Perplexitats del present-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Tinc per devoció en aquesta època —que no dóna per a més— els pragmatismes.
Això del debat ja quedà en segon lloc.

Autor de la fotografía: Francisco Vélez Valdivieso

Perplexitats del present
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Aquí —es decir, aquí donde la flor del cerezo quiere ser más negra que allí.Aquí —es decir, esta mano que le ayuda a serlo.Aquí —es decir, aquel barco en el que remonté el río de arena:amarradofondea en el sueño que esparciste.
PAUL CELAN

Tinc per devoció en aquesta època —que no dóna per a més— els pragmatismes.
Això del debat ja quedà en segon lloc.
Els escons passaren a ser esperits surrealistes. Algú vol posar
Nou quartes dalt del teulat un bust per a aprofitar els símbols
De la posteritat del vent. Pertot es veuen erudicions cubistes, ací junt
A les palanganes on es guarden els sostenidors i el vi i les corbates
Posseïdes de somnis subliminals.
Resulta, ara, que certes paraules saben agres al paladar.
A vosté, amic, que no coneix aquestes pol·lucions li fara oix
El manicomi i no desitjaria ni tocar el mont de Venus de la seua dona.
Desitja oblidar que existeix quan es troba amb la “["política del crim",
L’ "època dels assassins", els "crims passionals" i els "crims de la lògica",
El "terrorisme d’Estat" i el "terror irracional",]”.
Naveguem amb la “nostàlgia d’utopies fracassades”.
L’únic digne de rescatar és el dolor delitós de la primera volta:

—una vegada darrere de l’altra
Engolint l’estrella major de les pinyoles, les mans expectants
De la palpitació, la pell oliosa de l’alé, sabor a guindes l’espill
Transparent dels llavis menors del zodíac, —parra de la fantasia del Strip

Tease ensopegant-se amb els genolls en la set, deslliurat l’alfabet
De fòsfors per enrogits coltells.
Ara onegen les escoles de les tautologies. Trepiden les falàcies
En el planisferi; l’insomni enderroca les mosques dels parcs:
—Toquem fons, trencada la gola; els maxets, el cadàver
A les dents, somni pudent d’allò que som. Mai no podrem
Ballar amb la ràfega exacerbada dels gestos o la prestidigitació
En cementeris d’orfenesa.
L’única arma és el riure abans de creuar els colors de la còlera.
Encara que tard, li escriuré una carta als Reis Mags; i, tant de bo, els meus sentits
No defallesquen davant de Megan Fox amb els seus films negres
I haja de demanar un habeas corpus per a curar el meu deliri d’una esperança
Sorda d’ocells, d’astors amb sediciosos caramels…
Hui necessite dissoldre la ruda en les estaques clavades en la consciència.
[Per suposat estic despert front a les il·lusions paral·leles del fil.
Estic, en bona mida, ixint del cercle tòxic dels delers,
D’aqueixa sigilosa respiració dels ràfecs buscant la comporta de la llum,
No la ràfega a la que durant anys estiguérem sotmetsos].
Hi ha un feix d’escèptiques fogueres. Aquest escepticisme ens somriu en les aixelles,
Ens unta els dits d’ascètica rebel·lia; i no és per a menys,
És d’elemental enteniment que el costum del confeti s’haja tornat
Sort d’abella, jardí de migdies passats, ponts de l’extraviament.
[No és per a menys aquest espavent, tu que enyores els jocs subtils al llit;
I bebés sense mocadors, les onades humides del foc.
Altrament, no tendria raó aquest desencert: —Ah, si és que en el teu sexe
Sóc llaurador : despose, terra, set i brisa, bragues, sostenidors i bosc.
És més, ací em sent un transeünt segur, tot i que haja de torejar
Una altra guerra: —el pantaix i la saliva fins a buidar-nos en la glòria de l’assalt].
La intimitat és l’únic tatuatge que no aliena.
La resta, —sense que em faça — li la deixe als politòlegs del vent, als feliços,
Als elegits de la Polis, als que polsen el vertigen
Amb els paradigmes del tribut…
Baratària, 10.I.2010

Perplejidades del presente

Aquí —es decir, aquí donde la flor del cerezo quiere ser más negra que allí.Aquí —es decir, esta mano que le ayuda a serlo.Aquí —es decir, aquel barco en el que remonté el río de arena:amarradofondea en el sueño que esparciste.
PAUL CELAN

Tengo por devoción en esta época —que no da para más— los pragmatismos.
Eso del debate ya quedó en segundo término.
Los curules pasaron a ser espíritus surrealistas. Alguien quiere poner
Nueve cuartas arriba del techo un busto para aprovechar los símbolos
De la posteridad del viento. Por doquier se ven erudiciones cubistas, ahí junto
A las palanganas donde se guardan los sostenes y el vino y las corbatas
Posesas de sueños subliminales.
Resulta, ahora, que ciertas palabras saben tetelques al paladar.
A usted, amigo, que no conoce estas poluciones le daría náuseas
El manicomio y no desearía ni tocar el monte de Venus de su mujer.
Desearía olvidar que existe cuando se encuentra con la “["política del crimen",
La "época de los asesinos", los "crímenes pasionales" y los "crímenes de la lógica",

el "terrorismo de Estado" y el "terror irracional",]”.
Navegamos con la “nostalgia de utopías fracasadas”.
Lo único digno de rescatar es el dolor gozoso de la primera vez: —una y otra vez
Tragando la estrella mayor de las piñuelas, las manos expectantes
De la palpitación, la piel aceitosa del aliento, sabor a guindas el espejo
Transparente de los labios menores del zodíaco, —parra de la fantasía del Strip

Tease tropezando las rodillas en la sed, desasido el alfabeto
De fósforos por enrojecidos cuchillos.
Ahora ondean las escuelas de las tautologías. Trepidan las falacias
En el planisferio; el insomnio desmorona las moscas de los parques:
—Tocamos fondo, rota la garganta; los machetes, el cadáver
En los dientes, sueño pestilente de lo que somos. Jamás podremos
Bailar con la ráfaga exacerbada de los gestos o la prestidigitación
En cementerios de orfandad.
La única arma es la risa antes de cruzar los colores de la cólera.
Aunque tarde, le escribiré una carta a los Reyes Magos; y, ojalá, mis sentidos
No desfallezcan ante Megan Fox con sus filmes negros
Y tenga que pedir un habeas corpus para curar mi delirio de una esperanza
Sorda de pájaros, de azores con sediciosos caramelos…
Hoy necesito disolver la ruda en las estacas clavadas en la conciencia.
[Por supuesto estoy despierto frente a las ilusiones paralelas del filo.
Estoy en buena medida, saliendo del círculo tóxico de los anhelos,
De esa sigilosa respiración de los aleros, buscando la compuerta de la luz,
No la ráfaga a la que por años estuvimos sometidos].
Hay un haz de escépticas hogueras. Este escepticismo nos sonríe en las axilas,
Nos unta los dedos de ascética rebeldía; y no es para menos,
Es de elemental entendimiento que la costumbre del confeti se haya vuelto
Suerte de chumelo, jardín de mediodías pasados, puentes del extravío.
[No es para menos este asombro, vos que añorás los juegos sutiles en la cama;
Y bebés sin pañuelos, el oleaje húmedo del fuego.
De otro modo, no tendría razón este desatino: —Ah, si es que en tu sexo
Soy labriego: desposo, tierra, sed y brisa, bragas, sostenes y bosque.
Es más, ahí me siento un transeúnte seguro, aunque tenga que lidiar
Otra guerra: —el jadeo y la saliva hasta vaciarnos en la gloria del asalto].
La intimidad es el único tatuaje que no enajena.
Lo demás, —sin que me importe— se lo dejo a los politólogos del viento, a los felices,

a los elegidos de la Polis, a los que pulsan el vértigo
Con los paradigmas del tributo…
Barataria, 10.I.2010