VIANDA EN LA CEBA DEL TERROR /VIANDA EN LA CEBOLLA DEL TERROR

Inagafables els cucs col·leccionistes dels somnis. La fartada
En les biblioteques. Els dies tallats per coltells sense fatiga.
L’enyor de les desgràcies. Els suburbis llenegadissos de les emocions
En el cataclisme de l’escarabat. Les despulles esgarrapen en les ungles
De l’ham, en la dent anorèxica de la fam.

Autor de fotografía: István Sándorfi










VIANDA EN LA CEBA DEL TERROR
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Pressed between pages
Flowers will die
Stories may end as time passes by
You and I will always be…
AIR SUPPLY

Inagafables els cucs col·leccionistes dels somnis. La fartada
En les biblioteques. Els dies tallats per coltells sense fatiga.
L’enyor de les desgràcies. Els suburbis llenegadissos de les emocions
En el cataclisme de l’escarabat. Les despulles esgarrapen en les ungles
De l’ham, en la dent anorèxica de la fam.
Les finestres es retorcen el vinagre de la ceba assaonada o, si es vol,
En el venedor opulent d’arna.
A través del silenci tinc visions espaventables: —l’abisme de sempre
Amb el nom de fi de món. La veritat, preferesc les vespes
Als masclets; preferesc la dolçaina de la fulla d’eucaliptus, a la rocola
Desballestada del carrer Celis; l’agulla de cap,
A la lluerna;
Una pelvis pronunciada a la Bandera Nacional. El desig tenaç de penetrar
En el renill, en la guerra fratricida de la saliva.
La febre de l’or fou un desvariejament com tots els desvariejaments, incloent-hi
La que dóna el mosquit anòfels
O el dengue pel camallarg aedes egipty.
En l’abisme, balbucege la fam per les paraules. El senglar espaordit
De les mossegades, la proximitat amb la respiració esborrada del dia.
Hi ha llavis de llavis amb els subterfugis del dia de hui.
L’amor no importa en aquesta confusió de silicona.
El carrer subverteix la meua escassa saviesa: busque asil per al vestíbul
Dels meus batecs. Desitge menjar descenent a la catacumba
On la nuesa és una flaire de les ombres que exsuden.
Només l’ull veu el caos enmig de la boirina.
La vianda del bolic té empremtes d’escorpins. Cebes de terror
Furguen al formiguer mengívol de la llengua.
Però no només això: hi ha camins, certament, que la consciència desfulla,
Com l’espars promptuari del rierol.
Hi ha un vaixell descalç d’aigües en la set de l’eco.
Hi ha fams que no s’assacien amb parrups, ni amb beguda descafeinada,
Ni amb mentol untat al pit,
Ni es restaura el cel amb bicarbonat.
Davant de mi tots els llibres: l’evidència vívida del dard romàs
En l’alé del paper. Els trens que foren i ara mosseguen
La memòria. —Tu, sense dubte, que encara em traus udolaments
De gos carrerer quan confesse la meua afecció per la truita de nixtamal.
Hi ha tant a dir des de la Santísima Trinitat dels balcons:
L’usurer que ens dilapida la suor. El sossec que sovint
És enderroc en l'enclava de les temples,
La murtra amb el seu desastre en la boca, veu que em poses llei marcial,
Quan només vull fer de l’esquerda una porta gran
On capien tots els rellotges del món.
Tu i cap altre més, sap de l’insomni dels trens inconclusos,
De l’inrevés que donen certes caravanes de píndoles…
Barataria, 09.VIII.2010

VIANDA EN LA CEBOLLA DEL TERROR

Pressed between pages
Flowers will die
Stories may end as time passes by
You and I will always be…
AIR SUPPLY

Inasibles los gusanos coleccionistas de los sueños. El hartazgo
En las bibliotecas. Los días cortados por cuchillos sin fatiga.
La añoranza de las desgracias. Los suburbios deleznables de las emociones
En el cataclismo del escarabajo. Los despojos escarban en las uñas
Del anzuelo, en el diente anoréxico del hambre.
Las ventanas se retuercen el vinagre de la cebolla curtida o, si se quiere,
En el vendedor opulento de polilla.
A través del silencio tengo visiones horrendas: —el abismo de siempre
Con el nombre de fin de mundo. La verdad, prefiero las avispas
A los petardos; prefiero la dulzaina de la hoja de eucalipto, a la rocola Desvencijada de la calle Celis; el alfiler, Al tragaluz;
Una pelvis pronunciada a la Bandera Nacional. El deseo tenaz de penetrar
En el relincho, en la guerra fratricida de la saliva.
La fiebre del oro fue un desvarío como todos los desvaríos, incluyendo
La que da el mosquito anófeles
O el dengue por el zancudo aedes egipty.
En el abismo, balbuceo el hambre por las palabras. El jabalí despavorido
De las mordidas, la cercanía con la respiración borrada del día.
Hay labios de labios con los subterfugios de hoy en día.
El amor no importa en esta confusión de silicona.
La calle subvierte mi escasa sabiduría: busco asilo para el zaguán
De mis latidos. Deseo comer descendiendo a la catacumba
Donde la desnudez es una fragancia de las sombras que exudan.
Sólo el ojo ve el caos en medio de la neblina.
La vianda del petate tiene huellas de alacranes. Cebollas de terror
Hurgan en el hormiguero comestible de la lengua.
Pero no sólo eso: hay caminos, ciertamente, que la conciencia desfolia,
Como el disperso prontuario del arroyo.
Hay un barco descalzo de aguas en la sed del eco.
Hay hambres que no se sacian con arrullos, ni con bebida descafeinada,
Ni con mentol untado en el pecho,
Ni se restaura el cielo con bicarbonato.
Frente a mí todos los libros: la evidencia vívida del dardo quedado
En el aliento del papel. Los trenes que fueron y ahora muerden
La memoria. —Vos, sin duda, que aún me sacas aullidos
De perro callejero cuando confieso mi afición por la tortilla de nixtamal.
Hay tanto que decir desde la Santísima Trinidad de los balcones:
El usurero que nos dilapida el sudor. El sosiego que a menudo
Es escombro en la mocheta de las sienes,
El arrayán con su desastre en la boca, voz que me ponés ley marcial,
Cuando sólo quiero hacer de la rendija una puerta grande
Donde quepan todos los relojes del mundo.
Vos y nadie más que vos, sabe del insomnio de los trenes inconclusos,
Del revés que dan ciertas caravanas de pastillas…
Barataria, 09.VIII.2010