viernes, 16 de octubre de 2009

A veces la luz-André Cruchaga

La luz, ¿cómo decir la luz en ti ofrecida,
Cifra de mi furtivo afán?








A veces la luz






A veces la luz se vuelve ceniza en la carne,
Cuando la carne vencida se torna silenciosa.
Un minuto puede horadar toda el alma:
Ese minuto ebrio de los pájaros.
La luz se hace visible en la terraza del pecho;
Esa luz de fondo y sin osamentas.
La luz es un árbol que madura en las alas;
Crepita ceñida a los párpados.
La luz deja siempre un reguero de sombras;
Su filo crispado late en el pálpito.
La luz abre los caminos de la tierra;
En cada uno evoco la suma de tu cuerpo.
La luz tintinea en mi propia sombra;
De pronto se vuelve inminente en las baldosas.
La luz sigue siendo la mano de un niño,
O un jardín de largos pétalos,
O una espada de angelical filo.
La luz siempre surca el miedo a los senderos;
Vierte su torrente en una flauta de hilos,
En la fragancia de los delantales domésticos,
En la trementina donde Dios vela con deleite.
La luz, ¿cómo decir la luz en ti ofrecida,
Cifra de mi furtivo afán?
—íntimo aleteo el hallazgo de su eco.
Mar donde el cuerpo es más fuerte que cualquier
Conquista, que el kerosene en las manos.
Terrible es, sin embargo, en la catarata de los sueños.
Terrible en el estío de los pétalos.
Fugitiva en los labios indecisos.
Sombra en los puños, muros o barrotes.
La luz, ¿en qué sueños desvela los frutos,
Ese sabor de tu paisaje sin códigos, sin límites?
—Bosque donde el insomnio lava todo olvido,
Y crecen los ojos junto al afán del horizonte.
Y habita el ansia en la lámpara de las hojas.
Y se abre el portal estrellado de las pupilas.
A veces la luz se torna insegura en las manos:
Escurridiza en el dintel, en los brazaletes,
En el tumulto de burbujas de la saliva, en el huracán
Del ansia, en los labios que dejan el mundo.
La luz, ¿dónde hunde su piel de ojos, abolida
Oscuridad de las tumbas, odre de azúcar?
—Sólo en los cuadernos donde se escribe el mundo
Y se forja la progenie. Sólo en tu anegada forma
De sueño. Mar secreto que no cabe en los bolsillos.
Sólo en tu bosque donde enfrío mis deseos
Para seguir siendo, hacia la risa, humano fuego.
Barataria, 16.X.2009

jueves, 15 de octubre de 2009

Poema sense bilis-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

El dia menys pensat els xiquets ja no dibuixaran la mort,
Ni caldrà el control de la natalitat a les penitenciaries…









Poema sense bilis
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó








Las palabras nunca dicen lo suficiente
O permiten hacerle sentir nuestro desamparo.
ENDRE FARKAS






En els temps més difícils devem emplenar-nos de coratge,
Altrament no podríem suportar la iracúndia de la roba
Bruta, i la pedra amb què ensopeguen els nostres sentits.
[És cert que sempre et necessite nua.
Nua no requeresc de la llum, ni de la meua intel·ligència,
Ni de les meues paraules.
En els matins et veig estesa damunt dels llençols.
Darrere de la finestra, a les lluernes, voletegen els ocells.
Sempre es així l’esbravament al llit:
La humitat lliure de les dents, els porus reflectits als ràfecs].
El cel segons se’ns ve contant no deixa de ser avorrit.
El silenci o la modèstia sovint són vestits innecessaris,
Sobretot quan tot el món es vanta dels menjars
Que se serveixen als banquets del poder.
De segurs que els gossos aguacaters no saben de rellotges de polsera,
Ni les tulipes es mengen amb fesols cuinats,
Ni casament;
Tampoc les galeries d’art li diuen res a les estrelles.
(Clar que no em referesc a les models, ni a la vehemència de les nostres
Amèriques, ni als seus governants purificats per xamans).

De sobte els xiquets somien amb tota aqueixa bijuteria de Hollywood:
Amb l’estrella i la catifa roja
Que la TV ens llança com un escapulari.
Reconec que ara hi ha una gran fascinació pel sexe virtual,
En la banda ampla del sospir no ens contagiem de sida,
Encara que no sé si ix més barat l’espavent,
Si destrossen els dies com la memòria de la Pàtria.
[La teua veu és descansada i suau.
Busque els teus peus sense fugir un instant dels somnis.
Em vante del teu moll en els matins: olores a mar, a platja.
Tota la pluja es fa torrent, punt de les mans a l’entranya,
La gaubança té una golfa d’ocells].
Al llarg del vent s’han posat de moda els manifestos,
De tal forma que les cambres s’omplin de les contradiccions
Dialèctiques. En aquest punt també ixen a relluir necessàriament
Les categories, la consciència, els canvis radicals;
Alguns ens recomanen llegir Tugàrinev, Stalin, Lenin,
Jo, pel contrari, dic que és més entretingut El comte de Lautréamont,
René Char, Jean Arp, Pierre Reverdy, Charles Bukowski,
Samuel Beckett, Gaston Bachelard.
Hui és possible l’eternitat sense necessitat de franquícies, ni alfàbega.
[Te n’adones, ara, per què és necessari afinar les nostres relacions:
Devem fer-les qualitatives;
El País necessita mirar amb altres ulls, pujar l’orgull de la nostra
Fecunditat, emplenar de menys cadàvers els cementeris,
Evitar les bestioles raquítiques i mirar Déu amb certa estranyesa.
Tu ja no deus pensar en el suïcidi,
Ni en els coltells que pul·lulen al carrer amb tota impunitat.
El sexe és la millor manera de llevar-li el pus a l’Himne Nacional;
Per això s’ha de pensar en certs joguets
A l’hora d’obrir el llibre i fer la volta a la pàgina.]
El dia menys pensat els xiquets ja no dibuixaran la mort,
Ni caldrà el control de la natalitat a les penitenciaries…
Baratària, 03.X.2009









Poema sin bilis








Las palabras nunca dicen lo suficiente
O permiten hacerle sentir nuestro desamparo.
ENDRE FARKAS







En los tiempos más difíciles debemos llenarnos de coraje,
De otro modo no podríamos soportar la iracundia de la ropa
Sucia, y la piedra con la cual tropiezan nuestros sentidos.
[Es cierto que siempre te necesito desnuda.
Desnuda no requiero de la luz, ni de mi inteligencia,
Ni de mis palabras.
En las mañanas te veo extendida sobre las sábanas.
Atrás de la ventana, en los tragaluces, revolotean los pájaros.
Siempre es así el desahogo en el lecho:
La humedad libre de los dientes, los poros reflejados en los aleros].

El cielo según se nos viene contando no deja de ser aburrido.
El silencio o la modestia a menudo son trajes innecesarios,
Sobre todo cuando todo mundo hace alarde de los manjares
Que se sirven en los banquetes del poder.
De seguro que los chuchos aguacateros no saben de relojes de pulsera,
Ni los tulipanes se comen con frijoles guisados,
Ni casamiento;
Tampoco las galerías de arte le dicen algo a las estrellas.
(Claro que no me refiero a las modelos, ni a la vehemencia de nuestras
Américas, ni a sus gobernantes purificados por shamanes).

De pronto los niños sueñan con toda esa bisutería de Holywood:
Con la estrella y la alfombra roja
Que la Tv nos lanza como un escapulario.
Reconozco que ahora hay una gran fascinación por el sexo virtual,
En la banda ancha del suspiro uno no se contagia de sida,
Aunque no sé si sale más barato el asombro,
Si destrozan los días como la memoria de la Patria.
[Tu voz es descansada y suave.
Busco tus pies sin huir un instante de los sueños.
Hago alarde de tu muelle en las mañanas: hueles a mar, a playa.
Toda la lluvia se hace torrente, punto de las manos en la entraña,
El regocijo tiene un desván de pájaros].
A lo largo del viento se han puesto de moda los manifiestos,
De tal forma que las habitaciones se llenan de las contradicciones
Dialécticas. En este punto también salen a relucir necesariamente
Las categorías, la conciencia, los cambios radicales;
Algunos nos recomiendan leer a Tugárinov, a Stalin, Lenin,
Yo en cambio digo que es más entretenido El conde de Lautréamont,
René Char, Jean Arp, Pierre Reverdy, Charles Bukowski,
Samuel Beckettt, Gaston Bachelard.
Hoy es posible la eternidad sin necesidad de franquicias, ni albahaca.
[Te das cuenta, ahora, por qué es necesario afinar nuestras relaciones:
Debemos hacerlas cualitativas;
El País necesita mirar con otros ojos, subir el orgullo de nuestra
Fecundidad, llenar de menos cadáveres los cementerios,
Evitar los bichos raquíticos y mirar a Dios con cierta extrañeza.
Vos ya no debes pensar en el suicidio,
Ni en los cuchillos que pululan en la calle con toda impunidad.
El sexo es la mejor manera de quitarle el pus al Himno nacional;
Para ello hay que pensar en ciertos juguetes
A la hora de abrir el libro y darle vuelta a la página.]

Un día menos pensado los niños ya no dibujarán la muerte,
Ni será necesario el control de la natalidad en las penitenciarías…
Barataria, 03.X.2009

miércoles, 14 de octubre de 2009

Assonàncies- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

La luz que aún es tempestad en el delirio de sabernos vivos,
El murmullo en el pecho como sol desvelado en tus cabellos negros


Assonàncies
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó






Epilepsia en las alturas
Dios deposita sus injurias en los pararrayos…
GUILLERMO DE TORRE





Rares vegades els periòdics donen notícies falagueres. Mentre els uns
Malversen fons; els altres, el temps en Comissions i tribunes.
Així es construeix la pau social, encara que mai no arribe la justícia a les nostres
Mans. La lluita és incessant en aquesta boira dels horaris:
Cantem, cridem, somiem.
La soledat inventa vaixells matutins;
La pluja cabells grisos sobre l’horitzó.
Des d’aqueix balcó del temps lliure les meues batalles: Ací tants records
En aquesta casa buida,
Dolen les fulles de l’ametler quan cauen en la boira i no al balcó
Dels teus mugrons, i no a l’estrella del teu melic.
[De tota manera així ho escric diàriament al meu quadern de poesia:
Cada record es fa un hivern estrany.
Tu i jo ho sabem mentre naixem en una establa.
Sempre són així els glops de la vida. Les vesprades a la fita d’un glop
De whisky, en la pietat que necessite sense assonàncies.
En ocasions el teu rostre està cobert per llenços de Tànatos.
Un dia pintaré a l’oli l’imperible: serà ocre aquest gest d’humanitat,
Serà íntima aquesta fletxa de llum a les finestres.
Serà espiga aquest esquinçament d’allò sembrat.
Serà forcat l’esperó de les maçoneries.
Un paraigües cobrint el costat. Un rostre etern en la meua ombra].
En ocasions la plusvàlua tan sols és tangible en els horrors de la guerra;
No necessàriament als barrilets del folklore nacional,
No en les variants fonològiques del nostre lèxic.
El llenguatge col·loquial sempre em condueix a les pupuses, a la xixa,
L’ixcanal, als caites i a tantes toponímies del Cuscatlan
De don Pedro Geoffroy Rivas.
Ara aqueixes paraules no es diuen als discursos protocolaris.
Ni tan sols els ocells s’aturen als forcons dels gira-sols.
Encara que és clar que continua sobrant la misèria als televisors,
Els papers enllaunats de les dissidències,
La fastuositat en les comitives amb ulleres antisolars i anticorrosives,
Mentre la fam palpebreja
A les lloses babèliques de la ideologia.
Les imatges diàries abasten per a celebrar aniversaris.
Els migdies estàn destinats a les telenovel·les i no a l’historic chanel,
No a la mà que desfaça la substància somorta de tots els dies,
Ni al canon estròfic dels teulats.
[Veges com la memòria desvetla les nostres utopies. Ara lúcids, salvant
Almenys els records, la quotidianitat dels parcs,
El viatge damunt de les aigües que assumim com certes i sentides,
La densitat dels trens,
El perenne camí del desencaminament,
La llum que encara és tempesta en el deliri de saber-nos vius,
El mormoleig al pit com sol desvetlat als teus cabells negres].

En l’alé del carbó no caben les finestres. Cadascú inventa
Eixams de paraules en l’anonimat.
Odie la lògica dels postulats ètics a l’espill de la cendra.
Per això, amb els meus judicis folls, només aguaite la muntanya russa dels pètals,
I compte els hivernacles del pensament
En els globus de l’aire amb les seues arenes fatigades.
Baratària, 04.X.2009





Asonancias






Epilepsia en las alturas
Dios deposita sus injurias en los pararrayos…
GUILLERMO DE TORRE





Raras veces los periódicos dan noticias halagüeñas. Mientras unos
Malversan fondos; otros, el tiempo en Comisiones y tribunas.
Así se construye la paz social, aunque nunca llegue la justicia a nuestras
Manos. La lucha es incesante en esta niebla de los horarios:
Cantamos, gritamos, soñamos.
La soledad inventa barcos matutinos;
La lluvia cabellos grises sobre el horizonte.
Desde ese balcón del tiempo libro mis batallas: Aquí tantos recuerdos
En esta casa vacía,
Duelen las hojas del almendro cuando caen en la niebla y no en el balcón
De tus pezones, y no en la estrella de tu ombligo.
[De todas maneras así lo escribo a diario en mi cuaderno de poesía:
Cada recuerdo se hace un invierno extraño.
Vos y yo lo sabemos mientras nacemos en un establo.
Siempre son así los tragos de la vida. Las tardes en el mojón de un trago
De whisky, en la piedad que necesito sin asonancias.
En ocasiones tu rostro está cubierto por lienzos de Tánatos.
Un día pintaré al óleo lo imperecedero: será ocre este gesto de humanidad,
Será íntima esta flecha de luz en las ventanas.
Será espiga este desgarramiento de lo sembrado.
Será arado el espolón de las mamposterías.
Un paraguas cubriendo el costado. Un rostro eterno en m i sombra].
En ocasiones la plusvalía sólo es tangible en los horrores de la guerra;
No necesariamente en los barriletes del folclor nacional,
No en las variantes fonológicas de nuestro léxico.
El lenguaje coloquial siempre me conduce a las pupusas, a la chicha,
El ixcanal, a los caites y a tantas toponimias del Cuscatlán
De don Pedro Geoffroy Rivas.
Ahora esas palabras no se dicen en los discursos protocolarios.
Ni siquiera los pájaros se paran en los horcones de los girasoles.
Aunque desde luego sigue sobrando la miseria en los televisores,
Los papeles enlatados de las disidencias,
La fastuosidad en las comitivas con lentes antisolares y anticorrosivas,
Mientras el hambre parpadea
En las losas babélicas de la ideología.
Las imágenes diarias son suficientes para celebrar cumpleaños.
Lo mediodías están destinados a las telenovelas y no al historic chanel,
No a la mano que deshaga la sustancia mortecina de todos los días,
Ni al canon estrófico de los tejados.
[Ves cómo la memoria desvela nuestras utopías. Ahora lúcidos, salvando
Al menos los recuerdos, la cotidianeidad de los parques,
El viaje sobre las aguas que asumimos como ciertas y sentidas,
La densidad de los trenes,
El perenne camino del desvarío,
La luz que aún es tempestad en el delirio de sabernos vivos,
El murmullo en el pecho como sol desvelado en tus cabellos negros].
En el aliento del carbón no caben las ventanas. Cada quien inventa
Enjambres de palabras en el anonimato.
Odio la lógica de los postulados éticos en el espejo de la ceniza.
Por eso, con mis juicios locos, sólo acecho la montaña rusa de los pétalos,
Y cuento los invernaderos del pensamiento
En los globos del aire con sus arenas fatigadas.
Barataria, 04.X.2009

martes, 13 de octubre de 2009

Descaminades- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Les temples entre els meus mateixos límits i les de l’horitzó:
Vull un univers d’ocells per a la meua finestra


Descaminades
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó




Todo pájaro en vuelo conoce su abismo.
PERE BESSÓ




Seguiré el camí traçat pel vent i els espills.
El capell de l’horitzó ajunta tots els meus cabells.
Les temples entre els meus mateixos límits i les de l’horitzó:
Vull un univers d’ocells per a la meua finestra; i ací
Hauràs de restar nua, mullada de cerç, perquè esmunyen
Els meus dits. Nua amb la teua pell de campanes i violes.
Nua com el tafetà blanc de les ones.
Nua amb l’orenga rosat dels teus mugrons.
—la nit al dit índex de la meua consciència, pell, pols,
A les brides de l’aigua, present imperfet als punyals
Del calendari. Per més, l’ombra fecundada es perd
A l’abisme: He renunciat als arrels.
He tornat al principi: als forats de la ferida:
—ara mateix entre al pa de la creu, al buit
Dels jardins, a l’interior de la meua batalla: a la raó
Subterrània de la llum o a aquesta gravetat inversa de l’alegria.
[Amb tot, et vull nua, encarnada a les meues mans.
Eco on el dia trafega la rauxa de l’encens,
On el violí dels porus s’esdevé un alegro de Mozart,
“l'amour, c'est l'occasion unique de morir, de prende forme
de devenir soi-mème un monde pour l'amour de l'ètre aimé”].

Nua t’assembles al Llibre Roig de Lenin,
A la pluja total del món de les fusteries,
A les ales blaves d’una milotxa encimbellada a la llum
De la canella, a les nines rebels del vent tocant campanes.
I, tanmateix, a voltes, l’estranyesa em retoç el fetge.
La nit sovint és el meu regne; l’abisme, una altra forma
Del riure; les parets, la imatge de les cortines.
El quadre de sobte es torne una peixera de pàgines:
—Quin lector llig els secrets de la vida als teus porus?
La fe meua ha filtrat els encisos dels apòstols. Sóc, doncs,
Coneixedor d’aquests cadafals, dels penjats sense roba,
I d’aqueix ull vingut del parrac.
Ens resta a viure el gran fred de l’absència,
Potser enbrutar les faules dels cèrvols, mossegar els cantons
Dels arrels, llepar els peus de la pols com les mosques.
No sé si morirem dignament a la babel d’un excusat;
O si ans al contrari, ens arribarà el temps per a fer
Confettis, consumir-nos en la lepra d’un poema,
Tacar amb espelmes l’Esperança, o senzillament,
Fer dels nostres rostres la carronya perfecta, o la teoria
Contemplativa del fem a les estables…
Barataria, 22.IX.2009



Extravíos





Todo pájaro en vuelo conoce su abismo.
PERE BESSÓ




Seguiré el camino trazado por el viento y los espejos.
El sombrero del horizonte junta todos mis cabellos.
Quiero un universo de pájaros para mi ventana; y ahí
Deberás estar desnuda, mojada de cierzo, para que deslicen
Mis dedos. Desnuda con tu piel de campanas y alelíes.
Desnuda como el tafetán blanco de las olas.
Desnuda con el orégano rosado de tus pezones.
Las sienes entre mis propios límites y las del horizonte:
—la noche en el dedo índice de mi conciencia, piel, pulso,
En las bridas del agua, presente imperfecto en los puñales
Del calendario. Por más, la sombra fecundada se pierde
En el abismo: He renunciado a las raíces.
He vuelto al principio: a los agujeros de la herida:
—ahora mismo entro al pan de la cruz, a la oquedad
De los jardines, al interior de mi batalla: a la razón
Subterránea de la luz o a esta gravedad inversa de la alegría.
[Con todo, te quiero desnuda, encarnada en mis manos.
Eco donde el día trasiega el arrebato del incienso,
Donde el violín de los poros se vuelve un alegro de Mozart,
“l'amour, c'est l'occasion unique de morir, de prende forme
de devenir soi-mème un monde pour l'amour de l'ètre aimé”].
Desnuda te pareces al Libro Rojo de Lenin,
A la lluvia total del mundo de las carpinterías,
A las alas azules de una piscucha encumbrada en la luz
De la canela, a las pupilas rebeldes del viento tocando campanas.
Y sin embargo, a veces, la extrañeza me retuerce el hígado.
La noche a menudo es mi reino; el abismo, otra forma
De la risa; las paredes, la imagen de las cortinas.
El cuadro de repente se torna en una pecera de páginas:
—¿Qué lector lee los secretos de la vida en tus poros?
La fe mía ha filtrado los embrujos de los apósteles. Soy por tanto,
Conocedor de estos patíbulos, de los ahorcados sin ropa,
Y de ese ojo venido del andrajo.
Nos queda por vivir el gran frío de la ausencia,
Quizá ensuciar las fábulas de los ciervos, morder las esquinas
De las raíces, lamer los pies del polvo como las moscas.
No sé si moriremos dignamente en la babel de un retrete;
O si por el contrario, nos alcanzará el tiempo para hacer
Confetis, consumirnos en la lepra de un poema,
Manchar con cirios la Esperanza, o sencillamente,
Hacer de nuestros rostros la carroña perfecta, o la teoría
Contemplativa del estiércol en los establos…
Barataria, 22.IX.2009

lunes, 12 de octubre de 2009

Deliri abstret-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

A les fulles, la vigilia de l’aire, la llum de l’alba al calendari.
Impossible, ara, una altra realitat que no siga la claredat,







Deliri abstret
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó






…delirante en la luz, caligrafía
que diluye la niebla más liviana.
RAFAEL ALBERTI






A les fulles, la vigilia de l’aire, la llum de l’alba al calendari.
Impossible, ara, una altra realitat que no siga la claredat,
Els cavalls del fullatge a les mans, el trot del crit,
I aqueix eco vellíssim dels vitralls damunt de les nines.
En la fam no hi ha déus que asssacien mil·lenaris de menjars.
Sovint ens acostem a aqueix trànsit del secret, a l’imaginat
Sexe de la fantasia, a la nit feliç de la transpiració.
L’aroma dels mercats es torna una tempesta en els passants,
La paraula sovint desvetla les caretes de la consciència.
Sempre sabérem que els colps d’estat, només eren relíquies
Als manuals d’historia, però ara reviuen com pàl·lids
Quadrons, —ombra respirada pels somnis de l’oprobi.
La llum és una mena d’atleta a les carpes dels circs.
En les botelles llançades al mar hi ha els esquelets de les llàgrimes:
Escopim als ossos del somni i fecundem els cadàvers.
El sudor toca terra com les burilles; els sofismes, els camins
De la memòria. La llengua corca la boca i deixa buida la gola.
Quins dies són menys certs per a convertir-se en torxa?
Quins colps tanquen el bram dels cabells?
Hi ha límits per a no morir davant de finestres proscrites?
Quins monyons de la realitat obrin les portes?
—Sempre els mesos germinen traçant malls,
Sempre la fúria de la mort i els mesos mossegant les entranyes,
Sense que el botxí faça de la sang incomprensibles fantasies.
A la mitjanit l’aigua dels coxins, mou els vaixells
Del món, desfà les dents del cos,
Navega sobre la boira tractant de llevar les ombres del món.
Sovint és preferible flotar d’un tall sobre el plasma de l’abisme,
A haver d’imaginar d’altres mons amb flamejants tenebres.
La llum sovint és redona als blens de la foscor:
Les mosques dels malsons zumzumegen al voltant del cataclisme.
El aparell del somni torna insostenibles les albardes,
La cendra evoluciona en tapissos de luxe, i en carruatges animats.
[“Una dement llum, una llum que fa mal
troba en mi només el cadàver del teu riure
El teu riure lliura la teua llarga nuesa
i el vent descobreix la nostra mort, semblant
semblant a aqueix forat immund que jo vull besar”…]
I llavors brollen les aigües brutes dels claveguerams, la ciutat oberta,
L’espiga desgastada de la respiració, els albergs immunds
Dels lladres, la molsa inhibida d’allò difús,
La immoralidad com punt d’agenda de la democràcia.
He mossegat el sol en l’angúnia de les meues butxaques, i simulat
Alegria quan la set per la llibertat augmenta. —a gosades que
El cel no lleva la fam, ni es fa extensiva la vida eterna.
Res no és possible sense la humitat d’una carícia. Sense el Pare Nostre
Amb els paratges de l’ardor, sense una nit de gerres desvestides.
Sense l’altra galta desafiant els peixos foscos del status quo,
Sense el foc circumstancial de la mort damunt de la taula
On fa falta la truita en la fam de la desesperació.
Sovint el dolor ens fa imaginar enigmes: —invoquem l’ara
Major dels sants amb camàndula i crucifix a les mans,
I associem destí amb allò sobrenatural quan en realitat oblidem
Purificar la memòria: aqueix forn gegant on jau qualsevol profecia.
En la llum, l’hostalatge de l’ànima. Els corbs difuminats
A les estrelles, el crim intractable en davantals rosegats:
—Fèretres de l’èxtasi subterrani, creu d’aquest viatge matxucat
Amb violents forrellats, creu als cellers de la quallatinta…
Baratària, 19.IX.2009






Delirio ensimismado





…delirante en la luz, caligrafía
que diluye la niebla más liviana.
RAFAEL ALBERTI





En las hojas, la vigilia del aire, la luz del alba en el calendario.
Imposible, ahora, otra realidad que no sea la claridad,
Los caballos del follaje en las manos, el trote del grito,
Y ese eco viejísimo de los vitrales sobre las pupilas.
En el hambre no hay dioses que sacien milenios de comida.
A menudo nos acercamos a ese tránsito del sigilo, al imaginado
Sexo de la fantasía, a la noche feliz de la transpiración.
El aroma de los mercados se vuelve una tormenta en los transeúntes,
La palabra a menudo desvela las máscaras de la conciencia.
Siempre supimos que los golpes de estado, sólo eran reliquias
En los manuales de historia, pero ahora reviven como pálidos
Cuartones, —sombra respirada por los sueños del oprobio.
La luz es una especie de atleta en las carpas de los circos.
En las botellas tiradas al mar van los esqueletos de las lágrimas:
Escupimos en los huesos del sueño y fecundamos los cadáveres.
El sudor toca el suelo como las colillas; los sofismas, los caminos
De la memoria. La lengua carcome la boca y deja vacía la garganta.
¿Qué días son menos ciertos para convertirse en antorcha?
¿Qué golpes cierran la brama de los cabellos?
¿Hay límites para no morir frente a ventanas proscritas?
¿Qué muñones de la realidad abren las puertas?
—Siempre los meses germinan trazando almádanas,
Siempre la furia de la muerte y los meses mordiendo las entrañas,
Sin que el verdugo haga de la sangre incomprensibles fantasías.
A la medianoche el agua de las almohadas, mueve los barcos
Del mundo, deshace los dientes del cuerpo,
Navega sobre la niebla tratando de quitar las sombras del mundo.
A menudo es preferible flotar de un tajo sobre el plasma del abismo,
A tener que imaginar otros mundos con llameantes tinieblas.
La luz a menudo es redonda en los pabilos de la oscuridad:
Las moscas de las pesadillas zumban alrededor del cataclismo.
El aparejo del sueño vuelve insostenibles las albardas,
La ceniza evoluciona en tapices de lujo, y en carruajes animados.
[“Una demente luz, una luz que hace daño
encuentra en mí sólo el cadáver de tu risa
de tu risa que libra tu larga desnudez
y el viento descubre nuestra muerte, semejante
semejante a ese agujero inmundo que yo quiero besar”…]
Y entonces surgen las aguas sucias de las cloacas, la ciudad abierta,
La espiga desgastada de la respiración, los albergues inmundos
De los ladrones, el moho inhibido de lo difuso,
La inmoralidad como punto de agenda de la democracia.
He mordido el sol en la angustia de mis bolsillos, y simulado
Alegría cuando la sed por la libertad aumenta. —desde luego
El cielo no quita el hambre, ni se hace extensiva la vida eterna.
Nada es posible sin la humedad de una caricia. Sin el Padre nuestro
Con los parajes del ardor, sin una noche de tinajas desvestidas.
Sin la otra mejilla desafiando los peces oscuros del status quo,
Sin el fuego circunstancial de la muerte sobre la mesa
Donde hace falta la tortilla en el hambre de la desesperación.
A menudo el dolor nos hace imaginar enigmas: —invocamos el altar
Mayor de los santos con camándula y crucifijo en las manos,
Y asociamos destino con lo sobrenatural cuando en realidad olvidamos
Purificar la memoria: ese horno gigante donde yace cualquier profecía.
En la luz, el hospedaje del alma. Los cuervos difuminados
En las estrellas, el crimen intratable en delantales raídos:
—Féretros del éxtasis subterráneo, cruz de este viaje machacado
Con violentos candados, cruz en las bodegas de la cuajatinta…
Barataria, 19.IX.2009