Matèria difusa-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Als llenços de la boira perseguesc els arcans.
—Al besllum dels espills, el confí de les ales...







Matèria difusa
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

las estrellas ronronean frente a la colmena de los relámpagos
JEAN ARP

Als llenços de la boira perseguesc els arcans.
—Al besllum dels espills, el confí de les ales
En la seua vessant de riu. Ombres, sovint, sense epifania,
Rierols sense concili en l’anhel. Ombres, al capdavall,
Que recorden el paisatge d’un altre temps tret dels cromos.
Paregut als matossars la gebrada del temps.
L’atzar és una brúixola sense gratacels.
En cada formiga es veu el semblant dels pètals rasclumejats.
La fullaraca renduda ens mostra la seua agonia,
Ací on l’orfandat és com la nuesa en el fred.
Les monedes del crit llisquen a les mans.
Envelleix, obstinat, cada trenc d’alba als braços:
[En quina nit inabastable els ulls necessiten ablucions?
—en aqueixa nit balba i sense calendaris.
Tanta vetlla fa que el tros de la nit es torne cendra,
Tanta mirada i no trobar la teua als clarions del fullatge,
En aquest tuguri irremeiable de la veu, ungit de caos.
Quina guarida projecta l’eco dels imans?
Quin territori és llençol on la il·lusió es fa promissòria?
—Els peus necessiten rentar-se a l’arca dels jardins;
A l’aixopluc persuasiu, sense reixats de filferro, dels alambins
Que el fil de la consciència llampegueja… ]
Als trots de la penombra es tornen difuses les distàncies.
Cavalls endolats creuen aquesta matèria difusa de la meua carn.
Amb els crespons del sopor a lloms, les mortalles es tornen
Pregàries del setge.
Damunt del paladar de les pedres, el mateix allau de les fatigues,
El grapat d’estius als tapissos de les grans avingudes,
La llibertat a les mans titubejants de Diògenes,
L’hamaca de les violes sense freds conciliatoris,
La sal amb la seua flassada relliscosa d’estàtues, —cegues ferralles
Que perllonguen l’èxtasi fins a les llombrius de terra.
Als anells d’efígies amb basses, aquesta matèria difusa
De l’oferta i la demanda, els cascos del lliure mercat,
La llengua dels periòdics sonant a melodia rància,
El davantal últim dels pètals on s’arreceren les abelles,
Fins a perdre la raó en la coreografia més encesa de la Torre
Democràcia: —porcellana la vida de la qual manca de pol·lucions.
[En les melodies arrabassades a les visions sona la mort.
On és la teua boca, el teu rostre, en la multitud del planeta,
En aquest oprobi global de les intrigues, entre inquisicions
I militàncies amb badalls que arrabassen les finestres?]
—Quin dia indecís serà millor que les llavors sebolides al solc?
Ací en la foscor, la memòria, cada vegada es clivella.
De penes la claraboia d’una promesa insepulta. El dia innominat
Dels verbs, el talp insondable dels fantasmes,
I aquest fragment de nines com una garba de branques seques,
Damunt de la golfa de les divagacions…
Baratària, 10.IX.2009

Materia difusa

las estrellas ronronean frente a la colmena de los relámpagos
JEAN ARP

En los lienzos de la niebla persigo los arcanos.
—Al trasluz de los espejos, el confín de las alas
En su vertiente de río. Sombras, a menudo, sin epifanía,
Arroyos sin concilio en el anhelo. Sombras, a fin de cuentas,
Que recuerda el paisaje de otro tiempo sacado de los cromos.
Igual que en matorrales la escarcha del tiempo.
El azar es una brújula sin rascacielos.
En cada hormiga se ve el semblante de los pétalos raídos.
La hojarasca rendida, nos muestra su agonía,
Ahí donde la orfandad es como la desnudez en el frío.
Las monedas del grito resbalan en las manos.
Envejece, obstinado, cada amanecer en los brazos:
[¿En qué noche inabarcable los ojos necesitan abluciones?
—en esa noche aterida y sin calendarios.
Tanta vigilia hace que el trozo de la noche se vuelva ceniza,
Tanta mirada y no encontrar la tuya en la crayola del follaje,
En este tugurio irremediable de la voz, ungido de caos.
¿Qué guarida proyecta el eco de los imanes?
¿Qué territorio es sábana donde la ilusión se vuelve promisoria?
—Los pies necesitan lavarse en el arca de los jardines;
Al amparo persuasivo, sin alambradas, de los alambiques
Que el hilo de la conciencia destella… ]
En los trotes de la penumbra se vuelven difusas las distancias.
Caballos enlutados cruzan esta materia difusa de mi carne.
Con los crespones del sopor a cuestas, las mortajas se vuelven
Plegarias del asedio.
Sobre el paladar de las piedras, el propio alud de las fatigas,
El manojo de veranos en los tapices de las grandes avenidas,
La libertad en las manos titubeantes de Diógenes,
La hamaca de los alelíes sin fríos conciliatorios,
La sal con su frazada resbaladiza de estatuas, —ciegos herrajes
Que prolongan el éxtasis hasta las lombrices de tierra.
En las sortijas de efigies con albercas, esta materia difusa
De la oferta y la demanda, los cascos del libre mercado,
La lengua de los periódicos sonando a melodía rancia,
El delantal último de los pétalos donde se guarecen las abejas,
Hasta perder la razón en la coreografía más encendida de la Torre
Democracia: —porcelana cuya vida carece de poluciones.
[En las melodías arrebatadas a las visiones suena la muerte.
¿Dónde está tu boca, tu rostro, en la multitud del planeta,
En este oprobio global de los cabildeos, entre inquisiciones
Y militancias con bostezos que arrebatan las ventanas?]
—Qué día indeciso será mejor que las semillas sepultadas en el surco?
Aquí en la ciudad, la memoria, cada vez se agrieta.
Apenas el tragaluz de una promesa insepulta. El día innominado
De los verbos, el topo insondable de los fantasmas,
Y este fragmento de pupilas como un haz de chiriviscos,
Sobre el desván de las divagaciones…
Barataria, 10.IX.2009