martes, 15 de junio de 2010

ENCARA NO ÉS LA FI DEL MÓN I LA LLUM S’APAGA- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Encara no és la fi del món i la llum s’apaga des del fang.
No hi ha eternitat en les guitarres, ni en el treball fragmentat de les lluernes,
Llevat que la fugacitat deixe de ser incendi.
Llevat que els crucifixos es tornen, destres, als cors.
Autor de la pintura: Elmer Bischoff








ENCARA NO ÉS LA FI DEL MÓN I LA LLUM S’APAGA
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó








¡…desconocidos horizontes
que subterráneamente se alargan en nosotros
distantes de las zonas de luz del pensamiento!
LUIS PALÉS MATOS







Encara no és la fi del món i la llum s’apaga des del fang.
No hi ha eternitat en les guitarres, ni en el treball fragmentat de les lluernes,
Llevat que la fugacitat deixe de ser incendi.
Llevat que els crucifixos es tornen, destres, als cors.
El sol té aqueix riure desencaixat dels fèretres.
El dubte no netejaLes biblioteques ni els periòdics,
ni el gira-sol que acaricia els mugrons
Del somni, ni el gest del guant damunt de la llum.
L’home agonitza cobert de metzina i no de llànties.
De sobte abelleix cantar l’àngelus i rosegar els portals amargs
De l’agonia i afermar la humitat pudenta del planeta.
Hi ha dies de grossa inutilitat. Sona fosc el telèfon als hospitals.
—On és el solc sense cambres de molsa?
El vertigen trenca la boca dels rellotges. Els cucs són a la carta,
Nit sense sofà acostumada a la gatzoneta.
Cada volta és més incert l’espill damunt de terra.
Baixen, pugen, ramificades les aigües. Incessant el laberint de l’abraç,
La guitza a les temples, les termites al pit, la ventúria
De muiracs damunt del teulat.
En una nit ens tornàrem carnada de l’ham.
En una nit la brasa reclama la nostra agonia. Agonia del temps
Dibuixat en l’humà. Naixem en el decliu d’Homer.
En el sord buit d’allò modern, calcinades aigües del mateix dolor
D’abans. Hi ha qui dubte o acresca aquesta maquinària sense arrels,
—despertem amb la sang indefensa: intenses cambres amb fem,
I tanmateix ningú no es lleva l’esguitó de les mosques,
El monticle amassat de la carn,L’odi cap a la transparència.
Vivim dies de fred malgrat calentament global. Nus tensos
De cresols sutzosos. Fum en les dents de la nit. CaòticsSols de l’espectre.
El món és una llàntia que flota en les arenes
Bellugadisses del paretó dels afusellaments.
Espaventa el crepuscle per als que llegeixen amb els ulls oberts.
Segles de la mateixa pols i ràfega. Rostres cremats al mateix camí.
Tal volta mai no arribe com una granada la pau als homes.
Tal volta la saviesa fou sempre feroç musell.
—Quina herencia deixarem a més dels manifestos?
—Vestigis, no séSi caben en les veritats, en cada cel·la de la història, en cada esglaó
Del ros, en cada pedrís sense l’enganyatall de la cendra.
Encara no és la fi del món i la llum s’apaga…
Baratària, 25.V.2010









AÚN NO ES EL FIN DEL MUNDO Y LA LUZ SE APAGA








¡…desconocidos horizontes
que subterráneamente se alargan en nosotros
distantes de las zonas de luz del pensamiento!
LUIS PALÉS MATOS








Aún no es el fin del mundo y la luz se apaga desde el fango.
No hay eternidad en las guitarras, ni en el trabajo fragmentado de las luciérnagas,
Salvo que la fugacidad deje de ser incendio.
Salvo que los crucifijos se tornen, diestros, en los corazones.
El sol tiene esa risa desencajada de los féretros. La duda no limpia
Las bibliotecas ni los periódicos, ni el girasol que acaricia los pezones
Del sueño, ni el gesto del guante sobre la luz.
El hombre agoniza cubierto de ponzoña y no de lámparas.
De pronto dan ganas de cantar el ángelus y roer los portales amargos
De la agonía y afirmar la humedad hedionda del planeta.
Hay días de gruesa inutilidad. Suena oscuro el teléfono en los hospitales.
—¿Dónde está el surco sin habitaciones de moho?
El vértigo rompe la boca de los relojes. Los gusanos están a la carta,
Noche sin sofá acostumbrada a las cuclillas.
Cada vez es más incierto el espejo sobre el suelo.
Bajan, suben, ramificadas las aguas. Incesante el laberinto del abrazo,
La coz sobre las sienes, las termitas en el pecho, el ventarrón
De murciélagos sobre el tejado.
En una noche nos volvimos carnada del anzuelo.
En una noche la brasa reclama nuestra agonía. Agonía del tiempo
Dibujado en lo humano. Nacemos en el declive de Homero.
En el sordo hueco de lo moderno, calcinadas aguas del mismo dolor
De antes. Hay quien dude o arrecie esta maquinaria sin raíces,
—despertamos con la sangre indefensa: intensos cuartos con basura,
Y sin embargo nadie se quita la salpicadura de las moscas,
El montículo amasado de la carne,
El odio hacia la transparencia.
Vivimos días de frío pese al calentamiento global. Nudos tensos
De candiles hollinosos. Humo en los dientes de la noche. Caóticos
Soles del espectro. El mundo es una lámpara que flota en las arenas
Movedizas del paredón de los fusilamientos.
Aterra el crepúsculo para los que leen con los ojos abiertos.
Siglos del mismo polvo y ráfaga. Rostros quemados en el mismo camino.
Quizá nunca llegue como una granada la paz a los hombres.
Quizá la sabiduría fue siempre feroz hocico.
—¿Qué herencia dejaremos aparte de los manifiestos? —Vestigios, no sé
Si quepan en las verdades, en cada celda de la historia, en cada peldaño
Del rocío, en cada poyetón sin el embuste de la ceniza.
Aún no es el fin del mundo y la luz se apaga…
Barataria, 25.V.2010

No hay comentarios: