viernes, 9 de octubre de 2009

A la llum del dia, llum de nit…-poema d'André Cruchaga traduït al català pel poeta Pere Bessó

Escultura: Exposición Centro Español, El Salvador







A la llum del dia, llum de nit…
poema d'André Cruchaga traduït al català pel poeta Pere Bessó







Ella es el horizonte de algo que no deja de retroceder.
Produce la impresión del horizonte infinito.
Y yo describo con lágrimas esta pintura porque esta pintura me toca el corazón.
ANTONIN ARTAUD





A la llum del dia, els irritats cabells de la memòria.
Els guspireigs de la carn damunt de les diverses eines:
—Costa entendre els cresols de l’oblit,
L’ocote de les reminiscències,
El estaule dels infants nou nascuts bastint els seus mateixos sons.
Ara temptege el somriure en la dansa de les mamelles;
El plom amarg al pou de la boca,
Els dies feriats en la combustió dels periòdics,
O la perplexitat gratuïta al bri de les brases.
La gratuïtat dels núvols manca de factures i clientela, tot i que hi haurà algú
Que les tinga inventariades per si de cas.
Mentre desvetlem el secret dels noms,
Em reconec afonat davall dels llençols, en el crit del sostre,
En la flaçada castanya de les teules.
Abans de la cara perduda del crit,
Abans de relliscar en la pell de la teua piscina, insistent l’embriaguesa
Dels sostenidors, la sang aromada dels malsons,
L’escuma apretada de l’aroma, el dolç riu de l’embadaliment, les mans
Esteses als cascavells de l’espavent, els vidres embogits
De les brases, la davallada de les paraules en la fusta resuscitada.
En aquesta mena de vida, la pluja dansa amb nosaltres;
Treballem escolpint els abraços, quartelles d’afecte, guacals
De sucre, persianes d’aire fresc, calendari de truites…
Ací resten els uns i els altres construint el riu d’Heràclit:
El just també peca impregnat de sal i sang, mentre el pervers
Dissimula ocells vius, o guarda silenci a les arestes del zodíac.
[Dormida t’assembles al silenci de les dentadures,
A l’oli il·limitat de les lleixes,
Al roig dels arbres del crepuscle, a la necessitat d’escriure de les ones].
Els dies sempre són ací amb necessitat de vigília:
Inlassables condensen els dòlmens del fum, el pes dels trens
En trossets de bombolles,
La cansalà de la masturbació a l’olla de pressió,
El llim al voltant de tres mil anys.
Sovint ens tornem jugadors de daus incerts.
—Són els jocs de l’insomni en la civada de les fotografies. Són el risc
A la taverna sense probabilitats de guanys.
Sempre baixem i ballem als punts cardinals. —Prenim gotetes
D’oli de bacallà per a digerir les fórmules del gaudi,
A fi de no caure en la tinta obsessa de la pólvora.
A la disfressa de les paraules i la història, els ponts penjants
Dels antropòfags, els barris convertits en estranys mètodes per a la tortura,
El sistema signant el seu epíleg.
[Mentre tot açò passa, tu i jo li llevem el fred a les cigonyes.
En absència d’ocells, inventem peixos perquè ens espien,
Així la cançó dels camins es torna arpa.
Així la rosada del celler abrasador, sempre és raïm calent a les temples.]
Així els grans del dia, quan morirem, penjaran al seu rellotge totes les setmanes
De tristesa. Totes les parets a l’amulet dels llibres…
Baratària, 07.X.2009







A la luz del día, luz de noche…






Ella es el horizonte de algo que no deja de retroceder.
Produce la impresión del horizonte infinito.
Y yo describo con lágrimas esta pintura porque esta pintura me toca el corazón.
ANTONIN ARTAUD






A la luz del día, los irritados cabellos de la memoria.
Los chispazos de la carne sobre los diversos utensilios:
—Cuesta entender los candiles del olvido,
El ocote de las reminiscencias,
El establo de los niños recién nacidos construyendo sus propios sonidos.
Ahora tanteo la sonrisa en la danza de las ubres;
El plomo amargo en el pozo de la boca,
Los días feriados en la combustión de los periódicos,
O la perplejidad gratuita en la brizna de las brasas.
La gratuidad de las nubes carece de facturas y clientela, aunque habrá alguien
Que las tenga inventariadas por si acaso.
Mientras desvelamos el secreto de los nombres,
Me reconozco hundido debajo de las sábanas, en el grito del techo,
En la cobija castaña de las tejas.
Antes de la cara perdida del grito,
Antes de resbalar en la piel de tu piscina, insistente la embriaguez
De los sostenes, la sangre aromada de las pesadillas,
La espuma apretada del aroma, el dulce río del embeleso, las manos
Extendidas en los cascabeles del asombro, los vidrios enloquecidos
De las brasas, el descenso de las palabras en la madera resucitada.
En esta suerte de vida, la lluvia danza con nosotros;
Trabajamos esculpiendo los abrazos, cuartillas de afecto, guacales
De azúcar, persianas de aire fresco, calendario de tortillas…
Aquí están los unos y los otros construyendo el río de Heráclito:
El justo también peca impregnado de sal y sangre, mientras el perverso
Disimula pájaros vivos, o guarda silencio en las aristas del zodíaco.
[Dormida te pareces al silencio de las dentaduras,
Al aceite ilimitado de los anaqueles,
Al rojo de los árboles del crepúsculo, a la necesidad de escribir sobre las olas].
Los días siempre están ahí con necesidad de vigilia:
Incansables condensan los dólmenes del humo, el peso de los trenes
En pedacitos de burbujas,
El tocino de la masturbación en la olla de presión,
El limo alrededor de tres mil años.
A menudo nos volvemos jugadores de dados inciertos.
—Son los juegos del insomnio en la avena de las fotografías. Son el riesgo
En la taberna sin probabilidades de ganancia.
Siempre bajamos y bailamos en los puntos cardinales. —Tomamos gotitas
De aceite de bacalao para digerir las fórmulas del regocijo,
A fin de no caer en la tinta obsesa de la pólvora.
Al disfraz de las palabras y la historia, los puentes colgantes
De los antropófagos, los barrios convertidos en extraños métodos para la tortura,
El sistema firmando su epílogo.
[Mientras todo esto pasa, vos y yo le quitamos el frío a las cigüeñas.
En ausencia de pájaros, inventamos peces para que nos espíen,
Así la canción de los caminos se vuelve arpa.
Así el rocío del tabanco abrasador, siempre es racimo caliente en las sienes.]
Así los granos del día, cuando muramos, colgarán en su reloj todas las semanas
De tristeza. Todas las paredes en el amuleto de los libros…
Barataria, 07.X.2009

No hay comentarios: