ACÍ EL TREN, L’ESTACIÓ D’ANTANY- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Ací el tren, l’estació d’antany sense colors. Els seients ferits
Per l’alé. La sang del sutze a la gespa.
Res no em resta d’aquella llum infantívola, excepte la pedra fosca
De les absències.
L’enderroc amb el seu paraigües de fullaraca. La burilla al pouet
De peltre de les temples junt a la fulla groga dels periòdics.

Ilustración tomada de la red

ACÍ EL TREN, L’ESTACIÓ D’ANTANY
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Lo que en verdad queda de mí
es justamente eso: mi ausencia.
TED HUGHES

Ací el tren, l’estació d’antany sense colors. Els seients ferits
Per l’alé. La sang del sutze a la gespa.
Res no em resta d’aquella llum infantívola, excepte la pedra fosca
De les absències.
L’enderroc amb el seu paraigües de fullaraca. La burilla al pouet
De peltre de les temples junt a la fulla groga dels periòdics.
—Tu que te n’anares en un d’aqueixos vagons sense tornar al meu pit,
Amb aqueix metabolisme estrany d’allò perible.
El cànter dels mocadors desperta els espills.
Mentrimentres, obri a espaiet el fil de la finestra, —el costat de la set
Que em consumeix en orfenesa. El rodet de dibuixos abrasats.
Delere aquella foguera d’església de mitjanit. El desvetlament d’abelles
En la molsa, l’esbufec de la baldufa abocant-se al cordell,
Les escales imminents de l’aire,
Traginant la tènue flama del vent.
Ací el tren d’antany a l’Estació d’Orient: el tren de la il·lusió
I el sufocament. El tren del pòl·len i la cal·ligrafia,
El tren del destí i els sanglots. El tren del pantaló deslluït.
El tren de les ombres sense l’aleteig encarnat de les pitonisses.
Aquesta paraula em fa respirar viatges damunt de la sorra. Abandons.
Venes obertes esteses sobre el gest de les pedres: rails de pluja
Memoriosa. Silencis que ara manquen d’identitat.
En l’edat de l’ànima caben sense fatiga les paràboles. Cap la duresa
Dels corbs. Cap la fragilitat dels colibrís.
Reste, al capdavall, a la vora del món, —amb la creu del respir
Flotant en l’alé. Amb el patetisme interior de la salmorra,
Amb el tapís de cavalls fantasmals,
Amb aquesta mena de levitació nua: irreal verd del galop que fuig
Entre el dormitori atònit de la memòria.
Ací bufa la cripta de la boirina: les galtes d’infant, ara disfressades
De cendra. Ara llistons rugats del somni. Ara només memòria
Sense ales. Ara escarabat de campanes.
Òbric la consciència a la poca llum que em resta, —no ets quan
trenca l’alba. No ets al xiuxiu esquinçat del deler. No ets. No ets.
Jo parle amb les tímides begònies de les sabates.
Al passadís dels sentits, la pols tremola irreparables anyells.
La pols, el fum de les lluernes que s’extingeixen.
Ací el tren, l’estació d’antany, —retrat parlat de mi mateix.
Baratària, 01.V.2010

AQUÍ EL TREN, LA ESTACIÓN DE ANTAÑO

Lo que en verdad queda de mí
es justamente eso: mi ausencia.
TED HUGHES

Aquí el tren, la estación de antaño sin colores. Los asientos heridos
Por el aliento. La sangre del hollín en el césped.
Nada me queda de aquella luz infantil, salvo la piedra oscura
De las ausencias.
El escombro con su paraguas de hojarasca. La colilla en el pocillo
De peltre de las sienes junto a la hoja amarilla de los periódicos.
—Vos que te fuiste en uno de esos vagones sin regresar a mi pecho,
Con ese metabolismo extraño de lo perecedero.
El cántaro de los pañuelos despierta los espejos.
Entretanto, abro con sigilo el hilo de la ventana, —el costado de la sed
Que me consume en orfandad. El carrete de dibujos abrasados.
Anhelo aquella hoguera de iglesia de medianoche. El desvelo de abejas
En el musgo, el resuello del trompo asomándose al cordel,
Las escaleras inminentes del aire,
Trasegando la soflama del viento.
Aquí el tren de antaño en la Estación de Oriente: el tren de la ilusión
Y el sofoco. El tren del polen y la caligrafía,
El tren del destino y los sollozos. El tren del pantalón raído.
El tren de las sombras sin el aleteo encarnado de las pitonisas.
Esta palabra me hace respirar viajes sobre la arena. Abandonos.
Venas abiertas tendidas sobre el gesto de las piedras: rieles de lluvia
Memoriosa. Silencios que ahora carecen de identidad.
En la edad del alma caben sin fatiga las parábolas. Cabe la dureza
De los cuervos. Cabe la fragilidad de los colibríes.
Me quedo, después de todo, a la orilla del mundo, —con la cruz del respiro
Flotando en el aliento. Con el patetismo interior de la salmuera,
Con el tapiz de caballos fantasmales,
Con esta suerte de levitación desnuda: irreal verde del galope que huye
Entre el dormitorio atónito de la memoria.
Aquí bufa la cripta de la bruma: las mejillas de niño, ahora disfrazadas
De ceniza. Ahora listones arrugados del sueño. Ahora sólo memoria
Sin alas. Ahora escarabajo de campanas.
Abro la conciencia a la poca luz que me queda, —no estás cuando
Amanece. No estás en el susurro rasgado del anhelo. No estás. No estás.
Yo, hablo con las tímidas begonias de los zapatos.
En el corredor de los sentidos, el polvo tiembla irreparables corderos.
El polvo, el humo de las luciérnagas que se apagan.
Aquí el tren, la estación de antaño, —retrato hablado de mi mismo.
Barataria, 01.V.2010