Llarg fil de foc el cordó umbilical dels rellotges. La set que naix.
La set que conforta, pujar o baixar a través de lluernes. Anar. Partir.
Estar sempre la carn en les sabates; la llengua en la rosada que acumula
El teulat, el cendrer amb tantes burilles acumulades.
La set que conforta, pujar o baixar a través de lluernes. Anar. Partir.
Estar sempre la carn en les sabates; la llengua en la rosada que acumula
El teulat, el cendrer amb tantes burilles acumulades.
Pinyura delmaestro Paul Klee
MIRE DE SER LA SET
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó
…para que un día puedas calmar la sed ardiente,
La sed que con su fuego más que la muerte mata.
RUBÉN DARÍO
Llarg fil de foc el cordó umbilical dels rellotges. La set que naix.
La set que conforta, pujar o baixar a través de lluernes. Anar. Partir.
Estar sempre la carn en les sabates; la llengua en la rosada que acumula
El teulat, el cendrer amb tantes burilles acumulades.
El dubte dóna escalfreds en les dues temples del brúfol. Un es perd,
Sovint, en el mirall del frac o el corsé d’actriu porno.
Anar. Partir. Retornar a l’ombra agredolça dels dies comptats, marcats
En el calendari. Estar en secret mossegant els cercles:
Cruixir. Saltar damunt dels rastres de l’apiari. Mossegar els ràfecs heretats.
Buidar el calendari del respir. Sobreviure en la follia de l’infart.
Res no és tan reconfortant com l’angoixa de restar amb la soga al coll,
Oblidar el fum alienat de la llenya,
Conspirar, —sovint per por—, contra les paradoxes del llit,
Contra la memòria apòcrifa del coixí.
Llepe l’aigua que supura de la calabruixa. Llepe la bèstia de la plaga,
Que es torna nit en les violes de les celles.
Respire el resplendor dels meus mateixos genitals: l’aigua mineral de la vella
Drassana de la posteritat o la metafísica. Sacse la randa de la canícula.
Vaig a la recerca del foc de l’aigua: les meues mans còncaves com una bugia
Damunt del quadern matiner del sospir. Sobre la calç viva de la porfia.
Escodrinye en els ulls dels quadrons: bufe els mocadors de la telepatia,
L’anime y el manga de la campana que vessa el seu mateix carisma.
Mire de ser la set per als meus mateixos aforismes.
Res no resulta més reconfortant que el propi somnambulisme.
Tots els bafs se suspenen l’aire amb hams. El pols cavalca
Com un xàfec.
Me ric del mapamundi de Tartuf. Sobretot hui en dia que el món
S’ha tornat una ficció grotesca. Em toca, sovint, clonar el desvetlament
Als recipients de la pluja, al brancatge sord de l’oïda.
Vaig. Vinc. Part. Sobre la sequera de l’aire. Vaig, encara que preferesc pujar,
Baixar, llepar l’abric de sal de les aixelles,
El test d’escuma de la paüra, la burilla de l’ara, la cendra procliu
De les paraules a certes hores del café amb pa o coca de formatge
O de dacsa. —anar, de tota manera, és una possibilitat: beure
La nostàlgia en un prostíbul, suportar els corcons de l’atzar, beure
La borumballa de les finestres, o senzillament esperar que s’apague
La flama del cresol dins del plat de peltre del diccionari.
Mire de ser la set mateixa en la meua mateixa consciència…
Baratària, 22.V.2010
Vaig a la recerca del foc de l’aigua: les meues mans còncaves com una bugia
Damunt del quadern matiner del sospir. Sobre la calç viva de la porfia.
Escodrinye en els ulls dels quadrons: bufe els mocadors de la telepatia,
L’anime y el manga de la campana que vessa el seu mateix carisma.
Mire de ser la set per als meus mateixos aforismes.
Res no resulta més reconfortant que el propi somnambulisme.
Tots els bafs se suspenen l’aire amb hams. El pols cavalca
Com un xàfec.
Me ric del mapamundi de Tartuf. Sobretot hui en dia que el món
S’ha tornat una ficció grotesca. Em toca, sovint, clonar el desvetlament
Als recipients de la pluja, al brancatge sord de l’oïda.
Vaig. Vinc. Part. Sobre la sequera de l’aire. Vaig, encara que preferesc pujar,
Baixar, llepar l’abric de sal de les aixelles,
El test d’escuma de la paüra, la burilla de l’ara, la cendra procliu
De les paraules a certes hores del café amb pa o coca de formatge
O de dacsa. —anar, de tota manera, és una possibilitat: beure
La nostàlgia en un prostíbul, suportar els corcons de l’atzar, beure
La borumballa de les finestres, o senzillament esperar que s’apague
La flama del cresol dins del plat de peltre del diccionari.
Mire de ser la set mateixa en la meua mateixa consciència…
Baratària, 22.V.2010
BUSCO SER LA SED
…para que un día puedas calmar la sed ardiente,
La sed que con su fuego más que la muerte mata.
RUBÉN DARÍO
Largo hilo de fuego el cordón umbilical de los relojes. La sed que nace.
La sed que conforta, subir o bajar a través de tragaluces. Ir. Partir.
Estar siempre la carne en los zapatos; la lengua en el rocío que acumula
El tejado, el cenicero con tantas colillas acumuladas.
La duda da escalofríos en las dos sienes del búho. Uno se pierde,
A menudo, en el espejismo del frac o el corsé de actriz porno.
Ir. Partir. Regresar a la sombra agridulce de los días contados, marcados
En el calendario. Estar en sigilo mordiendo los círculos:
Crujir. Saltar sobre los rastros del apiario. Morder los aleros heredados.
Vaciar el calendario del respiro. Sobrevivir en la locura del infarto.
Nada es tan reconfortante como la angustia de estar con la soga al cuello,
Olvidar el humo alienado de la leña,
Conspirar, —a menudo por miedo—, contra las paradojas de la cama,
Contra la memoria apócrifa de la almohada.
Lamo el agua que supura del granizo. Lamo a la bestia de la llaga,
Que se vuelve noche en los alelíes de las cejas.
Respiro el resplandor de mis propios genitales: el agua mineral del viejo
Astillero de la posteridad o la metafísica. Sacudo el encaje de la canícula.
Voy tras el fuego del agua: mis manos cóncavas como una vela
Sobre el cuaderno temprano del suspiro. Sobre la cal viva de la porfía.
Husmeo en los ojos de los cuartones: soplo los pañuelos de la telepatía,
El anime y el manga de la campana que derrama su propio carisma.
Busco ser la sed para mis propios aforismos.
Nada resulta más reconfortante que el propio sonambulismo.
Todos los vahos se suspenden el aire con anzuelos. El pulso cabalga
Como un aguacero.
Me río del mapamundi de Tartufo. Sobre todo hoy en día que el mundo
Se ha vuelto una ficción grotesca. Me toca, a menudo, clonar el desvelo
En los recipientes de la lluvia, en el ramaje sordo del oído.
Voy. Vengo. Parto. Sobre la sequía del aire. Voy, aunque prefiero subir,
Bajar, lamer el abrigo de sal de las axilas,
El tiesto de espuma del pavor, la colilla del altar, la ceniza proclive
De las palabras a ciertas horas del café con pan o quesadilla
O marquesote. —ir, de todas maneras, es una posibilidad: beber
La nostalgia en un prostíbulo, soportar los comejenes del azar, beber
La viruta de las ventanas, o simplemente esperar que se apague
La llama del candil dentro del plato de peltre del diccionario.
Busco ser la sed misma en mi propia conciencia…
Barataria, 22.V.2010
No hay comentarios:
Publicar un comentario