Entre testos trencats-Poemes d'André Cruchaga en català i castellà traduïts per Pere Berssó

Entre testos trencats cruixen les costelles del món.
Els rellotges s’abalancen amb la cabellera hirsuta de les paraules.

Autor de la fotografía: José Fernández

Entre testos trencats
Poemes d'André Cruchaga en català i castellà traduïts per Pere Berssó

He aquí que él se descubre soñado y acepta su señal:
la furia de los ángeles, la nada, el olvido de Dios…
SEVERO SARDUY

Entre testos trencats cruixen les costelles del món.
Els rellotges s’abalancen amb la cabellera hirsuta de les paraules.
L’horòscop sembla un tros de llençol enmig d’ombres
Ofegades, entre les agudes instruccions de les baldes.
Sagnen els discos de les manyeries,
la llapissera de l’encens als espills,
Aquestes larves constants de l’agonia als reductes del quadern.
On és el día amb els seus genolls complets,
On són les sabates mossegades pels desafectes,
Els calcetins per a suar la febre.
—En un racó la tortura inicial dels núvols i el galop fet
Dels teulats; i el viure sense trobar pètals.
Sempre visc en aqueix fil prim d’allò pòstum, invocant el pa
Desemboirat de l’horitzó, amb un coixinet a les mans
En comptes de coixí.
L’euga del temps entropessa en les voreres. Es trenquen les illades.
No hi ha cadira per a esperar i mossegar els xiprers;
No hi ha menys vent que la ressecor a la boca.
No hi ha píndoles per a alleutjar la intempèrie dels vaixells o els trens.
Als jardins les celles trenquen els davantals de la nit.
Cada hora és un esclafit d’infanteria, —una fullaraca
De pólvora incerta, un estany de fèretres densament gris.
De sobte l’ànima absorbeix tota la despulla: el grinyolament de la garrotxa,
El forcat de les nines al solc del fum,
L’hostilitat de les parets sense ventilació, la sal amarga de la pell,
En el tuguri on es degollen els almanacs.
—Sovint passa allò que ha de passar:
El suposat groc de les paraules, la branca trencada de l’hàlit,
La gespa envaïda pels nínxols del País, els escalpels de la saliva.
Ací supuren en xeringues letals tots els pensaments.
El fibló dels portals i els seus pilars sinistres: —L’espera
Amb els seus estrèpits, l’ansietat com un llop amb la seua llobada.
Ací els retrats sense senyals de caramels, disposats a sagnar
En el paisatge quotidià.
Tot sap a aqueix vexació de la tortura. A l’ofec de la víctima
En la seua monocorde masmorra, al diluvi del sutze en les nines.
—Tal volta ningú no vinga a traure’m d’aquest infern. D’aquest lloc on
Ningú no mira, d’aquest calendari sense finestrals diàfans.
El clau dels grisos és alié a les idees. Alié, dic, a la voluntat.
Un vol mirar sempre els naips de la bona sort,
I no excavar en els escapularis, però no sempre es pot quan
Creix la gangrena,
Quan les paraules deixaren de ser banderes blanques,
Quan el paper apaga la tinta dels cresols,
Quan tot fuig del pit i les temples, quan dormir no basta
Per a acabar amb tots els horrors i les frustracions,
Quan la dent sempre continua mastegant el trànsit…
Baràtària, 15.I.2010

Entre tiestos quebrados

He aquí que él se descubre soñado y acepta su señal:

la furia de los ángeles, la nada, el olvido de Dios…
SEVERO SARDUY

Entre tiestos quebrados crujen las costillas del mundo.
Los relojes se avalanchan con la melena hirsuta de las palabras.
El horóscopo parece un pedazo de sábana en medio de sombras
Ahogadas, entre las agudas instrucciones de las aldabas.
Sangran los discos de las cerrajerías,
El lápiz del incienso en los espejos,
Estas larvas constantes de la agonía en los reductos del cuaderno.
Dónde está el día con sus rodillas completas,
Dónde están los zapatos mordidos por los desafectos,
Los calcetines para sudar la fiebre.
—En un rincón la tortura inicial de las nubes y el galope fiero
De los tejados; y el vivir sin hallar pétalos.
Siempre vivo en ese hilo delgado de lo póstumo, invocando el pan
Despejado del horizonte, con un cojín en las manos
En vez de almohada.
La yegua del tiempo trastabilla en las aceras. Se rompen los ijares.
No silla para esperar y morder los cipreses;
No hay menos viento que la resequedad en la boca.
No hay pastillas para aliviar la intemperie de los barcos o los trenes.
En los jardines las cejas rompen los delantales de la noche.
Cada hora es un chasquido de infantería, —una hojarasca
De pólvora incierta, un estanque de féretros densamente gris.
De pronto el alma absorbe todo el despojo: el chirriar de la breña,
El arado de las pupilas en el surco del humo,
La hostilidad de las paredes sin ventilación, la sal amarga de la piel,
En el tugurio donde se degüellan los almanaques.
—A menudo pasa lo que tiene que pasar:
El supuesto amarillo de las palabras, la rama quebrada del hálito,
El césped invadido por los nichos del País, los escalpelos de la saliva.
Aquí supuran en jeringas letales todos los pensamientos.
El aguijón de los portales y sus pilares siniestros: —La espera
Con sus estruendos, la ansiedad como un lobo con sus crías.
Aquí los retratos sin señales de caramelos, dispuestos a sangrar
En el paisaje cotidiano.
Todo sabe a ese vejamen de la tortura. Al ahogo de la víctima
En su monocorde mazmorra, al diluvio del hollín en las pupilas.
—Quizá nadie venga a sacarme de este infierno. De este lugar donde
Nadie mira, de este calendario sin ventanales diáfanos.
El clavo de los grises es ajeno a las ideas. Ajeno, digo, a la voluntad.
Uno quiere mirar siempre los naipes de la buena suerte,
Y no excavar en los escapularios, pero no siempre se puede cuando
Cunde la gangrena,
Cuando las palabras dejaron de ser banderas blancas,
Cuando el papel apaga la tinta de los candiles,
Cuando todo huye del pecho y las sienes, cuando dormir no basta
Para terminar con todos los horrores y las frustraciones,
Cuando el diente siempre sigue masticando el tránsito…
Barataria, 15.I.2010