Mostrando entradas con la etiqueta Pere Bessó; catalán. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Pere Bessó; catalán. Mostrar todas las entradas

jueves, 1 de octubre de 2009

Dubtes de l’alé-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Afora dels dies queden reproduïts els besllums del tràfec







Dubtes de l’alé
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó






…siglos de ceniza
En cándido vestido sin materia.
DIONISIO RIDRUEJO





Són els vells focs del descaminament els que nuguen les ales.
El nombre dels silencis acumulats als ràfecs,
la fam de la curiositat desvetla els espills —afora
Els cossos interpreten el temps,
La set en l’aigua dels pensaments,
La llum en tràngol dels rats penats, els grisos damunt de l’asfalt
Com una pregària.
Amb les seues nits les palpebres guarden la seua trama.
Afora dels dies queden reproduïts els besllums del tràfec.
De sobte s’esfuma allò que s’ha viscut com cert.
Un adverteix al temps sense punts cardinals,
Fins que s’esgota la gespa al cel. En aqueixa ferida gastada de la dignitat.
Quants noms caben a l’ull de l’infinit, a la pedra
Desgastada de l’emoció? —Aquells que no deixen saldo per a l’oblit,
I desemboquen a les ciutats de l’oblit.
De sobte els corredors de les temples es tornen portes:
—Les ombres tremolen a galop de passos; la remor freda
Se sent inèdita; els gestos, en la feixuguesa de la indecisió.
La pell de sobte s’esdevé massa incòmoda en el tràfec del migdia.
[De sobte el vici de pensar-te sense fer-li preguntes al sutze de la nit,
O al tabac lent que s’endreda en la flama del cresol,
O al tren cansat de les ombres en la fusta de la meua cambra,
O a aqueixa simetria de l’aigua indefinida].
De sobte el safareig de les hores en els somnis, la molsa com tanques
A les enclaves, els quadrons sense abrics ni paraigües
Per a reguardar el paper dels pòmuls,
La veu apostada al comú dels carrers sense pena ni glòria.
Els badalls tornen el decor en cansada veritat.—I és una manera,
De protestar, de convertir les fotografies
En un altre penya-segat sense finestres. En una altra porció de llum inútil.
Mai no em manquen raons per a pensar en els ports i els ferrocarrils.
Mai no em manquen els cellers de les dates per a trobar rius,
Mai no em manquen els colps per a densificar la consciència. Per a jugar a la taula.
Cada dia és menys cert en la brutícia dels plats.
—Sempre m’assalta la vexació i la violència i les teues cuixes hospitalàries.
Als noms que he anat atresorant,
Davant seu, un mapa de freds; o altrament, finestres acomiadant-me.
Mai no he sabut endevinar què hi ha en l’abric dels robers;
Què hi ha en la pluja atrapada del pressentiment?
—Hirsut cavall de les ombres, fins i tot als carrers.
Què hi ha al condiment de cada cicatriu?
—Massa follia al suor de les paraules. Estranys somnis davall dels llençols.
Tal vegada les meues ales feixugues no abasten els tendals de la llum,
Ni tan sols el costum de recordar les enfiladisses,
Ni tan sols prendre la meua veu en les campanes del vent;
Però sí seure a la dreta dels escaparates, llepar les bijuteries dels sex show,
O simplement, caminar amb la meua pobre paciència confosa.
Cada nom deixa una tempesta a la meua flaçada.
Al balcó de la memòria, la pluja suporta les meues nostàlgies.
Baratària, 30.IX.2009







Dudas del aliento





…siglos de ceniza
En cándido vestido sin materia.
DIONISIO RIDRUEJO





Son los viejos fuegos del desvarío los que atan las alas.
El número de los silencios acumulados en los aleros,
El hambre de la curiosidad desvela los espejos —afuera
Los cuerpos interpretan el tiempo,
La sed en el agua de los pensamientos,
La luz en trance de los murciélagos, los grises sobre el asfalto
Como una plegaria.
Con sus noches los párpados guardan su trama.
Afuera de los días quedan reproducidos los destellos del trajín.
De pronto se esfuma aquello que se ha vivido como cierto.
Uno advierte al tiempo sin puntos cardinales,
Hasta que se agota el césped en el cielo. En esa herida gastada de la dignidad.
¿Cuántos nombres caben en el ojo del infinito, en la piedra
Desgastada de la emoción? —Aquellos que no dejan saldo para el olvido,
Y desembocan en las ciudades del olvido.
De pronto los pasillos de las sienes se vuelven puertas:
—Las sombras tiemblan a galope de pasos; el murmullo frío
Se siente inédito; los gestos, en la torpeza de la indecisión.
La piel de pronto resulta demasiado incómoda en el tráfago del mediodía.
[De pronto el vicio de pensarte sin hacerle preguntas al hollín de la noche,
O al tabaco lento que se enreda en la flama del candil,
O al tren cansado de las sombras en la madera de mi habitación,
O a esa simetría del agua indefinida].
De pronto el charco de las horas en los sueños, el musgo como setos
En las mochetas, los cuartones sin abrigos ni paraguas
Para resguardar el papel de los pómulos,
La voz apostada en el común de las calles sin pena ni gloria.
Los bostezos convierten el decoro en cansada verdad.—Y es, una manera,
De protestar, de convertir las fotografías
En otro acantilado sin ventanas. En otra porción de luz inútil.
Nunca me faltan razones para pensar en los puertos y los ferrocarriles.
Nunca me faltan las bodegas de las fechas para encontrar ríos,
Nunca me faltan los golpes para densificar la conciencia. Para jugar a la mesa.
Cada día es menos cierto en la suciedad de los platos.
—Siempre me asalta el vejamen y la violencia y tus muslos hospitalarios.
En los nombres que he ido atesorando,
Hay frente a ellos, un mapa de fríos; o de otro modo, ventanas despidiéndome.
Nunca he sabido adivinar qué hay en el abrigo de los roperos;
¿Qué hay en la lluvia atrapada del presentimiento?
—Hirsuto caballo de las sombras, incluso en las calles.
¿Qué hay en el condimento de cada cicatriz?
—Demasiada locura en el sudor de las palabras. Extraños sueños bajo sábanas.
Pueda que mis torpes alas no alcancen los toldos de la luz,
Ni siquiera la costumbre de recordar las enredaderas,
Ni siquiera prender mi voz en las campanas del viento;
Pero sí sentarme a la diestra de los escaparates, lamer las bisuterías de los sex show,
O simplemente, caminar con mi pobre paciencia confundida.
Cada nombre deja una tormenta en mi cobija.
En el balcón de la memoria, la lluvia soporta mis nostalgias.
Barataria, 30.IX.2009

miércoles, 6 de mayo de 2009

Entre la pluja, els jocs de l’atzar-Poemes d'André Cruchaga en català i castellà traduïts per Pere Bessó


Paisaje, Fotografía tomada de El Salvador impresionante





___Entre la pluja, els jocs de l’atzar___




Las escenas que guarda tu memoria:
Imágenes confusas
Que el óxido del tiempo deteriora.
JON JUARISTI



Al bell mig de la pluja, els jocs de l’atzar. Ecos de frontisses
Al pit, ombres d’esquenes a l’asfalt, ulls
travessant la distància de totes les absències.
L’oblit cenyit a una ràfega d’espills —les palpebres
Cansades de la nit, lectures a mig terminar
Damunt de les escales, altures que no ateny la tendresa
Per més que es toquen portes i enderroquen murs.
Escolte grinyolar de baldes en la foscor plena.
La gola es farà cendra davant de les finestres.
Al coixí naveguen illes de conjur, —illes on
Les venes es pinten a l’oli i els parts d’interminables
Paraules. L’aigua, assedegada, em troba al seu confí.

Al carrer estranys ulls es confonen amb l’aigua.
Qalsevol martiri és millor que les sabates.
Per a qualsevol escrúpol és millor el martiri a saber-se
Entre batecs cecs, dins de clivells traspassats
Per la boira. Allò que fou somni, ara és caverna:
Perillós fangar que la nit allarga a dentades.
A les mans, la vesprada feta rovell. La llum
Només instant on l’ànima mor amb mi, mort
Perenne de l’arc del cel, —sencer dia descarnat en cada
Imatge que els ulls mullen, càlid martiri dels límits.

Al món que no conec em conduesc, —als colps,
A les seues agulles de cap, a aqueixa eternitat sempre sense portes.
—Raig mut com una moneda enmig de les vísceres dels dies,
Inevitable fonògraf d’un nus fet amb caragols
De records. Món distint als joguets —món
On esglaien la respiració de les paraules i els rellotges.

La pols cobreix les tempes de la meua infantesa. També els ocells.
Habitant a entropessades entre transeünts desconeguts:
—Nen al bell mig dels albellons de la vetlla, nen afonat
A les butxaques del silenci, instant estrany del palpebreig.
Les portes del sonambulisme amb voraces robes,
La brasa brollant damunt d’esquinçades escales, corcades
Ací pel pols de les cicatrius, pel rumb sense identitat
Conscient, per la mateixa ombra de la ciutat…
La veu parla entre els gestos autòmates del devenir:
—els fetus desfent-se en la profunditat dels túnels,
Sense que mitjancen respostes i auxilis, sense que la por
Deixe de ser envejable i l’ull horitzó bigarrat.
Enmig de la pluja els jocs de l’atzar, la mateixa sang arravassada,
La taca de la llinda a les parets, els peixos
En safareigs fugaços, l’entranya entre estovalles amb enrunes,
—badalls travessant un segle d’espigues: esquerdes
De famolenc cloroform, rats com nits agonitzants
En l’aixeta de l’alé. Periòdics sords, afonats,
En l’insomni sempre de la història de les ràfegues…
Baratària, 05.V.2009





____Entre la lluvia, los juegos del azar___




Las escenas que guarda tu memoria:
Imágenes confusas
Que el óxido del tiempo deteriora.
JON JUARISTI



Entre la lluvia, los juegos del azar. Ecos de bisagras
En el pecho, sombras de espaldas en el asfalto, ojos
Atravesando la distancia de todas las ausencias.
El olvido ceñido a una ráfaga de espejos —los párpados
Cansados de la noche, lecturas a medio terminar
Sobre las escaleras, alturas que no alcanza la ternura
Por más que se toquen puertas y derriben muros.
Escucho chirriar de aldabas en la oscuridad plena.
La garganta se hará ceniza frente a las ventanas.
En la almohada navegan islas de conjuro, —islas donde
Las venas se pintan al óleo y los partos de interminables
Palabras. El agua, sedienta, me encuentra en su confín.

En la calle extraños ojos se confunden con el agua.
Cualquier martirio es mejor que los zapatos.
Para cualquier escrúpulo en mejor el martirio a saberse
Entre pulsaciones ciegas, dentro de grietas traspasadas
Por la niebla. Lo que fue sueño, ahora es caverna:
Peligrosa ciénaga que la noche alarga a dentelladas.
En las manos, la tarde convertida en herrumbre. La luz
Sólo instante donde el alma muere conmigo, muerte
Perenne del arco iris, —entero día descarnado en cada
Imagen que los ojos mojan, cálido martirio de los límites.

Al mundo que no conozco me conduzco, —a los golpes,
A sus alfileres, a esa eternidad siempre sin puertas.
—Rayo mudo como una moneda entre las vísceras de los días,
Inevitable fonógrafo de un nudo hecho con caracoles
De recuerdos. Mundo distinto a los juguetes —mundo
Donde asustan la respiración de las palabras y los relojes.

El polvo cubre las sienes de mi infancia. También los pájaros.
Habitante a tropezones entre transeúntes desconocidos:
—Niño entre las alcantarillas de la vigilia, niño hundido
En los bolsillos del silencio, instante extraño del parpadeo.
Las puertas del sonambulismo con voraces ropas,
El ascua brotando sobre rasgadas escaleras, carcomidas
Ahí por el pulso de las cicatrices, por el rumbo sin identidad
Consciente, por la misma sombra de la ciudad…
La voz habla entre los gestos autómatas del devenir:
—los fetos deshaciéndose en la profundidad de los túneles,
Sin que medien respuestas y auxilios, sin que el miedo
Deje de ser envidiable y el ojo horizonte abigarrado.
Entre la lluvia los juegos del azar, la misma sangre arrebatada,
La mancha del umbral en las paredes, los peces
En albercas fugaces, la entraña entre manteles con escombros,
—bostezos atravesando un siglo de espigas: rendijas
De hambriento cloroformo, ratas como noches agonizantes
En el grifo del aliento. Periódicos sordos, hundidos,
En el insomnio siempre de la historia de las ráfagas…
Barataria, 05.V.2009