Dubtes de l’alé-André Cruchaga

Són els vells focs del descaminament els que nuguen les ales.
El nombre dels silencis acumulats als ràfecs,







Dubtes de l’alé

…siglos de ceniza
En cándido vestido sin materia.
DIONISIO RIDRUEJO

Són els vells focs del descaminament els que nuguen les ales.
El nombre dels silencis acumulats als ràfecs,
la fam de la curiositat desvetla els espills —afora
Els cossos interpreten el temps,
La set en l’aigua dels pensaments,
La llum en tràngol dels rats penats, els grisos damunt de l’asfalt
Com una pregària.
Amb les seues nits les palpebres guarden la seua trama.
Afora dels dies queden reproduïts els besllums del tràfec.
De sobte s’esfuma allò que s’ha viscut com cert.
Un adverteix al temps sense punts cardinals,
Fins que s’esgota la gespa al cel. En aqueixa ferida gastada de la dignitat.
Quants noms caben a l’ull de l’infinit, a la pedra
Desgastada de l’emoció? —Aquells que no deixen saldo per a l’oblit,
I desemboquen a les ciutats de l’oblit.
De sobte els corredors de les temples es tornen portes:
—Les ombres tremolen a galop de passos; la remor freda
Se sent inèdita; els gestos, en la feixuguesa de la indecisió.
La pell de sobte s’esdevé massa incòmoda en el tràfec del migdia.
[De sobte el vici de pensar-te sense fer-li preguntes al sutze de la nit,
O al tabac lent que s’endreda en la flama del cresol,
O al tren cansat de les ombres en la fusta de la meua cambra,
O a aqueixa simetria de l’aigua indefinida].
De sobte el safareig de les hores en els somnis, la molsa com tanques
A les enclaves, els quadrons sense abrics ni paraigües
Per a resguardar el paper dels pòmuls,
La veu apostada al comú dels carrers sense pena ni glòria.
Els badalls tornen el decor en cansada veritat.—I és una manera,
De protestar, de convertir les fotografies
En un altre penya-segat sense finestres. En una altra porció de llum inútil.
Mai no em manquen raons per a pensar en els ports i els ferrocarrils.
Mai no em manquen els cellers de les dates per a trobar rius,
Mai no em manquen els colps per a densificar la consciència. Per a jugar a la taula.
Cada dia és menys cert en la brutícia dels plats.
—Sempre m’assalta la vexació i la violència i les teues cuixes hospitalàries.
Als noms que he anat atresorant,
Davant seu, un mapa de freds; o altrament, finestres acomiadant-me.
Mau no he sabut endevinar què hi ha en l’abric dels robers;
Què hi ha en la pluja atrapada del pressentiment?
—Hirsut cavall de les ombres, fins i tot als carrers.
Què hi ha al condiment de cada cicatriu?
—Massa follia al suor de les paraules. Estranys somnis davall dels llençols.
Tal vegada les meues ales feixugues no abasten els tendals de la llum,
Ni tan sols el costum de recordar les enfiladisses,
Ni tan sols prendre la meua veu en les campanes del vent;
Però sí seure a la dreta dels escaparates, llepar les bijuteries dels sex show,
O simplement, caminar amb la meua pobre paciència confosa.
Cada nom deixa una tempesta a la meua flaçada.
Al balcó de la memòria, la pluja suporta les meues nostàlgies.