UN DIA EL MAR ENTRÀ EN LA MEMÒRIA-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Un dia el mar entrà en la memòria per a restar en onades
De confidències. No és marbre la seua escuma, sinó ràfega. No és de sal
La seua fesomia, —és un tafetà de papallones l’ona que eleva,
Sense par, cada torrent de l’instint.
No cap en el braceig de la música tota l’hamaca dels somnis.

Ilustración tomada de la red

UN DIA EL MAR ENTRÀ EN LA MEMÒRIA
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

El horizonte que cada amanecer vemos delante,
¿no es el mismo que vemos cada tarde atrás?
NAZIM HIKMET

Un dia el mar entrà en la memòria per a restar en onades
De confidències. No és marbre la seua escuma, sinó ràfega. No és de sal
La seua fesomia, —és un tafetà de papallones l’ona que eleva,
Sense par, cada torrent de l’instint.
No cap en el braceig de la música tota l’hamaca dels somnis.
Hi ha necessitat de vacacionar en els mol·luscos.
Respirar sense fronteres els metres del galop.
Mossegar el mateix corall dels espills. Caminar damunt de les falles
De la perplexitat, madurar en la rugositat de les palpebres,
Empentar la llum tan necessària, cap a la gespa.
Un dia coneguí el mar, —la sang s’alçà a uns altres mons: enlluernà
L’escarabat de l’arena,
La fragància mil·lenària dels cavallets de mar,
La respiració de les campanes,
El pols filial de les ones com braços de confessos pètals.
—Beguí tot el mar que abastaven les meues arrels. I assumí, ací, que la memòria
És blava i no té la rugositat de faccions entumides.
Un besllum de sal contrasta amb les gavines.
Tapissos blancs en la levitació del calendari. Respirs desafiants
Al meu pit.Vocals ramificades en la flama de l’ona.
En acabant ha vingut com un afluent de persianes.
És ací en l’avidesa de la matèria: carn de la més inquietant set,
Túnica de la meua falda. Mar d’aquelles ales elevades en sufocament.
Mar fet de tiretes de llapisseres de color: blau, verd, taronjat, groc.
Mar roig de l’olla a pressió de la fam.
Mar roig partit en dues meitats. —lliure ull del gos en la nit.
Mar blau imminent de les cambres, entranya creixent del jade,
Claror del porus enfonsit per l’esbufec.
Mar blau en la duna nua de l’ombra: església de la bategada. Mar
De l’esclat audaç de la consciència.
En la ficció caben, sense equívocs, tots els seus mocadors.
Les seues brases d’aigua. La seua beina de fogassa transparent.
Un dia el mar entrà en les meues ninetes: em premé el futur i l’estrella
Líquida de l’avenir: des de llavors sé que el somni és aqueix bosc
D’exhausta intempèrie, on és precis, senzillament, tancar els ulls
Per a veure l’atalaia de l’encens,
Des de llavors escolte els poltres blancs d’ona i escuma,
Les onades íntimes del meu espill,
Damunt dels quaderns del coixí…
Baratària, 15.V.2010

UN DÍA EL MAR ENTRÓ EN LA MEMORIA

El horizonte que cada amanecer vemos delante,
¿no es el mismo que vemos cada tarde atrás?
NAZIM HIKMET

Un día el mar entró en la memoria para quedarse en oleaje
De confidencias. No es mármol su espuma, sino ráfaga. No es de sal
Su fisonomía, —es un tafetán de mariposas la ola que eleva,
Sin par, cada torrente del instinto.
No cabe en el braceo de la música, toda la hamaca de los sueños.
Hay necesidad de vacacionar en los moluscos.
Respirar sin fronteras los metros del galope.
Morder el mismo coral de los espejos. Caminar sobre las fallas
De la perplejidad, madurar en la rugosidad de los párpados,
Empujar la luz tan necesaria, hacia el césped.
Un día conocí el mar, —la sangre se elevó a otros mundos: me deslumbró
El escarabajo de la arena,
La fragancia milenaria de los caballitos de mar,
La respiración de las campanas,
El pulso filial de las olas como brazos de confesos pétalos.
—Bebí todo el mar que cupo en mis raíces. Y asumí, ahí, que la memoria
Es azul, y no tiene la rugosidad de facciones entumecidas.
Un destello de sal contrasta con las gaviotas.
Tapices blancos en la levitación del calendario. Respiros desafiantes
En mi pecho. Vocales ramificadas en la llama de la ola.
Luego ha venido como un afluente de persianas.
Esta aquí en la avidez de la materia: carne de la más inquietante sed,
Túnica de mi regazo. Mar de aquellas alas elevadas en sofoco.
Mar hecho con tiritas de crayolas: azul, verde, anaranjado, amarillo.
Mar rojo de la olla de presión del hambre.
Mar rojo partido en dos mitades. —libre ojo del perro en la noche.
Mar azul inminente de las habitaciones, entraña creciente del jade,
Claridad del poro ahondado por el resuello.
Mar azul en la duna desnuda de la sombra: iglesia del pálpito. Mar
Del destello audaz de la conciencia.
En la ficción caben, sin equívocos, todos sus pañuelos.
Sus brasas de agua. Su vaina de hogaza transparente.
Un día el mar entró en mis pupilas: me apretó el futuro y la estrella
Líquida del futuro: desde entonces sé que el sueño es ese bosque
De exhausta intemperie, donde es preciso, simplemente, cerrar los ojos
Para ver la atalaya del incienso,
Desde entonces escucho los potros blancos de ola y espuma,
El oleaje íntimo de mi espejo,
Sobre los cuadernos de la almohada…
Barataria, 15.V.2010