Perdut l’ull en l’il·legible dels genolls, ben poc importa
Desfer-se en el naufragi. Ben poc, dic, la gola que destila
Absències i tantes desafeccions. Per a què comptar-les ja, sense la llum
Necessària! Tòrrida ventúria de placentes cegues.
Necessite oblidar-me dels signes vitals del sanglot.
Desfer-se en el naufragi. Ben poc, dic, la gola que destila
Absències i tantes desafeccions. Per a què comptar-les ja, sense la llum
Necessària! Tòrrida ventúria de placentes cegues.
Necessite oblidar-me dels signes vitals del sanglot.
Fotografía de Sylvaine Vaucher
MEMORÀNDUM DEL CAOS
No line on the horizon, no line…
No line on the horizon, no line…
U2 [NO LINE ON THE HORIZON]
Perdut l’ull en l’il·legible dels genolls, ben poc importa
Desfer-se en el naufragi. Ben poc, dic, la gola que destila
Absències i tantes desafeccions. Per a què comptar-les ja, sense la llum
Necessària! Tòrrida ventúria de placentes cegues.
Necessite oblidar-me dels signes vitals del sanglot.
De la llengua, de les mans, de la respiració, d’aquest cansament
Esgotat que s’estén amb terror fins i tot a la llet dels nous lactants.
Vull deixar penjat a la paret, el paper groc d’aquestes aigües,
El gris pudent de les torxes desfetes,
Enganxar a la balda els orificis de les sabates, el carrall del rellotge
Els còdols com metall a l’esquena.
Vull esvair-me en aqueix cànter trencat dels somnis. Alliberar-me
Del malson i l’insomni, del rerepati mut de les setmanes,
De les dents amargues de la quina,
De la liana aspra de les culleres pujada al coll.
Al capdavall, ja he oblidat tot allò guanyat: la lluerna podrida
Al rierol, els dies secs i vacil·lants,
La dent esberlada en la costura dels carrers.
Dec alliberar-me de la vocació nua de la taula.
De qualsevol promesa que em sone a embut. A ombra sinistra.
A ombra indecisa, a aqueixa pèrdua que amortalla l’horitzó.
En aquest temps hi ha més ombres acumulades que somriures:
—Dies de veredictes finals. Dolences en l’entranya profunda
Del coixí. Escales falaces. Llampecs de vertigen. Diademes
De sinistres cabells. Sobtoses màquines menjadiners.
Antres amb la fador irresistible del destí. Xarxes desfetes com
La fusta dels fèretres. Foscos amagatalls dels ulls.
Sé que en les meues mans es dessagna el poema. L’alé aspre
Del florit, l’escat de les aigües negres subjecte al pols.
Hui l’ansietat és major en la fulla negada d’alfabet:
—Pedra de l’insomni com l’asma intermitent dels ganivets.
Com els aqueductes cegats per l’òxid, sang horrenda revelada
En el ramat del fum, en l’ombra hui, d’ahir.
Mossegue l’ham del meu sarcasme mateix.
Mossegue el desballestament de les portes, la brida del desvetlament fosc del pit.
No hi ha més campanes que el jo de la ceba adobada.
Que el rapte als paraigües negres de l’ànima.
No hi ha més colors que aquest arcaïsme pres al fustam.
No hi ha més taula que el forcat desenfundat del neguit
I aqueix vinagre amb escuma als capells de l’imant.
Faig camí a la pita de les exèquies. A la veu xopada de suor
De les bartolines: mocador de rius on es tinta l’ull: deliri, potser,
On aleteja muda la cendra…
Barataria, 22.VIII.2010
MEMORÁNDUM DEL CAOS
No line on the horizon, no line…
No line on the horizon, no line…
U2 [NO LINE ON THE HORIZON]
Perdido el ojo en lo ilegible de las rodillas, muy poco importa
Deshacerse en el naufragio. Muy poco, digo, la garganta que destila
Ausencias y tantos desapegos. ¡Para qué contarlos ya, sin la luz
Necesaria! Tórrido ventarrón de placentas ciegas.
Necesito olvidarme de los signos vitales del sollozo.
De la lengua, de las manos, de la respiración, de este cansancio
Agotado que se extiende con terror hasta la leche de los nuevos lactantes.
Quiero dejar prendido en la pared, el papel amarillo de estas aguas,
El gris maloliente de las antorchas deshechas,
Prender en la aldaba los orificios de los zapatos, el sarro del reloj
Los guijarros como metal en la espalda.
Quiero desvanecerme en ese cántaro roto de los sueños. Liberarme
De la pesadilla y el insomnio, del traspatio mudo de las semanas,
De los dientes amargos de la quina,
Del bejuco áspero de las cucharas subido al cuello.
Después de todo, ya he olvidado todo lo ganado: la luciérnaga podrida
En el arrollo, los días secos y vacilantes,
El diente quebrado en la costura de las calles.
Debo liberarme de la vocación desnuda de la mesa.
De cualquier promesa que me suene a embudo. A sombra siniestra.
A sombra indecisa, a ese extravío que amortaja el horizonte.
A este tiempo hay más sombras acumuladas que sonrisas:
—Días de veredictos finales. Dolencias en la entraña profunda
De la almohada. Escaleras falaces. Relámpagos de vértigo. Diademas
De siniestros cabellos. Súbitas máquinas tragaperras.
Antros con el hedor irresistible del destino. Redes deshechas como
La madera de los féretros. Oscuros escondrijos de los ojos.
Sé que en mis manos se desangra el poema. El aliento áspero
Del moho, la lija de las aguas negras prendida en el pulso.
Hoy la ansiedad es mayor en la hoja anegada de alfabeto:
—Piedra del insomnio como el asma intermitente de los cuchillos.
Como los acueductos cegados por el óxido, sangre horrenda revelada
En el rebaño del humo, en la sombra hoy, de ayer.
Muerdo el anzuelo de mi propio sarcasmo.
Muerdo el desquicio de las puertas, la brida del desvelo, hosco del pecho.
No hay más campanas que el yo de la cebolla curtida.
Que el rapto a los paraguas negros del alma.
No hay más colores que este arcaísmo prendido en el madero.
No hay más mesa que el arado desenfundado del ansia
Y ese vinagre con espuma en los sombreros del imán.
Voy camino al henequén de las exequias. A la voz empapada de sudor
De las bartolinas: pañuelo de ríos donde se tiñe el ojo: delirio, acaso,
Donde aletea muda la ceniza…
Barataria, 22.VIII.2010
No hay comentarios:
Publicar un comentario