miércoles, 18 de agosto de 2010

FINESTRA TRANSVERSAL DE L’ESBUFEC

Sostinc d’una banda a l’altra la campana del meu mateix esbufec.
L’albelló sever de la nit. L’ample cant dels embalums.
Al pas de les aigües, l’aixeta de les fulles, oblida els ports.
Aquell cristall tornà el suny a la caverna, —el balcó que l’ull
Veu ansiós entre els jocs gastats de l’atzar.
Fotografía de Piet Flour









FINESTRA TRANSVERSAL DE L’ESBUFEC








We were just in time, let me take a little more off your mind, there’s
something in my head, somewhere in the back saying we were just a good
thing, we were such a good thing, make it go away without a word, but
promise me you'll stay and fix these things I've heard.
THE KILLERS, [Midnite show]







Sostinc d’una banda a l’altra la campana del meu mateix esbufec.
L’albelló sever de la nit. L’ample cant dels embalums.
Al pas de les aigües, l’aixeta de les fulles, oblida els ports.
Aquell cristall tornà el suny a la caverna, —el balcó que l’ull
Veu ansiós entre els jocs gastats de l’atzar.
Així és el solc de l’alé cavat en la cendra, fil que amarra
La pell fugaç dels espills,
L’estrany ull de la vigília en l’escuma.
La bèstia del fred cava fondo en cada porus com violó al·lucinat.
L’hivern d’aquest temps tremola als espills.
Assota qualsevol clam d’angúnia. Mossega l’alé que bufa
Des de la vigília primerenca del meandre de la sal.
Hi ha dies on la lucidesa es perd i resta a mercé de ningú.
D’una punta a una altra dels meridians, l’oïda recorre el rovell.
Vivim dies, —tu i jo—, d’intensa i adolorida supervivència:
Sortosament el pedaç sargit cobreix la taca
Dibuixada de la foguera,
La butllota agredolça de les caricatures,
El llençol de l’Izalco en els refilets de la meua gola.
Un dia més, un dia menys, em fartí de ser infant als braços
Dels clarions, el got que embassa de la tempesta.
Hi ha diferents maneres de sobreviure al foc de la soledat:
Arrasar amb l’altra galta sense córrer massa,
Llepar un altre campanari cremant en el pedrís de l’aigua,
Continuar en les feixugues llesques de la suor.
D’infant tot em semblava blau, i fins i tot jugava amb pelletes
De platan, amb pacunes i finestres a les butxaques.
D’infant recollia andròmines i jugava amb tota la requincalla.
Tot era un tren encantat. Les pedres, el candor de les caixes
Buides, les ganes de volar sense necessitat dels diftongs.
D’infant se m’acostava el guacal de la tendresa.
La mà restava, en l’alfabet de l’agua, al devantal ensucrat
De mamà, en la mossegada avalotada a l’alfabet.
Jugava a l’aire encara que mai no pogués agafar les seues arrels.
Hui, darrere de les finestres, em toca arrapar la sal de la memòria,
Veure, des d’ací, els vaixells que se n’allunyen,
L’albarda de la platja en tràngol,
La gent que mai no trobà els significats sèpia de les fotografies,
Ni el mercat sostingut per les bigues de la seua mateixa casa.
Canvia el temps i canvien les persones. No es requereix ser cíclop
Per a saber-ho, ni tindre una vareta màgica.
Hem canviat de tant desgastar les sabates. De perdre’ns
En la boirina de la memòria, i ser trepitjats per les llambordes.
Em pregunte, al capdavall, si els diccionaris em donaran la certesa
De tanta excusa, les portes de procedència dubtosa,
El trosset d’esperança que em resta com una candela de grum
Gastada en cada argumentació sense gengibres polits …
Barataria, 18.VIII.2010








VENTANA TRANSVERSAL DEL RESUELLO








We were just in time,let me take a little more off your mind,theres
something in my head,somewhere in the back saying we were just a good
thing, we were such a good thing,make it go away without a word,but
promise me you'll stay and fix these things i've heard.
THE KILLERS, [Midnite show]








Sostengo de un lado a otro la campana de mi propio resuello.
El albañal severo de la noche. El ancho canto de los bultos.
Al paso de las aguas, el grifo de las hojas, olvida los puertos.
Aquel cristal volvió su ceño a la caverna, —el balcón que el ojo
Ve ansioso entre los gastados juegos del azar.
Así es el surco del aliento cavado en la ceniza, hilo que amarra
La piel fugaz de los espejos,
El extraño ojo de la vigilia en la espuma.
La bestia del frío cava hondo en cada poro como alucinado violón.
El invierno de este tiempo tiembla en los espejos.
Azota cualquier clamor de angustia. Muerde el aliento que sopla
Desde la vigilia temprana del recodo de la sal.
Hay días donde la lucidez se pierde y queda a merced de nadie.
De un extremo a otro de los meridianos, el oído recorre la herrumbre.
Vivimos días, —vos y yo—, de intensa y dolorida sobrevivencia:
Por suerte el remiendo zurcido, cubre la mancha
Dibujada de la hoguera,
La ampolla agridulce de las caricaturas,
La sábana del Izalco en los gorgoritos de mi garganta.
Un día más, un día menos, me harté de ser niño en los brazos
De las crayolas, el vaso que rebalsa de la tormenta.
Hay diferentes maneras de sobrevivir al fuego de la soledad:
Arrasar con la otra mejilla sin correr demasiado,
Lamer otro campanario ardiendo en el poyetón del agua,
Seguir en las torpes rebanadas del sudor.
Cuando niño todo me parecía azul. Y hasta jugaba con cascaritas
De plátano, con pacunes y ventanas en los bolsillos.
Cuando niño recogía cachivaches y jugaba con todos los tiliches.
Todo era un tren encantado. Las piedras, el candor de las cajas
Vacías, las ganas de volar sin necesidad de los diptongos.
Cuando niño se me acercaba el guacal de la ternura.
La magia estaba ahí, en el alfabeto del agua, en el delantal azucarado
De mamá, en la mordida alborotada al alfabeto.
Jugaba al aire aunque nunca pudiera agarrar sus raíces.
Hoy, atrás de las ventanas, me toca rasguñar la sal de la memoria,
Ver, desde aquí, los barcos que se alejan,
La albarda de la playa en trance,
La gente que nunca encontró los significados sepia de las fotografías,
Ni el mercado sostenido por las vigas de su propia casa.
Cambia el tiempo y cambian las personas. No se requiere ser cíclope
Para saberlo, ni tener una varita mágica.
Hemos cambiado de tanto gastar los zapatos. De perdernos
En la neblina de la memoria, y ser pisoteados por los adoquines.
Me pregunto después de todo, si los diccionarios me darán la certeza
De tanta excusa, las puertas de dudosa procedencia,
El pedacito de esperanza que me queda como una candela de cebo
Gastada en cada argumentación sin atildados jengibres…
Barataria, 18.VIII.2010.

No hay comentarios: