miércoles, 2 de junio de 2010

CADÀVERS DE LA PERPLEXITAT-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Pintura del maestro Amadeo Modigliani







CADÀVERS DE LA PERPLEXITAT
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó







Estos son el sacrificio
Que una palabra encarceló y que una palabra podría salvar
RICHARD MURPHY







Quin temps tan engelosit i irreconoscible que tenim! Temps
D’angostes ales i sinistres vaixells de guacal. Guacals sense respiració,
Respiració d’horrible respiració.
Mar dubtós de tarquim i carícia. Magma de nòmada joia.
Quin temps tan pròsper per a les ombres! —En quin lloc, la ressaca
Ja no és fatiga, massa resplendor de la mort?
—Un mort ací, allá, teixint escales fosques, malèvoles, sense
Mirament en la nineta, cànters on les mosques escorcollen,
Indaguen la sang.
Hui, és clar, no serà diferent a ahir ni a demà: tampoc
La memòria no pot sacsar-se aquesta pandèmia.
Ací o allà el genoll davant de la trona. L’escapulari entre les mans.
En la foscor l’ala trencada, l’absurd amb capells de llum.
Allò deforme, joc de calcetins prestidigitadors; la dansa macabra
Del gemec; la comèdia circular de la seguretat nacional
En flasconets de son acaronadora.
Enmig de tot aquest abric d’intempeèrie, el dubte és l’únic desdejuni
Possible, la fatiga i la follia de ser encara vius.
Ens toca viure amb una misericòrdia a llom de mula i una fe
Que no canvia els horrors del coltell i el mall.
Ens toca dissimular l’alegria i la jaqueta de por i el davantal
De senzilla au en un món de dolor immòbil. Perenne, estàtic,
De sobte consuetudinari a la taula i les finestres.
Tot és una escala cap a la mort des del començ al cap del dia.
Mossega el garfi de les flaires tètriques:
La voracitat del botxí caminant per la penombra, —encara el capell
Ajupit del silenci es torna perillós
Quan els ropers deixen de ser confidents i confiables.
Allò que era li ho arrabassen les urpes del llampec, la peüngla del verí.
He caminat en cada hora d’aquesta ferida incerta:
Terra, terra, marcida de l’escuma. Foc colossal la brasa a la boca.
Cap a on anirem a parar sense bressol?, —carbó del gemec,
Ostentosa brea dels pedrapiquers, si aquest llarg fil dels coltells
No desgasta el seu fil, ni dóna treva a les vocals del dia.
—Cap a on? No és, clar que no, a l’atri de l’església,
Ni a la fosca ara dels tapials, ni al carruatge que ens ofereix la carn
Cega. —potser ens faran falta cerç i estrelles i arbres.
Cap a on fer rodar aquest os de la nit?
Ens fa falta el gira-sol del sucre en l’alé. El jupetí de la llum.
Potser començar a multiplicar les ales en aquesta foscor de vaga nuesa.
Potser, al capdavall, un dia ens abraçarem…
Baratària, 20.V.2010








CADÁVERES DE LA PERPLEJIDAD








Estos son el sacrificio
Que una palabra encarceló y que una palabra podría salvar
RICHARD MURPHY







¡Qué tiempo tan embramado e irreconocible el que tenemos! Tiempo
De angostas alas y siniestros guacales. Guacales sin respiración,
Respiración de horrenda respiración.
Mar dudoso de cieno y caricia. Magma de nómada alborozo.
¡Qué tiempo tan próspero para las sombras! —¿En qué lugar, la resaca
Ya no es fatiga, demasiado resplandor de la muerte?
—Un muerto aquí, allá, tejiendo escaleras oscuras, aviesas, sin
Miramiento en la pupila, cántaros donde las moscas escrutan,
Indagan, la sangre.
Hoy, por supuesto, no será diferente a ayer ni a mañana: tampoco
La memoria puede sacudirse esta pandemia.
Aquí o allá la rodilla frente al púlpito. El escapulario entre las manos.
En lo oscuro el ala rota, el absurdo con sombreros de luz.
El engendro, juego de calcetines prestidigitadores; la danza macabra
Del gemido; la comedia circular de la seguridad nacional
En frasquitos de sueño acariciador.
En medio de todo este abrigo de intemperie, la duda es el único desayuno
Posible, la fatiga y la locura de estar todavía vivos.
Nos toca vivir con una misericordia a lomo de mula y una fe
Que no cambia los horrores del cuchillo y la almádana.
Nos toca disimular la alegría y la chaqueta de miedo y el delantal
De sencilla ave en un mundo de dolor inmóvil. Perenne, estático,
De pronto consuetudinario en la mesa y las ventanas.
Todo es una escalera hacia la muerte desde el principio al final del día.
Muerde la ganzúa de las fragancias tétricas:
La voracidad del verdugo caminando en la penumbra, —aún el sombrero
Agachado del silencio resulta peligroso
Cuando los roperos dejan de ser confidentes y confiables.
Aquello que era lo arrebata la garra del relámpago, la pezuña del veneno.
He caminado en cada hora de esta herida incierta:
Tierra, tierra, marchita de la espuma. Fuego colosal la brasa en la boca.
¿Hacia dónde iremos a parar sin cuna?, —carbón del gemido,
Ostentosa brea de los picapedreros, si este largo hilo de los cuchillos
No desgasta su filo, ni da tregua a las vocales del día.
—¿Hacia dónde? No es, por supuesto al atrio de la iglesia,
Ni al oscuro altar de los tapiales, ni al carruaje que nos ofrece la carne
Ciega. —Quizá nos hagan falta cierzo y estrellas y árboles.
¿Hacia dónde hacer rodar este hueso de la noche?
Nos hace falta el girasol del azúcar en el aliento. El chaleco de la luz.
Quizá empezar a multiplicar las alas en esta oscuridad de vaga desnudez.
Quizá, después de todo, un día nos abracemos…
Barataria, 20.V.2010

No hay comentarios: