Llarga és la nit-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Aquesta nit embolica amb pebres de boirina els papirs
De la memòria o l’escuma fugaç de les lluernes.

Autor de la fotografía Luis Díaz Losa







Llarga és la nit
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Larga es la noche, nos canta…
Aquí en la tierra, en la dulce
Tierra de nunca acabar…
GABRIEL CELAYA

Aquesta nit embolica amb pebres de boirina els papirs
De la memòria o l’escuma fugaç de les lluernes.
Brota, de cas, algun rostre de les gotes, del pa amb clamor.
—Són dies d’inclemència sobre la rosada dels espills.
Als ulls dels llamps es divisen els cementeris:
Potser l’amagatall de la matèria, no els braços dels arbres,
No el bany sense reflectors encesos.
No hi ha passaports en cada ració de foscor.
Recorde les claraboies amb cendra i sense fer miracles.
La veritat mossegada per boques estranyes.
Aquest cluc d’ull d’ossos al fil dels ulls.
Aquest no saber, amic, a quin present atindre’m.
—Hi ha imatges que excedeixen qualsevol cojuntura de llanda:
Patetismes sense olor a casseroles.
L’aniversari íntegre del No-res i salmorra des dels panys
Profètics i raons de frenètics fongs.
Hi ha maquinàries per a la ossada perenne del cos.
Ni cants gregorians apartant les tempestes.
[Tu saps d’aquest dolor sense oliveres.
D’aquest cimal de la nit
Sense senderes, de les espigues sense oli ni rosada.
Aquest ofec s’esberla en la sequera de les setmanes.
Mossegue les sabates amb les meues paraules enceses.
Tu saps de la despulla umbilical i la inclemència. D’aquest cub
De febre que es beuen els llençols,
D’aquests dies premuts amb baldes de salmorra.]
Hui tinc en una gota tot el besllum de l’oceà. La dimensió
Putrefacta dels qui som: —tu i jo com éssers de la nit
En la terra, just fins al coll de la boirina.
Nit o terra en l’aire agònic de les meues temples.
Ració de vents als plats del malbaratament, serpents
De rovell a les entranyes.
Els insectes obrin els meus porus. Formes sordes acompanyen
A les portes. —En quin idioma puc llegir l’horitzó,
Sense que ragen tasses de sutze i pillardegen grues amb galetes
De polietilé? —cada dia la nit és un port en les línies
Letals de la llengua, als esperons dels dits,
Al batec del fum en creuar els cellers.
Serveix l’arna de la roba, en les diapositives dels monuments?
Serveixen els cors per a escurar el brancall del vim?
—Com un xiquet em debane al diccionari de la pols.
En els jocs mecànics dels manuals, en les parets
Corrompudes per les càmeres, en aquesta sensació aflictiva
Que no acaba a les llitotxes d’un hospici.
Com un xiquet, au solitària dels cercles.
Com un somriure on imperen muscles de cendra.
Així és d’increïble aquest cansament per les violes…
Baratària, 21.XI.2009

Larga es la noche

Larga es la noche, nos canta…
Aquí en la tierra, en la dulce
Tierra de nunca acabar…
GABRIEL CELAYA

Esta noche envuelve con chiltepes de neblina los papiros
De la memoria o la espuma fugaz de las luciérnagas.
Brota, acaso, algún rostro de las gotas, del pan con clamor.
—Son días de inclemencia sobre el rocío de los espejos.
En los ojos de los relámpagos se divisan los cementerios:
Quizá el escondrijo de la materia, no los brazos de los árboles,
No el baño sin reflectores encendidos.
No hay pasaportes en cada ración de oscuridad.
Recuerdo los tragaluces con ceniza y sin hacer milagros.
La verdad mordida por bocas extrañas.
Este guiño de huesos en el filo de los ojos.
Este no saber, amigo, a qué presente atenerme.
—Hay imágenes que rebasan cualquier coyuntura de hojalata:
Patetismos sin olor a cacerolas.
El cumpleaños íntegro de la Nada y salmuera desde las cerraduras
Proféticas y razones de frenéticos hongos.
Hay maquinarias para la osamenta perenne del cuerpo.
No cantos gregorianos apartando las tormentas.
[Vos sabés de este dolor sin olivos. De esta cumbre de la noche
Sin senderos, de las espigas sin aceite ni rocío.
Este ahogo se quiebra en la sequedad de las semanas.
Muerdo los zapatos con mis palabras encendidas.
Vos sabés del despojo umbilical y la inclemencia. De ese cubo
De fiebre que se beben las sábanas,
De estos días apretados con aldabas de salmuera.]
Hoy tengo en una gota todo el destello del océano. La dimensión
Putrefacta de quiénes somos: —vos y yo como seres de la noche
En la tierra, justo hasta el cuello de la neblina.
Noche o tierra en el aire agónico de mis sienes.
Ración de vientos en los platos del desperdicio, serpientes
De herrumbre en las entrañas.
Los insectos abren mis poros. Formas sordas acompañan
A las puertas. —¿En qué idioma puedo leer el horizonte,
Sin que chorreen tazas de hollín y merodeen grúas con galletas
De polietileno? —cada día la noche es un puerto en las líneas
Letales de la lengua, en las espuelas de los dedos,
En la pulsación del humo al cruzar los tabancos.
¿Sirve la polilla de la ropa, en las diapositivas de los monumentos?
¿Sirven los coros para limpiar la ramazón del mimbre?
—Como un niño me devano en el diccionario del polvo.
En los juegos mecánicos de los manuales, en las paredes
Corrompidas por las cámaras, en esta sensación aflictiva
Que no termina en los camastrones de un hospicio.
Como un niño, ave solitaria de los círculos.
Como una sonrisa donde imperan hombros de ceniza.
Así es de increíble este cansancio por los alelíes…
Barataria, 21.XI.2009