sábado, 2 de enero de 2010

CERTS MANIQUÍS SOMRIENTS

Aquest sossec inerme, erm, sense articular o foradar el llenguatge.
En certa manera la història és així quan es torna fòssil.
Quan per damunt de l’home drecem la barbàrie.
Ilustración tomada de la web

CERTS MANIQUÍS SOMRIENTS
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




Una masa flotante
se mordía el pulgar en las noches de insomnio
acercándose a la apariencia humana
¿Qué ráfaga de miedo me atravesó el cerebro
cuando empezó la expulsión del paraíso?
TERESA CALDERÓN






Certs maniquís somrient damunt de les escates fredes de la neu.
Certs vagons damunt de la gebrada de les vitrines.
Certs adéus sense commoure la boca.
Certes gomes de mastegar com paraigües de la llengua.
Certs udolaments colpejant les finestres.
Certes marinades com els telons d’una tomba.
Certes fotografíes desfent la tinta dels meus ulls.
Certa la cadira, tornejada, blanca, amb dos petges
Sostenint la cullera incisiva de les meues dents.
Els ocells volen des del tapaboques de les meues mans. Patinen
I mosseguen les burilles primes de balcons.
De cert, les onades graten els llavis; castanyeja la pell a dolls.
[Et veig feliç tot i que brame el meu esperma. Sóc un vianant
Sense parallamps de fusta…]
Davant d’algunes imatges ens bolquem cap al buit.
I fins i tot ens disfressem a l’ara d’èxtasi. En l’alteritat
De la líbido. Clar que el trompitxó dels ulls resta al mateix lloc
De la follia. En certs banquets de la ubiqüitat.
I tanmateix, és com el balbuceig en desbandada.
Aquest sossec inerme, erm, sense articular o foradar el llenguatge.
En certa manera la història és així quan es torna fòssil.
Quan per damunt de l’home drecem la barbàrie.
Tota vida passa per la respiració subliminal
De certs espills hipnòtics;
De certs dobles per a guardar la supervivència.
De certs diccionaris per a saber les petites dosis de tendresa
Enmig de tantes paraules definitives.
No et culpe si has arribat a la fila índia de les afàssies
Del somnambulisme, a la gespa traumàtica de les ortopèdies.
En el món de hui, allò traumàtic és diferenciar-se.
—Així inaugurem l’extraviament i les paradoxes. La desigualtat
De la carassa, o la textura de la boira.
No podem, però, proclamar la desafecció als nius.
No podem enfonsar-nos en el toc de queda de la intempèrie:
L’escriptura és resistència. Sol il·limitat del solc.

En els dies sense llum, la terra crida. I no és la caverna, el bàlsam
O el mescle. La guitarra sense formigues.
[Fins ara, ningú no respira la teua epidermis, ni les teues axil·les;
Però l’atmosfera obri el seu musell d’ensinistrable boçal].
No vull que sigues ni ser, “el gos que acarona la mà que el castiga”.
Ni les domèstiques sabates de la nit,
Ni l’absència en els moments que la líbido es torna magma,
Ni carraques que només pedalegen un instant.
Hui es fa necessària una vida exemplar: una vida on poses
El sucre dels teus sostenidors al servei de càmeres intel·ligents…
Baratària, 27.XII.2009




CIERTOS MANIQUÍES SONRIENDO





Una masa flotante
se mordía el pulgar en las noches de insomnio
acercándose a la apariencia humana
¿Qué ráfaga de miedo me atravesó el cerebro
cuando empezó la expulsión del paraíso?
TERESA CALDERÓN





Ciertos maniquíes sonriendo sobre las escamas frías de la nieve.
Ciertos vagones sobre la escarcha de las vitrinas.
Ciertos adioses sin conmover la boca.
Ciertas gomas de mascar como paraguas de la lengua.
Ciertos aullidos golpeando las ventanas.
Ciertas mareas como los telones de una tumba.
Ciertas fotografías deshaciendo la tinta de mis ojos.
Cierta la silla, torneada, blanca, con dos patas
Sosteniendo la cuchara incisiva de mis dientes.
Los pájaros vuelan desde la bufanda de mis manos. Patinan
Y muerden las colillas delgadas de balcones.
De cierto, el oleaje raspa los labios; castañea la piel a raudales.
[Te veo feliz aunque brame mi esperma. Soy un peatón
Sin pararrayos de madera…]


Ante algunas imágenes nos volcamos hacia el vacío.
Y hasta nos disfrazamos en el altar de éxtasis. En la otredad
De la lívido. Claro que el trompo de los ojos queda en el mismo sitio
De la locura. En ciertos banquetes de la ubicuidad.
Y sin embargo, es como el balbuceo en desbandada.
Ese sosiego inerme, baldío, sin articular u horadar el lenguaje.
En cierta forma la historia es así cuando se convierte en fósil.
Cuando por encima del hombre enrumbamos la barbarie.
Toda vida pasa por la respiración subliminal
De ciertos espejos hipnóticos;
De ciertos dobles para guardar la supervivencia.
De ciertos diccionarios para saber las pequeñas dosis de ternura
En medio de tantas palabras definitivas.

No te culpo si has llegado a la fila india de las afasias
Del sonambulismo, al césped traumático de las ortopedias.
En el mundo de hoy, lo traumático es diferenciarse.
—Así inauguramos el extravío y las paradojas. La desigualdad
De la mueca, o la textura de la niebla.
Sin embargo, no podemos proclamar el desapego a los nidos.
No podemos hundirnos en el toque de queda de la intemperie:
La escritura es resistencia. Sol ilimitado del surco.

En los días sin luz, la tierra grita. Y no es la caverna, el bálsamo
O el almizcle. La guitarra sin hormigas.
[Por ahora, nadie respira tu epidermis, ni tus axilas;
Pero la atmósfera abre su hocico de adiestrable bozal].

No quiero que seas ni ser, “el perro que acaricia la mano que lo castiga”.
Ni los domésticos zapatos de la noche,
Ni la ausencia en los momentos que la libido se vuelve magma,
Ni chicharras que sólo pedaleen un instante.
Hoy se hace necesaria una vida ejemplar: una vida donde pongás
El azúcar de tus sostenes al servicio de cámaras inteligentes…
Barataria, 27.XII.2009
Añadir imagen

No hay comentarios: