És tard. És de nit- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

"Als campanaris del diumenge hi ha crits forassenyats.
Els fills de la litúrgia mosseguen sense sentit les hòsties
De l’escapulari com la sal dolenta..."

Autor de la fotografía: Juan Muñoz

És tard. És de nit
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

…el resto de las imágenes son nubes de la memoria

y de aquélla y de todas se ha retirado la vida.
ENRIQUE LIHN

Als campanaris del diumenge hi ha crits forassenyats.
Els fills de la litúrgia mosseguen sense sentit les hòsties
De l’escapulari com la sal dolenta que mossega els cascos
Dels vaixells, —les entranyes salten a la boca de la humanitat,
Al fustam s’agita el desencert,
Res no és el pa amb mans fatigades,
Res no és el pa en l’albir lent de les hores,
Res no és el cavall de la nit davant de les òlibes i el brufol,
Res els signes místics quan l’espina desbarata la il·lusió.
És tard. És de nit.
Compartim l’absència de l’arc del cel.
És la selva. Hi ha fotografies entre el fum.
Ombres d’allò que fou el foc. Rails de pedres sobre agulles de cap.
Llengues penjant de les baldes.
Antigues artilleries de saliva. Fantasmes gens indulgents.
Fronteres que marquen l’estació del silenci. Esbufecs. Cucleigs.
Ací, una altra manera d’adorar la violència.
Summe del caos en la fetor dels excusats. Summe d’amants
Vertiginosos i furtius. Hores trencades per la riallada.
No hi ha fades en aquesta porta de cosmètics.
On s’alberguen les venes després d’alibis. —De penes
La fartada del sanglot. La parpella sense dret a obrir-se.
En la novena ombra tampoc les paraules no es fan calmes.
És tard. És de nit. És olor a naips putrefactes.
Axil·les trencades per la sal. Efluvis de suor i sabates. Tropells
De calç viva en columnes d’eternitat.
El carrer no és menys hostil que les presons i certes paraules,
I certs horòscops fets a la mida de les circumstàncies.
Al destí sempre li manca la raó de les violes.
Ací, res no és possible, llevat de la follia. Llevat de la davallada. L’agonia.
Ombres en la cal·ligrafia. Ombres en les temples. Ombres.
La sal obri les genives fins a sagnar, fins a fer-se plaga.
Els sacrificis només alimentaren l’argila dels timpans. L’estrep
De l’adoració. L’ego, després, com a xancre en la llengua.
De cap manera no arribem a la sort de les conjuncions,
Sinó a la certesa dels despertadors a l’hora del dejú.
Més val l’avorriment a l’estupidesa dels pamflets.
Més val la crueldat plana, a certes unces de cinisme en flascons
Foscos. Les oïdes en fangars, enmig de la garrotxa.
Els parèntesis sovint serveixen com a estratagema. Més val
El greixum als llençols, a beure cullerades de corbs amb sucre.
L’espill no es un eructe d’encens.
Més m'estime el pantaló pòstum a la perfídia dels afectes simulats,
A la vox populi en copes de conyac, el mercat a les celebracions
Discretes, el mar més aviat que la tortura dels núvols,
Els sostenidors del xàfec a la intempèrie del delicte,
La fullaraca als jardins sense coixins.
—Un dia ja no pagarà la pena persignar-se davant del Sant Patró,
Perquè el vent haurà enderrocat totes les tautologies.
Així será per bé que sagnen els xiprers de l’existència…
Baratària, 17.I.2010

Es tarde. Es noche

…el resto de las imágenes son nubes de la memoria

y de aquélla y de todas se ha retirado la vida.
ENRIQUE LIHN

En los campanarios del domingo hay gritos desaforados.
Los hijos de la liturgia muerden sin sentido las hostias
Del escapulario como la sal doliente que muerde los cascos
De los barcos, —las entrañas saltan a la boca de la humanidad,
En el madero se agita el desatino,
Nada es el pan con manos fatigadas,
Nada es el pan en el albedrío lento de las horas,
Nada el caballo de la noche frente a las lechuzas y el búho,
Nada los signos místicos cuando la espina desbarata la ilusión.
Es tarde. Es de noche.
Compartimos la ausencia del arco iris.
Es la selva. Hay fotografías entre el humo.
Sombras de lo que fue el fuego. Rieles de piedras sobre alfileres.
Lenguas colgando de las aldabas.
Antiguas artillerías de saliva. Fantasmas nada indulgentes.
Fronteras que marcan la estación del silencio. Resuellos. Graznidos.
Aquí, otra forma de adorar la violencia.
Sumo del caos en el hedor de los retretes. Sumo de amantes
Vertiginosos y furtivos. Horas quebradas por la carcajada.
No hay hadas en esta puerta de cosméticos.
Dónde se albergan las venas después de cortadas. —Apenas
El hartazgo del sollozo. El párpado sin derecho a abrirse.
En la novena sombra tampoco las palabras se vuelven apacibles.
Es tarde. Es noche. Es olor a naipes putrefactos.
Axilas rotas por la sal. Efluvios de sudor y zapatos. Tropeles
De cal viva en columnas de eternidad.
La calle no es menos hostil que las prisiones y ciertas palabras,
Y ciertos horóscopos hechos a la medida de las circunstancias.
Al destino siempre le falta la razón de los alelíes.
Aquí, nada es posible, salvo la locura. Salvo el descenso. La agonía.
Sombras en la caligrafía. Sombras en las sienes. Sombras.
La sal abre las encías hasta sangrar, hasta hacerse llaga.
Los sacrificios sólo alimentaron la arcilla de los tímpanos. El estribo
De la adoración. El ego, luego, como chancro en la lengua.
De ningún modo llegamos a la suerte de las conjunciones,
Sino a la certeza de los despertadores a la hora del ayuno.
Es preferible el aburrimiento a la estupidez de los panfletos.
Es preferible la crueldad llana, a ciertas onzas de cinismo en frascos
Oscuros. Los oídos en ciénagas, en medio de la breña.
Los paréntesis a menudo sirven como estratagema. Es preferible
La mugre en las sábanas, a beber cucharadas de cuervos con azúcar.
El espejo no es un eructo de incienso.
Prefiero el pantalón póstumo a la perfidia de los afectos simulados,
A la voz populi en copas de coñac, el mercado a las celebraciones
Discretas, el mar antes que la tortura de las nubes,
Los sostenes del aguacero a la intemperie del delito,
La hojarasca a los jardines sin almohadas.
—Un día ya no valdrá la pena persignarse frente al Santo Patrono,
Porque el viento habrá derribado todas las tautologías.
Así será aunque sangren los cipreses de la existencia…
Barataria, 17.I.2010