Balcó del vertigen-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

"La Casa de Adán y Eva", acrílico. San Avilés

De: LA PINTURA EN EL SALVADOR, Ricardo Lindo






Balcó del vertigen
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

…nadie sabe si existe alguien

para asombrarse, para ser feliz,

para determinar las grandes desgracias.
ALAIN BOSQUET

La paraula en el sospir és un velam de tempestes
I sons. Pel contrari el silenci s’ofega en l’iris
Mimètic del temps. Cada borrasca atordeix els ràfecs
De l’alé, la levitat mai no compta en la reserva del vol.
Els segles coagulen les branques de les estacions:
—ací son incomptables les agulles de cap que els enderrocs
D’Heràclit han deixat en la dispersió de les aigües.
Quan pense en les estacions, tot d’una recorde
Els rails d’aigua a les meues nines,
Les ràfegues d’escuma sanglotant damunt de les pedres.
Un dia té menys possibilitats de viure que les paraules,
Els ocells i aquest vell dimoni de la memòria.
Quan camine al voltant dels portals, el fons de la cendra
Descén a les sabates, [tu que nua floreixes sota
La lluna, i em reinventes en la necessitat de l’aire;
Bategues al tràfic del meu pit, i mossegues el meu coixí
I calcetins fins al xiu-xiu de la vigília real].
Un s’envolta amb la flassada de les paraules per a inventar
El pols pendular de la intrepidesa, i assumir el vol
En la balança dels espills.
[“El país perd competitivitat, és víctima de la inseguretat
i de totes les angúnies i temors;
La violència i la delinquència són qüestions palpitants i lacerants”]
Així i tot inventem claredats en la negror. Dol l’ull
A la lluerna de la terra, en aqueix gosset faldeller dels símbols.
Els dejuns programats pararan al capdavall la taula amb esquelets.
Abans aprenguí la humitat en la cafeina dels boleros;
Ara la humitat és esfèrica al matalaf on respira la meua set.
Al País creix cada dia tota mena de tautologies.
[M’agraden les pupuses de lorocos amb formatge i llet de burra;
Els testicles dels toros i els budells sense cap urbanitat,
Les pissarres amb jeroglífics perquè ningú ni els entén,
Els ecos en espiral esclatant els timpans…]
En fi, aquest País i tu sou la meua única Història vertadera: la perversitat
Dels tatuatges, el punyal que en acabant esdevé elegia,
Els màrtirs que dolen com una flor marcida a les nines,
La catarsi de la molsa quan les mans halen l’horitzó.
Amb tot i això aquest escapulari inútil he de supurar-te’l al desert,
Banyar amb aigua beneïda els Sants de la meua devoció. Després,
Sols després, fer-te llum embrionària,
Jugar a la manera dels infants:,
Fer volar els barrilets de l’arc del cel, tocar el sostre de l’esglai,
O, veure’m a l’espill al punt de l’ebullició de les violes.
Sovint hem de caminar enmig de les branques del cinisme.
Els dies sense branques creixen els ardits amb llúpol.
Preferesc escapar de les paraules i ficar-me en el so de Jimi Hendrix.
Val més una dosi d’Olimp que aquest fardell on gitem
Els somnis, i aquest ardor dels ulls vestit de foc.
Al capdavall la llum depén de la fossa on estiguem
Somiant la mar de la nostra mateixa nuesa impoluta.
Baratària, 11.IX.2009

Balcón del vértigo

…nadie sabe si existe alguien

para asombrarse, para ser feliz,

para determinar las grandes desgracias.
ALAIN BOSQUET

La palabra en el suspiro es un velamen de tormentas
Y sonidos. Por el contrario el silencio se ahoga en el iris
Mimético del tiempo. Cada borrasca aturde los aleros
Del aliento, la levedad nunca cuenta en el sigilo del vuelo.
Los siglos coagulan las ramas de las estaciones:
—ahí son incontables los alfileres que el escombro
De Heráclito, ha dejado en la dispersión de las aguas.
Cuando pienso en las estaciones, de inmediato recuerdo
Los rieles de agua en mis pupilas,
Las ráfagas de espuma sollozante sobre las piedras.
Un día tiene menos posibilidades de vivir que las palabras,
Los pájaros y este viejo demonio de la memoria.
Cuando camino alrededor de los portales, el fondo de la ceniza
Desciende a los zapatos, [vos que desnuda florecés bajo
La luna, y me reinventás en la necesidad del aire;
Latís en el tráfico de mi pecho, y mordés mi almohada
Y calcetines hasta el susurro de la vigilia real].
Uno se envuelve con la cobija de las palabras para inventar
El pulso pendular de la intrepidez, y asumir el vuelo
En la balanza de los espejos.
[“El país pierde competitividad, es víctima de la inseguridad
y de todas las angustias y temores;
La violencia y la delincuencia son cuestiones palpitantes y lacerantes”]
Aún así inventamos claridades en la negrura. Duele el ojo
En el tragaluz de la tierra, en ese perrito faldero de los símbolos.
Los ayunos programados terminarán por servir la mesa con esqueletos.
Antes aprendí la humedad en la cafeína de los boleros;
Ahora la humedad es esférica en el colchón donde respira mi sed.
En el País crecen diariamente toda clase de tautologías.
[Me gustan las pupusas de lorocos con queso y leche de burra;
Los testículos de los toros y las tripas sin ninguna urbanidad,
Las pizarras con jeroglíficos porque nadie los entiende,
Los ecos en espiral estallando los tímpanos…]
En fin, vos y este País son mi única Historia verdadera: la perversidad
De los tatuajes, el puñal que luego se torna en elegía,
Los mártires que duelen como una flor marchita en las pupilas,
La catarsis del musgo cuando las manos halan el horizonte.
Aún con todo este escapulario inútil debo supurarte en el desierto,
Bañar con agua bendita a los Santos de mi devoción. Después,
Sólo después, hacerte luz embrionaria,
Jugar a la manera de los niños: Ladrón librado y capirucho,
Hacer volar los barriletes del arco iris, tocar el techo del asombro,
O, verme al espejo al punto de la ebullición de los aleleíes.
A menudo debemos caminar entre las ramas del cinismo.
En los días sin ramas crecen los ardides con lúpulo.
Prefiero escapar de las palabras y meterme en el sonido de Jimi Hendrix.
Una dosis de Olimpo es mejor que este petate donde acostamos
Los sueños, y este ardor de los ojos vestido de fuego.
A fin de cuentas la luz depende de la fosa donde estemos
Soñando la mar de nuestra propia desnudez impoluta.
Barataria, 11.IX.2009

Cant a la cendra-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Wassily Kandinsky, fotografía: Wikipedia






Cant a la cendra
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

puedo gritar, gritar hasta romper el techo…
FÉLIX DE AZÚA

Al teulat la llum del dia transforma la pols de les vestidures.
Cada ocell camina els somnis a les plomes.
Un día menys pensat les vocals respiren escales.
La llengua puja fins als espais de la creu
Al jardí de la nit els arbres es visten de porcellana.
El vent arrebata els capells dels arbres.
Les ulleres de les pedres creixen com arrels gegants.
Els trens pengen dels pèndols fins a desgastar el seu eco.
Els núvols grisos sempre es converteixen en el periòdic
De tots els dies, en la llàgrima esparsa damunt dels cabells.
Els xiquets que ixen al carrer acaben essent el sandwich
De la violència: —A la butxaca ja no cap l’aire
Dels anhels, ni el blanc i negre de la impunitat.
Els espais blaus només es veuen als hotels de cinc estrelles;
No al fardell on ballen els polls i les puces.
Algú ens ficà al cap que el blanc és símbol
De la pau i així, amb el rostre també blanc ens canten
L’Himne a la Alegria. De seguida sagna el cavall de la mort.
Hi ha seguicis fúnebres al pensament:
On trobe mans i braços sense ferides?
Genets de metzina maduren a l’alé; ací els hisops
Cavalquen com enterramorts, desembolicats en ossos
Pels carrers on només cap la nit com a companya.
Estelles de foc llepen les ales.
I així busque la xafegada dels sements a la pluja.
Fins quan la nit serà astor enmig de llampecs?
—Els troncs de la respiració com munyons secs, les volades
Evasives de les llàgrimes, la sal mateixa que llepa les nines.
Des de sempre la sang naix diàriament en el combat.
Vull un meló de tendresa als nius de la veu,
I no l’auguri dolent, ombrejat per còdols i fullaraca.
Sempre em toca abraçar les paraules perdudes de mitjanit.
—I aqueixa bufanda de brisa distinta al riure.
Al fullatge al voltant de les sabates, caben peixos ofegats.
Cant a la cendra en aqueixa flama que el carbó desfa.
Un portal de mortalles cobreix les ombrel·les del calendari.
Rígides mirades alimenten les termites dels símbols.
Als cementeris les papallones alcen les seues consignes.
En quin lloc puc aixoplugar la blancor de les meues ungles, o els lliris?
—cada volts la terra es torna absurd camí.
Les constel·lacions desteixen el darrer sospir del dia;
Mentrestant els ocells es perden al desert de les paraules.
Els atris de l’alba no resplendeixen al cel.
Un dia és menys cert que la bava de les estàtues.
(Entre la ranera que em produeixen les teues sines, entre l’illa oliosa
Que m’arrecera, camina l’ull i aquest crit d’ocell).
Davant dels dies i els seus murs sense profecies de Jericó,
Allargue aquestes desgastades portes del sospir…
Baratària, 08.IX.09

Canto a la ceniza

puedo gritar, gritar hasta romper el techo…
FÉLIX DE AZÚA

En el tejado la luz del día transforma el polvo de las vestiduras.
Cada pájaro anda los sueños en las plumas.
Un día menos pensado las vocales respiran escaleras.
La lengua sube hasta los espacios de la cruz
En el jardín de la noche los árboles se visten de porcelana.
El viento arrebata los sombreros de los árboles.
Las orejas de las piedras crecen como raíces gigantes.
Los trenes cuelgan de los péndulos hasta desgastar su eco.
Las nubes grises siempre se convierten en el periódico
De todos los días, en la lágrima suelta sobre los cabellos.
Los niños que salen a la calle terminan siendo el sandwiche
De la violencia: —En el bolsillo ya no cabe el aire
De los anhelos, ni el blanco y negro de la impunidad.
Los espacios azules sólo se ven en los hoteles de cinco estrellas;
No en el petate donde bailan los piojos y las pulgas.
Alguien nos metió en la cabeza que el blanco es símbolo
De la paz y así, con el rostro también blanco nos cantan
El Himno a la Alegría. En seguida sangra el caballo de la muerte.
Hay cortejos fúnebres en el pensamiento:
¿Dónde encuentro manos y brazos sin heridas?
Jinetes de ponzoña maduran en el aliento; ahí los hisopos
Cabalgan como sepultureros, desenvueltos en huesos
Por las calles donde sólo cabe la noche como compañera.
Astillas de fuego lamen las alas.
Y así busco el chubasco de las semillas en la lluvia.
¿Hasta cuándo la noche será azor en medio de relámpagos?
—Los troncos de la respiración como muñones secos, los aleros
Evasivos de las lágrimas, la sal misma que lame las pupilas.
Desde siempre la sangre nace diariamente en el combate.
Quiero un melón de ternura en los nidos de la voz,
Y no el mal agüero, sombreado por guijarros y hojarasca.
Siempre me toca abrazar las palabras perdidas de medianoche.
—Y esa bufanda de brisa distinta a la risa.
En el follaje alrededor de los zapatos, caben peces ahogados.
Canto a la ceniza en esa flama que el carbón deshace.
Un portal de mortajas cubre las sombrillas del calendario.
Rígidas miradas alimentan los comejenes de los símbolos.
En los cementerios las mariposas elevan sus consignas.
¿En qué sitio puedo guarecer la blancura de mis uñas, o los lirios?
—cada vez la tierra se vuelve absurdo camino.
Las constelaciones destejen el último suspiro del día;
Mientras tanto los pájaros se pierden en el desierto de las palabras.
Los atrios del alba no resplandecen en el cielo.
Un día es menos cierto que la baba de las estatuas.
(Entre el estertor que me producen tus senos, entre las isla aceitosa
Que me refugia, camina el ojo y este grito de pájaro).
Ante los días y sus muros sin profecías de Jericó,
Alargo estas desgastadas puertas del suspiro…
Barataria, 08.IX.09

Fons amb mur- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Farnand Lèger







Fons amb mur
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Al fondo del cuarto el muro era negro

Y temblaba también…
PIERRE REVERDY

Sempre parle de l’Esperança com aqueix camí amb finestres.
Quan l’alegria reparteix pans frescos i no els juguen
Les mosques; quan els noms no són illes i resten a l’abast
De tots sense els artificis del mirall; quan reinvente
El teu cos i navega sol·lícit al meu costat; quan el llençol
Blanc de la pell transparenta la porta a l’infinit de les lluernes.
El món ignora que descalços és millor recórrer el fred,
Caminar clandestinament en la humitat del somni,
Ensabonar-se amb l’aigua beneïda de la rialla.
M’agradaria que la saliva de la violència, deixàs de caure damunt
De la terra: —al fil de la menja l’alba transitòria…
A l’escuma de l’aigua, els noms alteren la seua sintaxi.
L’ombra metàl·lica de les estàtues es tomba airosa damunt de les nines.
La mà agafa un grapat de llum de les tenebres.
Aprenem així la clau de les llànties? Recordem l’idioma
Perdut de les llances? —En la foscor el raig desvetla la seua perruca:
Tal volta manquen arrels per a assaborir tots els aromes.
La millor alegria és la lluna embolicada en encaixos sense butxaques
En els ocells mimètics de les fulles del guarumo.
Parle del crit tot i que s’ofegue en la cendra del silenci.
Un dia les cambres no tindran cap foscor,
Cada carrer serà destinat a ser pissarra: S’hi escriuran
Noms més feliços que els destinats a la nit i la fullaraca.

Ara només vull ja un balcó per a la meua fatiga.
Ací puc construir un jardí i fer descendir els ocells.
—Per breu que siga l’atzar, el foc es fa una eternitat
D’espectres, un ardor de temps a la cova del qual udola
Aqueixa falsa moneda de la soledat. Sempre al fum després
De la vida hi ha el caos, les històries com una estranya boca.
Pot la memòria emboscar les nits del tedi i somriure
Al desvarí dels cabells? Pot la llum excedir aquesta brevetat
Remota a les nines? —L’alé esvaeix les paraules
En el vent; aquest ser riu i apartar les aigües i tornar de bell nou
A la ranera imperceptible de l’ull eixit de la terra.

Tota la llum respira als ràfecs de l’ànima. —Aqueixa llum transcorreguda
De la vida i que a colp dol a les galtes.
En la fondor de l’alé, els colors descarnen la gola.
Front a la imatge dels murs, l’hàlit es rovella.
Existim només des d’allò visible dels ulls, la resta
És aqueix fruit de la fantasia: Brisa estufada al pit,
Casa de la fugacitat, mans en la fatiga del desús.
Sovint la consciència s’apaga amb estranya indiferència.
Supose que front al món he de reescriure certes paraules:
—O, almenys, acostumar-me al desvari panteixant
Del rellotge damunt dels rems gastats de l’horitzó…
Baratària, 06.IX.2009

Fondo con muro

Al fondo del cuarto el muro era negro

Y temblaba también…
PIERRE REVERDY

Siempre hablo de la Esperanza como ese camino con ventanas.
Cuando la alegría reparte panes frescos y no los juegan
Las moscas; cuando los nombres no son islas y están al alcance
De todos sin los artificios del espejismo; cuando reinvento
Tu cuerpo y navega solícito en mis costado; cuando la sábana
Blanca de la piel transparenta la puerta al infinito de las luciérnagas.
El mundo ignora que descalzos es mejor recorrer el frío,
Caminar clandestinamente en la humedad del sueño,
Enjabonarse con el agua bendita de la risa.
Me gustaría que la saliva de la violencia, dejara de caer sobre
Sobre la tierra: —al filo de la comida el alba transitoria…

En la espuma del agua, los nombres alteran su sintaxis.
La sombra metálica de las estatuas se vuelca airosa sobre las pupilas.
La mano agarra un puñado de luz de las tinieblas.
¿Aprendemos así la clave de las lámparas? ¿Recordamos el idioma
Perdido de las lanzas? —En la oscuridad el rayo desvela su peluca:
Quizá faltan raíces para saborear todos los aromas.
La mejor alegría es la luna envuelta en encajes sin bolsillos
En los pájaros miméticos de las hojas del guarumo.
Hablo del grito aunque se ahogue en la ceniza del silencio.
Un día las habitaciones no tendrán oscuridad alguna,
Cada calle será destinada a ser pizarra: En ella se escribirán
Nombres más felices que los destinados a la noche y la hojarasca.

Ahora sólo quiero ya un balcón para mi fatiga.
Ahí puedo construir un jardín y hacer descender los pájaros.
—Por breve que sea el azar, el fuego se vuelve una eternidad
De espectros, un ardor de tiempo en cuya cueva aúlla
Esa falsa moneda de la soledad. Siempre en el humo después
De la vida existe el caos, las historias como una extraña boca.
¿Puede la memoria emboscar las noches del tedio y sonreírle
Al desvarío de los cabellos? ¿Puede la luz rebasar esta brevedad
Remota en las pupilas? —El aliento desvanece las palabras
En el viento; este ser río y apartar las aguas y volver de nuevo
Al estertor imperceptible del ojo salido de la tierra.

Toda la luz respira en los aleros del alma. —Esa luz transcurrida
De la vida y que a golpe duele en las mejillas.
En la hondura del aliento, los colores descarnan la garganta.
Frente a la imagen de los muros, el hálito se vuelve herrumbroso.
Existimos solamente desde lo visible de los ojos, lo demás
Es ese fruto de la fantasía: Brisa ahuecada en el pecho,
Casa de la fugacidad, manos en la fatiga del desuso.
A menudo la conciencia se apaga con extraña indiferencia.
Supongo que frente al mundo tengo que reescribir ciertas palabras:
—O al menos, acostumbrarme al desvarío jadeante
Del reloj sobre los remos gastados del horizonte…
Barataria, 06.IX.2009

Estrany cel el País dels meus ulls- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Warren Sheppard








Estrany cel el País dels meus ulls
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Debiera de una vez cerrar la puerta.
JOSÉ MARÍA FONOLLOSA

A les temples crema l’ocell de l’aurora en espiral de cerç.
Tota la imatge del dia trena papallones; la llum entre campanes,
Creix junt als cascos de l’arc del cel, l’espavent oficia
Escullera a les nines, els infants com les finestres esvaeixen
Les ombres marcides del desvetlament. Aqueix desvetlament que no cap
Als papers ni a la cal·ligrafia. El temps ens guanya l’oblit.
O almenys ens va acostant als diumenges de la mort.
La respiració fa volar els somnis: o almenys fa
Que els ulls es planten en un altre llit; —Aqueix és l’ofici
De les lluernes en hivern, les estrelles de la nit s’afonen
Als cantons de les finestres, o a la cresta de les ones,
O als cabells desolats de la garrotxa, o en aquest fàstic sense periòdics.
O en aquest crit de cendra damunt del marbre, absurda prova
De l’horror als meus ossos. (Vaig entre la remor de tantes boques
Sense sentit. Fatigades ombres, de cas, de l’estranyesa d’estar
En un paisatge paregut als murs, a la dona de les meues antigues
Respiracions, a la ciutat que sempre m’acomiada amb cicatrius
A les mans, a aqueixa flor que mussità al meu pit llargues nits).
Què són els molls, els vaixells, els trens, a la vorera del caos?
—Són noms a la caldera del poema. Llampecs en la sobtosa
Conquesta, gastada argila en la nuesa en vaixells de tinta.
Què és l’adversitat dels coltells a la gola, l’hora zero
A l’alcova dels erudits, els espills del veïnat?
—La càrcer lliurant llàgrimes en la penombra. La soledat d’un llibre
Sense espases, la xicona que s'aclapara en un diccionari
Buscant només paraules felices. La realitat arbitrària de l’autenticitat.
Un s’afanya a buscar la llum dels meteors —Mai aqueixa llum no arriba
Sinó als desencerts que la vida diàriament ens prodiga.
Em pregunte què passarà quan morirà per complet l’amor
O l’esperança, o la pantomima d’aquestes perruqueries del segle 21.
El joc de viure comença per certa abnegació a les caricatures.
(Aquella xicona mai no respongué els meus poemes. Supose que és
Fina i delicada com un hotel de 100 estrelles. Ignora que un poema
És com l’ull en un espill; —la veig reverdir, tanmateix
En la nit, entre l’aire pobre i la immensitat de la meua Esperança.
Si alguna cosa serveix d'alleujament és que encara li escric poemes)…
Al fons del secret, les nines difuses dels espills,
A voltes la penúria en un fardell de fatiga: la contínua fuita junt
A l’ull, el cel de les paraules sense paraigües, la multitud
Embotellada en la boirina, la set cap a la pedra.
És tot allò que puc dir després de fumar cavernes.
—Lleugerament els llampecs es tornen fem. Ara
Em devoren flautistes de quasi tres mil anys. Els capells
Saben a foscor; tu, a aqueix monòleg que repeteix la memòria.
Filaràs els dies pintats als meus quaderns trencats, tacats
Per la pluja, esquinçats en el seu instant d’espines?
—La nit és redona com la moneda de les constel·lacions;
Els dies reforcen les estàtues erigides —portes en diuen alguns
Per a festejar la memòria; claus, potser per a uns altres, estances
Del sexe somorgollat en el mentó o en la corbada humitat
Dels matalassos. Allò cert és que en les meues mans, descobresc no sols
El foc, sinó aquesta enrunada lleixa de l’alba…
I així, encara, continue sagnant com un escolanet davant de la lliçó
D’un adust mentor sense un matisat vaixell d’imatges
Baratària, 03.IX.2009

Extraño cielo el País de mis ojos

Debiera de una vez cerrar la puerta.
JOSÉ MARÍA FONOLLOSA

En las sienes arde el pájaro de la aurora en espiral de cierzo.
Toda la imagen del día trenza mariposas; la luz entre campanas,
Crece junto a los cascos del arco iris, el asombro oficia
Rompeolas en las pupilas, los niños como las ventanas desvanecen
Las sombras ajadas del desvelo. Ese desvelo que no cabe
En los papeles ni en la caligrafía. El tiempo nos gana el olvido.
O por lo menos nos va acercando a los domingos de la muerte.
La respiración hace volar los sueños: o por lo menos hace
Que los ojos se planten en otro lecho; —Ese es el oficio
De las luciérnagas en invierno, las estrellas de la noche se hunden
En las esquinas de las ventanas, o en la cresta de las olas,
O en los cabellos desolados de la breña, o en este hastío sin periódicos.
O en este grito de ceniza sobre el mármol, absurda prueba
Del horror en mis huesos. (Ando entre el murmullo de tantas bocas
Sin sentido. Fatigadas sombras, acaso, de la extrañeza de estar
En un paisaje parecido a los muros, a la mujer de mis antiguas
Respiraciones, a la ciudad que siempre me despide con cicatrices
En las manos, a esa flor que musitó en mi pecho largas noches).
¿Qué son los muelles, los barcos, los trenes, al borde del caos?
—Son nombres en la caldera del poema. Relámpagos en la súbita
Conquista, gastada arcilla en la desnudez en vasijas de tinta.
¿Qué es la adversidad de los cuchillos en la garganta, la hora cero
En la alcoba de los eruditos, los espejos del vecindario?
—La cárcel librando lágrimas en la penumbra. La soledad de un libro
Sin espadas, la muchacha que se abruma en un diccionario
Buscando sólo palabras felices. La realidad arbitraria de la autenticidad.
Uno se afana en buscar la luz de los meteoros —Nunca esa luz llega
Sino en los desaciertos que la vida a diario nos prodiga.
Me pregunto qué pasara cuando muera por completo el amor
O la esperanza, o la pantomima de estas peluquerías del siglo 21.
El juego de vivir empieza por cierta abnegación a las caricaturas.
(Aquella muchacha nunca contestó mis poemas. Supongo que es
Fina y delicada como un hotel de 100 estrellas. Ignora que un poema
Es como el ojo en un espejo; —la veo reverdecer, sin embargo
En la noche, entre el aire pobre y la inmensidad de mi Esperanza.
Si algo sirve de alivio es que todavía le escribo poemas)…
Al fondo del sigilo, las pupilas difusas de los espejos,
A veces la penuria en un fardo de fatiga: la continua fuga junto
Al ojo, el cielo de las palabras sin paraguas, la muchedumbre
Embotellada en la neblina, la sed hacia la piedra.
Es todo lo que puedo decir después de fumar cavernas.
—Ligeramente los relámpagos se tornan estiércol. Ahora
Me devoran flautistas de casi tres mil años. Los sombreros
Saben a oscuridad; vos, a ese monólogo que repite la memoria.
¿Hilarás los días pintados en mis cuadernos rotos, manchados
Por la lluvia, desgarrados en su instante de espinas?
—La noche es redonda como la moneda de las constelaciones;
Los días refuerzan las estatuas erigidas —puertas dicen algunos
Para festejar la memoria; llaves, quizá para otros, aposentos
Del sexo sumergido en el mentón o en la curvada humedad
De los colchones. Lo cierto es que en mis manos, descubro no sólo
El fuego, sino este derruido anaquel del alba…
Y así, todavía, sigo sangrando como un escolar frente a la lección
De un adusto mentor sin un matizado barco de imágenes.
Barataria, 03.IX.2009

Absència- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Joaquín Sorolla

Absència
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Les absències sempre tatuen la vigília.
Aqueixa fulla seca, desbordada
De la nit. —Damunt del fullatge l’alé al·lucinat dels mesos.
El riu de cavalls que no és el mateix, els tropells a les temples,
I aqueixa distància irremeiable de la pau. Aqueixa pluja lenta, foradant
Les parets de tova, mastegant la intempèrie.
És un poc vetlar mortalles aquesta espera. És la pregària del ble
Esmorteït, duna encarnada al silenci, paraula sense estrep.
Sovint em toca remoure els ossos de l’alfabet o les ales
Que descendiren a làpides, o engolir el vapor mustigat dels esparracs.
(Ara mateix tinc un grapat de síl·labes tempestuoses, i qui
Sap si de còdols passen a ser pols, taüts trencats, dies menjats
Per la sal de la llàgrima, llit invadit per coixins rancis.
Ara mateix Leteu s’apodera dels ocells i de la nit i els noms.
Al cap i a la fi resta la travessia pel foc: exasperat paradís
De dimonis on ni tu ni jo som innocents).
La pèrdua és de tal manera que ja no tenen nus els sentits. —De fet
El firmament és una branca d’ocote en plena combustió. El vertigen
Desfona els orgasmes, el musell del planeta s’ha tornat fuet.
Allò inefable perd les crestes del tacte. La sang traspassa, però,
Les nits dels embuts i els al·luvions, el sol del sexe al subsòl.
Sovint —i encara que siga paradoxa— al mirall es recobra el seny;
Almenys això em passa quan la memòria pensa en les enfiladisses,
En les persianes simulant escales, en les efígies inevitables
De l’existència. De sobte, tras la ràfega supura la boca de l’ignot.
O l’ignot desteix aqueixos fils que s’amaguen en l’Univers.
El besllum es feu d’esparracs. No sé si existeix encara extensió
Per a la transparència: —o per a trobar rostres davall de la pluja,
O per a assolir el vent, ara, amb els ulls recolzats al llit del coixí.
On és menys adusta la distància, qualsevol distància?
On puc trobrar-te sense picaportes, sense portes, sense parets, amb finestres?
On ha deixat la por de ser patrimoni, pedra a la boca?
—Algun lloc hi haurà menys frívol que certes pel·lícules de Hollywood.
No sé si als escorxadors de semivivents, a les culleres soperes,
A les catedrals on la memòria simula sapates, als jardins de l’eco,
O a la simple flaçada que cobreix l’espurna del laberint.
Mai no sé quan els dies són tan certs com el paper reciclable.
O els abraços es fan pepites d’alé, o sements del desvari.
Així i tot grate als paranys de la fe. No en l’infant de Atotxa,
Ni en els Sants de la Santa Església, ni el mapamundi de l’atzar, ni en l’escuma
Gastada per les dents de les ones, ni en el nahual dels meus ancestres.
Faig certa l’hora visible dels porus: —L’enruna copiada
A la brisa, el malson de les tisores a les nines i els porus i les temples.
Faig certes les gàbies i les màsqueres, l’avenir genuflex,
Faig cert, l’armari de paret buit — l’espill a fosques dels llençols
Sense cossos, els paranys de l’alfabet a les tapisseries, i aquesta forma simple
De ser darrere dels ocells albirant fardells de vols.
Done a l’impossible l’únic rostre que tinc: —el migdia innumerable,
I aquest recel de gos apilotat a les voravies,
I aquest bosc ensagnat de letargies,
I aquesta substància de vim amb dies oscurs,
I aquest batec d’amarant a la cinta de les meues sabates…
Baratària, 29.VIII.2009

Ausencia

Las ausencias siempre tatúan la vigilia. Esa hoja seca, desbordada
De la noche. —Sobre el follaje el aliento alucinado de los meses.
El río de caballos que no es el mismo, los tropeles en las sienes,
Y esa distancia irremediable de la paz. Esa lluvia lenta, horadando
Las paredes de abobe, masticando la intemperie.
Es un poco velar mortajas esta espera. Es la plegaria del pabilo
Mortecino, duna encarnada en el silencio, palabra sin estribo.
A menudo me toca remover los huesos del alfabeto o las alas
Que descendieron a lápidas, o tragar el vapor ajado de los harapos.
(Ahora mismo tengo un puñado de sílabas tormentosas, y quién
Sabe si de guijarros pasen a ser polvo, ataúdes rotos, días comidos
Por la sal de la lágrima, lecho invadido por almohadas rancias.
Ahora mismo Leteo se apodera de los pájaros y de la noche y los nombres.
Después de todo queda la travesía por el fuego: exasperado paraíso
De demonios donde vos ni yo somos inocentes).
El extravío es tal que ya no tienen nudo los sentidos. —De hecho
El firmamento es una rama de ocote en plena combustión. El vértigo
Desfonda los orgasmos, el hocico del planeta se ha vuelto látigo.
Lo indecible pierde las crestas del tacto. La sangre traspasa, sin embargo,
Las noches de los embudos y los aluviones, el sol del sexo en el subsuelo.
A menudo —y aunque sea paradoja— en el espejismo uno recobra la cordura;
Al menos eso me pasa cuando la memoria piensa en las enredaderas,
En las persianas simulando escaleras, en las efigies inevitables
De la existencia. De pronto, tras la ráfaga supura la boca de lo ignoto.
O lo ignoto desteje esos hilos que se ocultan en el Universo.
El trasluz se hizo de andrajos. No sé si existe todavía extensión
Para la transparencia: —o para encontrar rostros bajo la lluvia,
O para alcanzar al viento, ahora, con los ojos recostados en el lecho de la almohada.
¿Dónde es menos adusta la distancia, cualquier distancia?
¿Dónde puedo encontrarte sin aldabas, sin puertas, sin paredes, con ventanas?
¿Dónde el miedo ha dejado de ser patrimonio, piedra en la boca?
—Algún lugar habrá menos frívolo que ciertas películas de Hollywood.
No sé si en los mataderos de semovivientes, en las cucharas soperas,
En las catedrales donde la memoria simula zapatos, en los jardines del eco,
O en la simple cobija que cubre la chispa del laberinto.
Nunca sé cuando los días son tan ciertos como el papel reciclable.
O los abrazos se hacen pepitas de aliento, o semillas del desvarío.
Aún así escarbo en las trampas de la fe. No en el niño de Atocha,
Ni en los Santos de la Santa Iglesia, ni el mapamundi del azar, ni en la espuma
Gastada por los dientes de las olas, ni en el nahual de mis ancestros.
Doy por cierta la hora visible de los poros: —El escombro copiado
A la brisa, la pesadilla de las tijeras en las pupilas y los poros y las sienes.
Doy por ciertas las jaulas y las máscaras, el porvenir genuflexo,
Doy por cierto, la alacena vacía —el espejo a oscuras de las sábanas
Sin cuerpos, las trampas del alfabeto en las tapicerías, y esta forma simple
De ser tras los pájaros atisbando fardos de vuelos.
Doy a lo imposible el único rostro que tengo: —el mediodía innumerable,
Y este recelo de perro agolpado en las aceras,
Y este bosque ensangrentado de letargos,
Y esta sustancia de mimbre con días oscuros,
Y este latido de amaranto en la cinta de mis zapatos…
Barataria, 29.VIII.2009