Dies impossibles de somriure-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Als molls on la nit és atapeïda ixen sobreres
Les paraules i els ports. En la pell ensordida d’absències,...

Autor de la fotografía:Marcos Molina








Dies impossibles de somriure
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Están sembrando el aire de temores

para amargarnos la alegría,…
RAMÓN GARCÍASOL


los espacios y los tiempos,

marcan,

marcan mi sendero y no me dejan…
EDGAR ALLAN POE

Als molls on la nit és atapeïda ixen sobreres
Les paraules i els ports. En la pell ensordida d’absències,
Els dies són impossibles de somriure.
Un món de vetlles suspén el fullatge en l’alé.
Dies desdibuixats en les mans de les paelles —dies travessat
La submissió com en les velles bartolines del rovell,
Del fum i el sopor.
Ara davallàrem a les parets de la pluja.
L’escarniment és tan sols el temps entre enderrocs,
[sandàlies de cuir o sabates
Desgastades en els tacons.
Hi ha tant a enraonar amb els dentrífics, amb el tropell forassenyat
De les grenyes, amb la tempesta vestida no necessàriament
De mortalla, —no precisament de pregària.
Entre crespons de penedits ulls, la tinya i les genives i la llengua.
Entre el frec i gemecs la iugular als forns de la creixent,
Les estrelles davall de les branques de l’aigua,
La tos del vent encarnada com aqueixa tos dura de les pedres.
Després de tant esperar en el combat, la nit, però,
Apareix amb les seues monedes fosques,
Amb les seues vocals de regions ocultes,
Amb aqueixos senyals sovint difícils de desxifrar en el parpelleig.
Pertot arreu hi ha màscares penjant de les portes.
Són mínimes les variacions de la pell damunt de les làpides.
Amb quins talismans puc dissoldre els pantans i els còdols?
Amb quin grapat de paraules puc obrir i parlar-li al nou
Segle, a les calcomanies dels rostres,
A aqueixos lladres d’ocells que volen fer taüts?
—Li pregue a Déu que almenys em salve el somni per a seguir
Vivint en allò que resta del fullatge,
En la cerimònia lunar dels d’avall.
Un dia les contradiccions són aqueix part de les tenebres,
On de penes es poden pujar escales nupcials.
Sovint se sospita de la mel i de l’altura de les piràmides.
De les mosques com una maquinària traidorenca.
De qui farguen l’última saliva de les llànties.
Un és inevitable front a la cremadura dels dies.
En la boca dels capells no caben tots els colors de l’arc del cel.
—I és cert. La suor desteix cada gebrada dels llamps;
El rictus, la imatge d’un en cada full dels petates.
De sobte se m’ocorre nàixer de nou en un altre coixí,
O potser callar des del meu pit insuportable. Bo, mai no se
Sap per on les parets del cel s’enrunen…
—Almenys mai no ho he sabut per més que bega en culleres
De pal la memòria o en quiqueretes de fang adobat.
[Hi ha dies impossibles de riure. Bé que ho saps. Ací no és Venècia
Ni Cannes, ni hi ha gòndoles. Llevat, és clar,
Del resplendor de la nostàlgia, els racons bruts dels cantons,
Unes monedes d’al·lucinació i el jardí del teu amor impossible.]
La resta sobra, en tot cas. Amb mi travessen les flames
Dels pasturalls. I aqueixes tapisseries sense pietat a les meues temples.
Baratària, 20.XI.2009

Días imposibles de sonreir

Están sembrando el aire de temores

para amargarnos la alegría,…
RAMÓN GARCÍASOL


los espacios y los tiempos,

marcan,

marcan mi sendero y no me dejan…
EDGAR ALLAN POE

En los muelles donde la noche es apretada, salen sobrando
Las palabras y los puertos. En la piel ensordecida de ausencias,
Los días son imposibles de sonreír.
Un mundo de vigilias suspende el follaje en el aliento.
Días desdibujados en las manos de las sartenes —días atravesando
La sumisión como en las viejas bartolinas de la herrumbre,
Del humo y el sopor.
Ahora descendimos a las paredes de la lluvia.
El remedo es sólo el tiempo entre ruinas, caites o zapatos
Desgastados en los tacones.
Hay tanto que platicar con los dentríficos, con el tropel desaforado
De las greñas, con la tempestad vestida no necesariamente
De mortaja, —no precisamente de plegaria.
Entre crespones de arrepentidos ojos, la tiña y las encías y la lengua.
Entre el roce y quejidos la yugular en los hornos de la creciente,
Las estrellas debajo de las ramas del agua,
La tos del viento encarnada como esa tos dura de las piedras.
Después de tanto esperar en el combate, la noche, no obstante,
Aparece con sus monedas oscuras,
Con sus vocales de regiones ocultas,
Con esas señales a menudo difíciles de descifrar en el parpadeo.
Por todos lados hay máscaras colgando de las puertas.
Son mínimas las variaciones de la piel sobre las lápidas.
¿Con qué talismanes puedo disolver los pantanos y los guijarros?
¿Con qué puñado de palabras puedo abrir y hablarle al nuevo
Siglo, a las calcomanías de los rostros,
A esos ladrones de pájaros que quieren hacer ataúdes?
—Le ruego a Dios que al menos me salve el sueño para seguir
Viviendo en lo que queda del follaje,
En la ceremonia lunar de los de abajo.
Un día las contradicciones son ese parto de las tinieblas,
Donde apenas se pueden subir escaleras nupciales.
A menudo se sospecha de la miel y de la altura de las pirámides.
De las moscas como una maquinaria alevosa.
De quienes fraguan la última saliva de las lámparas.
Uno es inevitable frente a la quemadura de los días.
En la boca de los sombreros no caben todos los colores del arco iris.
—Y es cierto. El sudor desteje cada escarcha de los relámpagos;
El rictus, la imagen de uno en cada folio de los petates.
De pronto se me ocurre nacer de nuevo en otra almohada,
O quizá callar desde mi pecho insoportable. En fin uno nunca
Sabe por dónde las paredes del cielo se derrumban…
—Al menos nunca lo he sabido por más que beba en cucharas
De palo la memoria o en tacitas de barro curtido.
[Hay días imposibles de reir. Bien lo sabes. Aquí no es Venecia
Ni Cannes, ni hay góndolas. Salvo, desde luego,
El resplandor de la nostalgia, los rincones sucios de las esquinas,
Unas monedas de alucinación y el jardín de tu amor imposible.]
Lo demás sobra, en todo caso. Conmigo atraviesan las llamas
De los zacatales. Y esas tapicerías sin piedad en mis sienes.
Barataria, 20.XI.2009