Deliri abstret-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

A les fulles, la vigilia de l’aire, la llum de l’alba al calendari.
Impossible, ara, una altra realitat que no siga la claredat,







Deliri abstret
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

…delirante en la luz, caligrafía

que diluye la niebla más liviana.
RAFAEL ALBERTI

A les fulles, la vigilia de l’aire, la llum de l’alba al calendari.
Impossible, ara, una altra realitat que no siga la claredat,
Els cavalls del fullatge a les mans, el trot del crit,
I aqueix eco vellíssim dels vitralls damunt de les nines.
En la fam no hi ha déus que asssacien mil·lenaris de menjars.
Sovint ens acostem a aqueix trànsit del secret, a l’imaginat
Sexe de la fantasia, a la nit feliç de la transpiració.
L’aroma dels mercats es torna una tempesta en els passants,
La paraula sovint desvetla les caretes de la consciència.
Sempre sabérem que els colps d’estat, només eren relíquies
Als manuals d’historia, però ara reviuen com pàl·lids
Quadrons, —ombra respirada pels somnis de l’oprobi.
La llum és una mena d’atleta a les carpes dels circs.
En les botelles llançades al mar hi ha els esquelets de les llàgrimes:
Escopim als ossos del somni i fecundem els cadàvers.
El sudor toca terra com les burilles; els sofismes, els camins
De la memòria. La llengua corca la boca i deixa buida la gola.
Quins dies són menys certs per a convertir-se en torxa?
Quins colps tanquen el bram dels cabells?
Hi ha límits per a no morir davant de finestres proscrites?
Quins monyons de la realitat obrin les portes?
—Sempre els mesos germinen traçant malls,
Sempre la fúria de la mort i els mesos mossegant les entranyes,
Sense que el botxí faça de la sang incomprensibles fantasies.
A la mitjanit l’aigua dels coxins, mou els vaixells
Del món, desfà les dents del cos,
Navega sobre la boira tractant de llevar les ombres del món.
Sovint és preferible flotar d’un tall sobre el plasma de l’abisme,
A haver d’imaginar d’altres mons amb flamejants tenebres.
La llum sovint és redona als blens de la foscor:
Les mosques dels malsons zumzumegen al voltant del cataclisme.
El aparell del somni torna insostenibles les albardes,
La cendra evoluciona en tapissos de luxe, i en carruatges animats.
[“Una dement llum, una llum que fa mal
troba en mi només el cadàver del teu riure
El teu riure lliura la teua llarga nuesa
i el vent descobreix la nostra mort, semblant
semblant a aqueix forat immund que jo vull besar”…]
I llavors brollen les aigües brutes dels claveguerams, la ciutat oberta,
L’espiga desgastada de la respiració, els albergs immunds
Dels lladres, la molsa inhibida d’allò difús,
La immoralidad com punt d’agenda de la democràcia.
He mossegat el sol en l’angúnia de les meues butxaques, i simulat
Alegria quan la set per la llibertat augmenta. —a gosades que
El cel no lleva la fam, ni es fa extensiva la vida eterna.
Res no és possible sense la humitat d’una carícia. Sense el Pare Nostre
Amb els paratges de l’ardor, sense una nit de gerres desvestides.
Sense l’altra galta desafiant els peixos foscos del status quo,
Sense el foc circumstancial de la mort damunt de la taula
On fa falta la truita en la fam de la desesperació.
Sovint el dolor ens fa imaginar enigmes: —invoquem l’ara
Major dels sants amb camàndula i crucifix a les mans,
I associem destí amb allò sobrenatural quan en realitat oblidem
Purificar la memòria: aqueix forn gegant on jau qualsevol profecia.
En la llum, l’hostalatge de l’ànima. Els corbs difuminats
A les estrelles, el crim intractable en davantals rosegats:
—Fèretres de l’èxtasi subterrani, creu d’aquest viatge matxucat
Amb violents forrellats, creu als cellers de la quallatinta…
Baratària, 19.IX.2009

Delirio ensimismado

…delirante en la luz, caligrafía

que diluye la niebla más liviana.
RAFAEL ALBERTI

En las hojas, la vigilia del aire, la luz del alba en el calendario.
Imposible, ahora, otra realidad que no sea la claridad,
Los caballos del follaje en las manos, el trote del grito,
Y ese eco viejísimo de los vitrales sobre las pupilas.
En el hambre no hay dioses que sacien milenios de comida.
A menudo nos acercamos a ese tránsito del sigilo, al imaginado
Sexo de la fantasía, a la noche feliz de la transpiración.
El aroma de los mercados se vuelve una tormenta en los transeúntes,
La palabra a menudo desvela las máscaras de la conciencia.
Siempre supimos que los golpes de estado, sólo eran reliquias
En los manuales de historia, pero ahora reviven como pálidos
Cuartones, —sombra respirada por los sueños del oprobio.
La luz es una especie de atleta en las carpas de los circos.
En las botellas tiradas al mar van los esqueletos de las lágrimas:
Escupimos en los huesos del sueño y fecundamos los cadáveres.
El sudor toca el suelo como las colillas; los sofismas, los caminos
De la memoria. La lengua carcome la boca y deja vacía la garganta.
¿Qué días son menos ciertos para convertirse en antorcha?
¿Qué golpes cierran la brama de los cabellos?
¿Hay límites para no morir frente a ventanas proscritas?
¿Qué muñones de la realidad abren las puertas?
—Siempre los meses germinan trazando almádanas,
Siempre la furia de la muerte y los meses mordiendo las entrañas,
Sin que el verdugo haga de la sangre incomprensibles fantasías.
A la medianoche el agua de las almohadas, mueve los barcos
Del mundo, deshace los dientes del cuerpo,
Navega sobre la niebla tratando de quitar las sombras del mundo.
A menudo es preferible flotar de un tajo sobre el plasma del abismo,
A tener que imaginar otros mundos con llameantes tinieblas.
La luz a menudo es redonda en los pabilos de la oscuridad:
Las moscas de las pesadillas zumban alrededor del cataclismo.
El aparejo del sueño vuelve insostenibles las albardas,
La ceniza evoluciona en tapices de lujo, y en carruajes animados.
[“Una demente luz, una luz que hace daño
encuentra en mí sólo el cadáver de tu risa
de tu risa que libra tu larga desnudez
y el viento descubre nuestra muerte, semejante
semejante a ese agujero inmundo que yo quiero besar”…]
Y entonces surgen las aguas sucias de las cloacas, la ciudad abierta,
La espiga desgastada de la respiración, los albergues inmundos
De los ladrones, el moho inhibido de lo difuso,
La inmoralidad como punto de agenda de la democracia.
He mordido el sol en la angustia de mis bolsillos, y simulado
Alegría cuando la sed por la libertad aumenta. —desde luego
El cielo no quita el hambre, ni se hace extensiva la vida eterna.
Nada es posible sin la humedad de una caricia. Sin el Padre nuestro
Con los parajes del ardor, sin una noche de tinajas desvestidas.
Sin la otra mejilla desafiando los peces oscuros del status quo,
Sin el fuego circunstancial de la muerte sobre la mesa
Donde hace falta la tortilla en el hambre de la desesperación.
A menudo el dolor nos hace imaginar enigmas: —invocamos el altar
Mayor de los santos con camándula y crucifijo en las manos,
Y asociamos destino con lo sobrenatural cuando en realidad olvidamos
Purificar la memoria: ese horno gigante donde yace cualquier profecía.
En la luz, el hospedaje del alma. Los cuervos difuminados
En las estrellas, el crimen intratable en delantales raídos:
—Féretros del éxtasis subterráneo, cruz de este viaje machacado
Con violentos candados, cruz en las bodegas de la cuajatinta…
Barataria, 19.IX.2009