DESTÍ- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

A on va el badall de la lllàntia en la nit, l’arbre duplicat
Dels ulls, la febre de l’ocell volant a contrallum?
—L’alé és un destí, la infantesa primera dels vaixells,
El cor verd de les llànties, la gràcia del mar concentrat
En les ninetes. Aqueix feliç balcó dels somnis al niu infinit
De l’arbre pregon del vent.

Autor de la fotografía: José Fernández García

DESTÍ
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

…al llegar a la curva me vuelvo y miro por encima del hombro

de mi pasado lleno del ruido mágico en el momento preciso

siempre incomprensible y angustioso del fruto del árbol del pan…
AIMÉ CÉSAIRE

A on va el badall de la lllàntia en la nit, l’arbre duplicat
Dels ulls, la febre de l’ocell volant a contrallum?
—L’alé és un destí, la infantesa primera dels vaixells,
El cor verd de les llànties, la gràcia del mar concentrat
En les ninetes. Aqueix feliç balcó dels somnis al niu infinit
De l’arbre pregon del vent.
El fang de què som ens sosté en el subsòl. —Aqueix presagi
De faules en presència d’escales i desnivells.
Una veu superior obri el camí de la pell.
Fins on arriben les fronteres del mirall, el quadró de l’espill
Inventat, Llàtzer sense el desvetlament de l’agonia?
—Dit resta l’enigma sense diluir-se. El dia germinal de l’ala.
L’hort sense terminis als dits del calendari, encara que els dies atien
La mateixa efervescència de les aigües umbilicals.
El pols exorcitza els bafs de la memòria.
Destí amb criptes, amb càbales, amb ombres? —El destí, sovint,
És una nit fatigada, on només cap l’enderroc.
Es deu riure’s del gir il·lús de la llunyania o, almenys, no prendre’s
Seriosament la clarividència dels cecs, l’oli d’eucaliptus
Per a la tos, el mocador de l’aigua dels anhels.
De sobte s’ha de ser coherent amb les subtileses del dubte;
Res no és més gratificant que descobrir la set en el respir,
I riure en el desvetlament d’allò viscut.
Cadascú llaura la serradura del seu mateix xàfec. Cadascú s’escola
En la sal o el sucre dels gira-sols i les begònies,
En els dies consumits per les contradiccions, en el mapa dels seus porus,
O en les aigües indigents de la ficció.
Cadascú viu en la fugacitat o en la perennitat del pòl·len,
Cadascú mulla la fogassa de pa segons convé a l’albir.
La resta queda: sempre la llum al paisatge de l’oïda o al jardí
Empelt de l’ànima.
Som part d’aqueix dubte de la set.
Així li motlurem les mans al refilet.
Des de les temples als peus toquem la memòria.
Des de la vocal a la cendra de les barques.
Des de l’espill que ens inventa, fins al tràngol en la cendra.
Desde la creu del secret, fins al forcó escorxat de l’atzar.
Des del mar circular de la por, fins a la brisa de les temples.
Des del coixí delirant, fins a la ràfega del cereal de la consciència.
Baratària, 05.VI.2010

DESTINO

…al llegar a la curva me vuelvo y miro por encima del hombro

de mi pasado lleno del ruido mágico en el momento preciso

siempre incomprensible y angustioso del fruto del árbol del pan…
AIMÉ CÉSAIRE

¿A dónde va el bostezo de la lámpara en la noche, el árbol duplicado
De los ojos, la fiebre del pájaro volando a contraluz?
—El aliento es un destino, la infancia primera de los barcos,
El corazón verde de las lámparas, la gracia del mar concentrado
En las pupilas. Ese feliz balcón de los sueños en el nido infinito
Del árbol hondo del viento.
El barro del que somos nos sostiene en el subsuelo. —Ese presagio
De fábulas en presencia de escaleras y desniveles.
Una voz superior abre el camino de la piel.
¿Hasta dónde llegan las fronteras del espejismo, el cuartón del espejo
Inventado, Lázaro sin el desvelo de la agonía?
—Dicho está el enigma sin diluirse. El día germinal del ala.
El huerto sin plazos en los dedos del calendario, aunque los días aticen
La propia efervescencia de las aguas umbilicales.
El pulso exorciza los vahos de la memoria.
¿Destino con criptas, con cábalas, con sombras? —El destino, a menudo,
Es una noche fatigada, donde sólo cabe el escombro.
Uno debe reírse del giro iluso de la lejanía o, al menos, no tomarse
En serio la clarividencia de los ciegos, el aceite de eucalipto
Pata la tos, el pañuelo del agua de los anhelos.
De pronto uno tiene que ser coherente con las sutilezas de la duda;
Nada es más gratificante que descubrir la sed en el respiro,
Y reir en el desvelo de lo vívido.
Cada quien labra el aserrín de su propio aguacero. Cada quien fluye
En la sal o el azúcar de los girasoles y las begonias,
En los días consumidos por las contradicciones, en el mapa de sus poros,
O en las aguas indigentes de la ficción.
Cada quien vive en la fugacidad o en la perennidad del polen,
Cada quien moja la hogaza de pan según conviene al albedrío.
Lo demás queda: siempre la luz en el paisaje del oído o en el jardín
Injerto del alma.
Somos parte de esa duda de la sed.
Así le moldeamos las manos al trino.
Desde las sienes a los pies tocamos la memoria.
Desde la vocal a la ceniza de las barcas.
Desde el espejo que nos inventa, hasta el trance a la ceniza.
Desde la cruz del sigilo, hasta el horcón desollado del azar.
Desde el mar circular del miedo, hasta la brisa de las sienes.
Desde la almohada delirante, hasta la ráfaga del cereal de la conciencia.
Barataria, 05.VI.2010