MAI NO ES TORNA AL MATEIX LLOC-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

En acabant hauré de caminar, lleu, en un llit d’angelets. No hi haurà retorn.
Ni sé si m’esperen amb itinerari, àngels i dimonis, —en tot cas
Ángels, senzills ocells penjats de l’horitzó, els meus nahuals,
O corbs de sinistra tessitura.

Autor de la fotografía: Juan Carlos Pumar Reyes

MAI NO ES TORNA AL MATEIX LLOC
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

…esa palabra fiel que me interpreta
Es la que nunca encontrará el poeta.
DAVID ESCOBAR GALINDO

En acabant hauré de caminar, lleu, en un llit d’angelets. No hi haurà retorn.
Ni sé si m’esperen amb itinerari, àngels i dimonis, —en tot cas
Ángels, senzills ocells penjats de l’horitzó, els meus nahuals,
O corbs de sinistra tessitura.
Me’n vaig. Me n’aniré un dia. En l’ultramar de les ales, al principi
D’allò que sóc: hora breu, respiració íntima. Alba o carrer de l’Univers.
La vida sempre és un regal, inèdit en cada pàgina del somni.
Cada vegada es va perdent l’altar de les ansietats.
Cada vegada l’huracà de l’espill és el mateix i és un altre: m’acostumí
A levitar en cada paraula, a allotjar-me en la fullaraca.
L’horitzó és més lleu abraçat pel pòl·len.
Hi ha, però, instants de fúries i parracs. Hi ha tambors als dits
De les estacions, espills que mai no jubilaren l’enderroc.
A la fi la vida o la història personal es viuen en silenci.
No hi ha un manifest ni un passamuntanyes que ens ajude a passar
La llinda d’aquest carrer en disputa: etern diluvi de claus sense forrellats.
Serà un altre hàlit el que escure ma casa de hui;
No l’altra on mai no faltà la sorpresa i afanys de mamà.
Ja estiguí enmig del crit del dia i la set, entre la llum dels deliris;
Ara em toca parlar amb la pols de la terra i la fusta.
“Fins i tot en somnis te m’has negada”, toca ara fer-te realitat
Estremida i inefable.
Hui és el moment: poseu-me sota terra, amb els peus junts i el pit
En silenci veient la lluna. Sóc fill d’aquest imperi sense ninetes.
La malenconia convertí la meua mort d’hora fins a fer un coàgul
En la meua gola. Fins a fer-me davallar del firmament.
Mira’m com a gespa plàcida enmig de la fullaraca: rosada
En inefable mutació, ploma oberta sempre al vol, —un pit
Poblat de falgueres.
Mira’m que estic tranquil en l’alteritat.
Viu el mar. M’embadalí en l’escuma. Viatgí i travessí l’oblit.
Mira’m en la llum que fou el meu cerç. La meua suma de coixins. El plor
De sucre, lent de l’escuma. Unes altres foren les tristors, no els colors.
Una altra és la llum de l’Arcà, els vitralls de l’arc del cel.
Tot jo fiu fet per a aquest moment màgic: amor vessat
Que em lleva l’hàlit. Càndid ocàs de la meua ferida.
Part fent-se visible la fugacitat, el besllum de la consciència.
No veig joc d’ombres recurrents, sinó aquesta amorosa reinvenció
D’una migidiada amb balcons encoberts…
Baratària, 13.V.2010

NUNCA SE VUELVE AL MISMO SITIO

…esa palabra fiel que me interpreta
Es la que nunca encontrará el poeta.
DAVID ESCOBAR GALINDO

Habré de caminar después, leve, en un lecho de vilanos. No habrá regreso.
Ni sé si me esperan con itinerario, ángeles y demonios, —en todo caso
Ángeles, sencillos pájaros colgados del horizonte, mis nahuales,
O cuervos de siniestra tesitura.
Me voy. Me iré un día. En el ultramar de las alas, al principio
De lo que soy: hora breve, respiración íntima. Alba o calle del Universo.
La vida siempre es un regalo, inédito en cada página del sueño.
Cada vez se va perdiendo el altar de las ansiedades.
Cada vez el huracán del espejo es el mismo y es otro: me acostumbré
A levitar en cada palabra, a hospedarme en la hojarasca.
El horizonte es más leve abrazado por el polen.
Pero hay instantes de furias y andrajos. Hay tambores en los dedos
De las estaciones, espejos que nunca jubilaron el escombro.
Al final la vida o la historia personal se viven en silencio.
No hay un manifiesto ni un pasamontañas que nos ayude a pasar
El umbral de esta calle en disputa: eterno diluvio de llaves sin candados.
Será otro hálito el que limpie mi casa de hoy;
No la otra donde nunca faltó el asombro y afanes de mamá.
Ya estuve en medio del grito del día y la sed, entre la luz de los delirios;
Ahora me toca hablar con el polvo de la tierra y la madera.
“Aun en sueños te me has negado”, toca ahora hacerte realidad
Estremecida e inefable.
Hoy es el momento: ponedme bajo tierra, con los pies juntos y el pecho
En silencio viendo la luna. Soy hijo de este imperio sin pupilas.
La melancolía convirtió mi muerte temprana hasta hacer un coágulo
En mi garganta. Hasta hacerme descender del firmamento.
Mírame como césped apacible en medio de la hojarasca: rocío
En inefable mutación, pluma abierta siempre al vuelo, —un pecho
Poblado de helechos.
Mírame que estoy tranquilo en la otredad.
Vi el mar. Me extasié en la espuma. Viajé y atravesé el olvido.
Mírame en la luz que fue mi cierzo. Mi suma de almohadas. El sollozo
De azúcar, lento de la espuma. Otras fueron las tristezas, no los colores.
Otra es la luz del Arcano, los vitrales del arco iris.
Todo yo fui hecho para este momento mágico: amor derramado
Que me lleva el hálito. Cándido ocaso de mi herida.
Parto, haciéndose visible la fugacidad, el destello de la conciencia.
No veo juego de sombras recurrentes, sino esta amorosa reinvención
De una siesta con recatados balcones…
Barataria, 13.V.2010