País de les cendres-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Per a calmar el País de les cendres invente les paraules.
Aqueixa altra forma on la mort no abaste les ales.








País de les cendres
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Per a calmar el País de les cendres invente les paraules.
Aqueixa altra forma on la mort no abaste les ales.
Les branques del crit sempre es troben als límits de l’ombra,
El món existeix en cada llibre amuntegat a la meua ànima.
Al sèpia van envellint tots els colors,
Hi ha cap dic sense mortalles perquè no envellesquen les cambres?
De sobte l’alba té aqueixa espessor de la flema,
—Ací declinen els ports grisos dels ulls, les tarimes dels rostres,
Les mans amollades a l’aigua, la claredat pètria dels rostres,
Els camins del llampec absent de veus, la memòria
En la tempesta del País, els cavalls escabellats de la ciutat.
Un dia abrace la lluna reflectida en la fusta, la dóna que corre
Pels meus ulls cap a la música de l’horitzó, les boques asimètriques
Del riure, les pedres en aquesta ombra de la vida.
Cada absència destiny les nines. —És una forma apagada
En la torxa fúnebre de les estàtues. Estàtues com tu o jo,
Perseguides per aqueix fullatge dens de les portes de la intempèrie.
Les fissures perllonguen les ferides. Cada mort cava la llinda
Dels naips, bullen les cremadures dels blens a la catacumba
aquest festí del rovell. —De sobte, el mimetisme
És més cert que les paraules, que aquesta pàgina penjada de l’enigma,
Que aquest dubte proscrit en alguns manuals de retòrica.
Jo sé que a les meues sabates llegeixes l’evidència, aquesta negació d’aigües,
Aquest orgasme dilucidat de la nit, aquesta innocència de titlles
Al pubis augural del teu cos.
En aquest viatge d’un País indecís, viatge sense branques el mateix arbre,
Els vents es tornen maror de simple tertúlia.
Coneguí el teu nom i es clavà a la meua boca. Terra al vesper
De la balança, ocell llevada la manca de tendresa, la ferida als porus,
I una campana vestida de pluja, marcits dies de salut irreal.
Cada estona de viure hi ha desordre a les rajoles,
Però estime la teua ombra de merla enmig dels encaixos;
Cada peu es torna fràgil durant les setmanes,
Així i tot camine guanyant a l’astor la remor armada dels tapials.
Al fil de la tendresa aquesta forma del País. Els noms, les llanternes.
Darrere de les llanternes els rats penats en cercles, la llum a nus,
La taula sense sospirs, el llit edificat als enderrocs.
Després de no tindre un davantal sacsant les hores acostumades,
Les miques proliferen als meus dits, la velocitat fúnebre de la nit,
El desvetlament anònim gotejant escalfreds,
La marimba d’emocions sacsant els porus, els personatges
Encoberts darrere de les cortines, o simplement l’escuma respirada
Per una marea. Somie el meu temps de testimoni i víctima:
El somni encara és una noia feliç que es gita en la flaire,
I no aqueix vertigen de la saba. I no la gespa amb l’arrel del pols.
En cada armari que òbric, el País ha deixat la seua empremta: —aroma
Recurrent de velers, sal inevitable a la porcellana del diàleg,
Ficció que els cecs perceben al seu recint soscavat per les onades.
El País, tu i yo, som la mercaduria als espills de la somnolència,
Aqueixa forma trencada, curullada dels espectres…
Baratària, 15.IX.2009

País de las cenizas

Para calmar al País de las cenizas invento las palabras.
Esa otra forma donde la muerte no alcance las alas.
Las ramas del grito siempre están en los límites de la sombra,
El mundo existe en cada libro agolpado en mi alma.
En el sepia van envejeciendo todos los colores,
¿Hay algún dique sin mortajas para que no envejezcan las habitaciones?
De pronto el alba tiene esa espesura de la flema,
—Ahí declinan los puertos grises de los ojos, las tarimas de los rostros,
Las manos arrojadas al agua, la claridad pétrea de los rostros,
Los caminos del relámpago ausente de voces, la memoria
En la tormenta del País, los caballos desgreñados de la ciudad.
Un día abrazo la luna reflejada en la madera, la mujer que corre
Por mis ojos hacia la música del horizonte, las bocas asimétricas
De la risa, las piedras en esta sombra de la vida.
Cada ausencia destiñe las pupilas. —Es una forma apagada
En la antorcha fúnebre de las estatuas. Estatuas como vos o yo,
Perseguidas por ese follaje denso de las puertas de la intemperie.
Las fisuras prologan las heridas. Cada muerte cava el umbral
De los naipes, hierven las quemaduras de los pabilos en la catacumba
De este festín de la herrumbre. —De pronto, el mimetismo
Es más cierto que las palabras, que esta página colgada del enigma,
Que esta duda proscrita en algunos manuales de retórica.
Yo sé que en mis zapatos lees la evidencia, esta negación de aguas,
Este orgasmo dilucidado de la noche, esta inocencia de tildes
En el pubis augural de tu cuerpo.
En este viaje de un País indeciso, viaje sin ramas el propio árbol,
Los vientos se vuelven marejada de simple tertulia.
Supe tu nombre y se clavó en mi boca. Tierra en el avispero
De la balanza, pájaro excepto la falta de ternura, la herida en los poros,
Y una campana vestida de lluvia, ajados días de salud irreal.
Cada rato de vivir hay desorden en las baldosas,
Pero amo tu sombra de mirlo en medio de los encajes;
Cada pie se vuelve frágil durante las semanas,
Aún así camino ganándole al azor, el murmullo armado de los tapiales.
Al filo de la ternura esta forma del País. Los nombres, las linternas.
Detrás de las linternas los murciélagos en círculos, la luz a nudos,
La mesa sin suspiros, la cama edificada en los escombros.
Después de no tener un delantal sacudiendo las horas habituales,
Las migas proliferan en mis dedos, la velocidad fúnebre de la noche,
El desvelo anónimo goteando escalofríos,
La marimba de emociones sacudiendo los poros, los personajes
Recatados tras las cortinas, o simplemente la espuma respirada
Por una marea. Sueño mi tiempo de testigo y víctima:
El sueño aún es una muchacha feliz que se acuesta en la fragancia,
Y no ese vértigo de la savia. Y no el césped con la raíz del pulso.
En cada armario que abro, el País ha dejado su huella: —aroma
Recurrente de veleros, sal inevitable en la porcelana del diálogo,
Ficción que los ciegos perciben en su recinto cavado por el oleaje.
El País, vos y yo, somos la mercancía en los espejos de la somnolencia,
Esa forma rota, colmada de los espectros…
Barataria, 15.IX.2009