
L’agulla sempre d’allò pòstum damunt del muscle,
El fil en la medul·la baixant com un núvol, sense bruixola.
Escric i el contrast de les finestres em defuig:
Sempre és un vindre revelat que s’esfuma, —un anhel
D’icones virtuals, un vertigen damunt del resquill possés
De les meues mans. Sempre el pols resta en tràngol, sense tèrmens
En aquesta subtil gasa de la terra, refilet giratori, pulsant roba.
On queda el consol si és que n’hi ha cap en aquesta
Camisa de deliris? On transpira el sol sense desvetlaments?
En cada badall de la memòria, les aigües insomnes,
La grenya de la tempesta, les escales esfreixurades del respir,
L’ona del minut sense randes, sense somni, sense abric.
En aqueix aire mòbil de les meues temples, xiprers sense paraules,
Gotes d’espills moribundes, armaris de paret sense arrels,
Nostàlgies volant al mocador dels ocells…
Res no es reinventa perquè perdure el paisatge: no-res.
Les lluernes són la millor fotografia enmig de les ombres.
Baratària, 26.V.2009.

Mudanza del día

Los presentes siempre resultan efímeros, excesivos.
Ninguna esperanza restaura los desvelos —ningún
Aliento duerme en un silo sin espadas: la puerta
Está ahí con su idioma sigiloso; sólo es posible la audacia
Para no permanecer cautivo en la propia telaraña
Que el terraplén del aura nos prodiga. Es casi furtiva
Esta arena del vaivén, el oleaje rasgando la cruz propia.
Entre el sueño, la flama no aguanta —la del cerillo
Que nos induce a ver el parpadeo del fluir entre
Enredaderas temblorosas. El tiempo es un espía:
O quizá un velero que incendia los relojes, o quizá
Vértigo donde reverbera el vitral de nuestro propio fuego.
No hay una sola razón que desdiga esta erizada danza
De sollozos impacientes, quizá suma de arcanos.
No la hay en mis manos: la luz culmina en cada instante,
—en las sienes el aire sentencia los ecos del vaivén;
Ciego espejo del grito, ausencia de sábanas, sangre
Circular del trasvase, río trashumante de la sed.
Sobre la tierra este delirio en la conciencia: la fugacidad
Clava sus trenes en la mochila de las sienes;
El vértigo es, de repente, la respuesta a los fantasmas.
El día deja sus papeles en los hidrantes —heridas
Que no caben en los manteles, sólo en las manos del viaje.
Al fluir el corazón, cada pálpito cae en las baldosas:
Las horas tienen la urgencia de los amantes furtivos.
Lo humano hereda la espuma permeable de las luciérnagas.
Desde esta noción apenas intuida, no sirven las aldabas
Ni las puertas: el aleteo es una fiebre de pólvora,
Donde el único vado es el camino incierto, el fuego
Que desvanece todo presagio…
¿Cuál será el lado humano de esta ardiente funeraria?
¿Cuán ese otro eco del aleteo? —Golpe abierto al vacío.
Aquí inmola el pantano sin abrigo, las ramas de la neblina,
La aguja siempre de lo póstumo sobre el hombro,
El filo en la médula bajando como nube, sin brújula.
Escribo y el contraste de las ventanas me esquiva:
Siempre es un venir revelado que se esfuma, —un anhelo
De íconos virtuales, un vértigo sobre la esquirla posesa
De mis manos. Siempre el pulso está en trance, sin linderos
En esta sutil gasa de la tierra, trino giratorio, pulsante ropa.
¿Dónde queda el consuelo si es que hay alguno en esta
Camisa de delirios? ¿Dónde transpira el sol sin desvelos?
En cada resquicio de la memoria, las aguas insomnes,
La greña de la tormenta, las escaleras desvividas del respiro,
La ola del minuto sin encajes, sin sueño, sin abrigo.
En ese aire móvil de mis sienes, cipreses sin palabras,
Gotas de espejos moribundas, alacenas sin raíces,
Nostalgias volando en el pañuelo de los pájaros…
Nada se reinventa para que perdure el paisaje: nada.
Las luciérnagas son la mejor fotografía entre las sombras.
Barataria, 26.V.2009.

Usurpació de la tristor- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Jardín Botánico La Laguna, El Salvador





Usurpació de la tristor
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

…un grito asciende con la noche

No espero a nadie

a nadie

ni siquiera a un recuerdo…
PHILIPPE SOUPAULT

Només el record preval quan cau la pluja.
Somriures hostils en la veu de l’alba: —Perguí.
Perguérem tanta alegria que les aigües arrabassaren
La nostra pau: el rovell deteriora les imatges.
Ara són més angostes les paraules en la llengua.
Fosc és el petit acordeó de la nit:
Habitant on la salpada dóna colps encertats.
He caminat vesprades senceres entre escarabats,
Passe sense gola enmig de la gent-
—Hi ha gent que em veu com un captaire perseguit:
Treme de tombes i inferns,
Tinc gastades les butxaques i pateixen les meues sabates
Tanta vida sense rosada
I sense llampecs.
Potser els meus somnis mai no seran palpables:
L’odre de les formes és tan sols una imatge a la deriva.
Sempre perguí la mirada en rodalia amb la mort.
Aquells braços de llum abandonaren el seu arbre.
Nunca pugí. Baixí les palpebres: ombra sorda
Del meu monòleg.
Massa món i dolor per a explicar-me’ls.
Massa cementeris per a un epígraf només.
Ella abdicà a la conquesta dels espills —a respirar
Entera sobre les meues costelles, a prolongar sense caigudes
La brasa a la boca.
Al carrer em fuetegen gossos desesperats.
El vol el sargeixen totes les formigues del món.
Ara comença a gemecar i a cridar la roba als meus porus.
Els matins al meu pit
travessen el tortuós calendari dels murs.
A la meua edat el tedi juga amb les paraules, amb l’ametlla
Enfosquida als meus somnis.
És un cruixir constant l’insomni de la cendra:
—El punyal de la nit cap adins. El dia sense sostindre’s
En la llum, l’horitzó que escapa
De les meues mans, jardí sense branques…
Fins als meus ulls arriba la pell gastada dels camins.
La gespa trencada de les campanes, les cartes que envelliren
Enmig dels llibres, les plomes que brotaren
De la infantesa, les finestres diminutes on el sonambulisme
És ardorosa ombra o colp o laberint.
De sobte la tristesa pesa més que algunes
Monedes de coure —l’entranya, la nina a la deriva,
La mateixa transparència: cega llum, figura descarnada,
Fosca en la meua matèria…
La meua ombra marxa damunt dels canelobres dels dies.
Així quedà després de transitar damunt de trossos de sordesa.
Així en una historia esquerpa i aleatoris braços,
On el vent nu, és el mateix vent
De aigües velles que circumda en el somni…
Fuig, però de què val si la paraula és aqueixa corda fluixa
On el temps bressola la seua careta afilada…
A pocs passos de mi, la rigidesa del món,
I l’inagafable vol de les llavors…
Baratària, 24.V.2009

Usurpación de la tristeza

…un grito asciende con la noche

No espero a nadie

a nadie

ni siquiera a un recuerdo…
PHILIPPE SOUPAULT

Sólo el recuerdo prevalece cuando cae la lluvia.
Sonrisas hostiles en la voz del alba: —Perdí.
Perdimos tanta alegría que las aguas arrebataron
Nuestra paz: la herrumbre deteriora las imágenes.
Ahora son más angostas las palabras en la lengua.
Oscuro es el pequeño acordeón de la noche:
Habitante donde el zarpazo da golpes certeros.
He caminado tardes enteras entre escarabajos,
Paso sin garganta en medio de la gente-
—Hay gente que me ve como un mendigo perseguido:
Tirito de tumbas e infiernos,
Tengo gastados los bolsillos y sufren mis zapatos
Tanta vida sin rocío
Y sin relámpagos.
Es probable que mis sueños nunca sean palpables:
El odre de las formas es sólo una imagen a la deriva.
Siempre perdí la mirada en cercanía con la muerte.
Aquellos brazos de luz abandonaron su árbol.
Nunca subí. Bajé los párpados: sombra sorda
De mi monólogo.
Demasiado mundo y dolor para explicármelos.
Demasiados cementerios para un solo epígrafe.
Ella abdicó a la conquista de los espejos —a respirar
Entera sobre mis costillas, a prolongar sin caídas
La brasa en la boca.
En la calle me azotan perros desesperados.
El vuelo lo zurcen todas las hormigas del mundo.
Ahora empieza a gemir y a gritar la ropa en mis poros.
Las mañanas en mi pecho
Atraviesan el tortuoso calendario de los muros.
A mi edad el tedio juega con las palabras, con la almendra
Oscurecida en mis sueños.
Es un crujir constante el insomnio de la ceniza:
—El puñal de la noche hacia dentro. El día sin sostenerse
En la luz, el horizonte que escapa
De mis manos, jardín sin ramas…
Hasta mis ojos llega la piel gastada de los caminos.
El césped roto de las campanas, las cartas que envejecieron
En medio de los libros, las plumas que brotaron
De la infancia, las ventanas diminutas donde el sonambulismo
Es ardorosa sombra o golpe o laberinto.
De pronto la tristeza pesa más que unas cuantas
Monedas de cobre —la entraña, la pupila a la deriva,
La propia transparencia: ciega luz, figura descarnada,
Hosca en mi materia…
Mi sombra anda sobre los candelabros de los días.
Así quedó después de transitar sobre trozos de sordera.
Así en una historia huraña y aleatorios brazos,
Donde el viento desnudo, es el mismo viento
De aguas viejas que circunda en el sueño…
Huyo, pero de qué vale si la palabra es esa cuerda floja
Donde el tiempo mece su máscara afilada…
A pocos pasos de mí, la rigidez del mundo,
Y el inasible vuelo de las semillas…
Barataria, 24.V.2009