Vigília sobreeixida-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Edward Hopper, [USA, 1882-1967]

Vigília sobreeixida
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

La veu fa més pregona la pell de l’absència.
Als racons de l’argent viu maduren les fulles.
La misèria creix en forma de cossos desolats.
L’aire inabastable esborra tots els somriures.
El món és millor en un País on no hi ha colps
De pit, i la terra no té rosegons d’ocells.
Amb tanta fam la vida va fent-se cada volta
Una relíquia, —massa captaires per a un erari
De náusees, massa pàgines fosques com una
Novel·la negra al part insospitat dels volcans.
Ara estime les espines quan incendien la meua ànima.
Ara hi ha catarates més perllongades que un carrer
Únic on es congrega tot el tràfic,
Els ventres necessaris en tota l’escala de grisos.
Les nines filmen l’álbum del Orgull Nacional:
Els himnes sense pans deixen els infants amb fam.
Fins a aquest día no he pogut llegir els orgasmes als llibres,
Ni reescriure les darreres pluges de juliol als quaderns
Desordenats de l’emoció.
Tampoc no he pogut conversar amb la misericòrdia
En un País llumyà, amb la bandera amarga dels meus avis,
Determinar les fronteres de la Sobirania Nacional
En documents desclassificats —Ma mare ací,
Encanudida, en la seua vigília, Amb la seua fonda ferida
De cava de les aigües fins al coll. Creixen totes les certituds
En la seducció del deliri: El fet víscut o cec de la llum,
L’aurora en la música dels ocells, els traumatismes
Dels greuges —els ulls esbocinats a la pols
De la ciutat com mendicants de una au invisible.
En conseqüència, cada vigília té ganivets i bótes:
Fidel el vent bufa les seues nostàlgies i les estranyes, —trenca
Els papers fins a tacar de sang el coixí.
Els dies estan fets d’ombres i silencis, de dures
Febres i atzars. Els somnis no creixen al ritme de les hores.
—Algú ens desperta des d’una risa sobtada
O el desenfrenament d’un claxon. Odie l’escuma crescuda
Del sopor, els espills trencats i tombats a terra.
Mai no m’absol la desfilada muda de les pedres,
Les raneres del vertigen en la meua fatiga ressignada,
Aqueix reremón de la història que té jocs perversos,
La set que no es lleva al claustre dels monestirs,
La distància que estem davant del decor, —balbuceja
El foc viu de la por davant del nus de la respiració.
Hi ha un trànsit cap a la llibertat; i, tanmateix, aquesta
Sovint ens condueix a la crucifixió, al martiri,
A un estat de símbols sense revestiment ni misericòrdia.
La sal ix per la ferida de l’arcà, sense flaire.
M’acomiade a cegues de tota immortalitat gratuïta:
Cadascú paga el preu de les seues certeses, —cadascú
Des de l’interior, creix en la seua agonia. No hi ha identitat
Fortuïta. Som aqueixa salut obsessa dels espills, al revers
De la consciència, hi ha evidència de cendres…
Baratària, 16.VIII.2009

Vigilia desbordada

La voz hace más profunda la piel de la ausencia.
En los rincones del azogue maduran las hojas.
La miseria crece en forma de cuerpos desolados.
El aire inabarcable borra todas las sonrisas.
El mundo es mejor en un País donde4 no hay golpes
De pecho, y la tierra no tiene mendrugos de pájaros.
Con tanta hambre la vida se va haciendo cada vez
Una reliquia, —demasiados mendigos para un erario
De náuseas, demasiadas páginas oscuras como una
Novela negra en el parto insospechado de los volcanes.
Ahora amo las espinas cuando incendian mi alma.
Ahora hay cataratas más prolongadas que una callé
Única donde se congrega todo el tráfico,
Los vientres necesarios en toda la escala de grises.
Las pupilas filman el álbum del Orgullo Nacional:
Los himnos sin panes dejan a los niños con hambre.
A este día no he podido leer los orgasmos en los libros,
Ni reescribir las últimas lluvias de julio en los cuadernos
Desordenados de la emoción.
Tampoco he podido platicar con la misericordia
En un País lejano, con la bandera amarga de mis abuelos,
Determinar las fronteras de la Soberanía Nacional
En documentos desclasificados —Mi madre ahí,
Encanecida, en su vigilia, Con su honda herida
De cárcava hasta el cuello. Crecen todas las certezas
En la seducción del delirio: El hecho vívido o ciego de la luz,
La aurora en la música de los pájaros, los traumatismos
De los agravios —los ojos despedazados en el polvo
De la ciudad como mendigos de un ave invisible.
En consecuencia, cada vigilia tiene cuchillos y botas:
Fiel el viento sopla sus nostalgias y las extrañas, —rompe
Los papeles hasta manchar de sangre la almohada.
Los días están hechos de sombras y silencios, de duras
Fiebres y azares. Los sueños no crecen al ritmo de las horas.
—Alguien lo despierta a uno desde una risa súbita
O el desenfreno de un claxon. Odio la espuma crecida
Del sopor, los espejos rotos y tumbados en el suelo.
Nunca me absuelve el desfile mudo de las piedras,
Los estertores del vértigo en mi fatiga resignada,
Ese trasmundo de la historia que tiene juegos perversos,
La sed que no se quita en el claustro de los monasterios,
La distancia que estamos ante el decoro, —balbucea
El azogue del miedo frente al nudo de la respiración.
Hay un tránsito hacia la libertad; y sin embargo, ésta
A menudo nos conduce a la crucifixión, al martirio,
A un estado de símbolos sin revestimiento ni misericordia.
La sal sale por la herida del arcano, sin fragancia.
Me despido a ciegas de toda inmortalidad gratuita:
Cada quien paga el precio de sus certezas, —cada quien
Desde el interior, crece en su agonía. No hay identidad
Fortuita. Somos esa salud obsesa de los espejos, en el reverso
De la conciencia, hay evidencia de cenizas…
Barataria, 16.VIII.2009

Damunt de les aigües, les palpebres esteses- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Paisaje






Damunt de les aigües, les palpebres esteses
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Damunt de les aigües, les palpebres esteses. El motí en clau
Dels peixos, —les mans tractant de retindre el crit,
O aqueixa llàgrima entumida al somni. A les llambordes
El vertigen és un abisme, una altra mena de gangrena als ulls.
Serà l’Apocalipsi una altra maleta de viatger, —acte suprem
Del deliri? Al fons els fanals vinclen vertigens.
En la fissura de la nostàlgia no caben les hores, ni la canella
Èbria dels besos, llevat de la intensitat dels buits.
El granit davall dels peus per a buscar la clarividència.
La monotonia degolla les nines. Quants morts broten
Dels jardins i els prolonguen les espines, —el pit
Torbat amb una pluja de cansaments, tan certs com
L’ombra profusa a l’ànima, enderrocs cecs?
Al cadamunt de la molsa els ulls s’asclen de llum:
La claror no sempre ha tingut les cambres d’Ícar,
Ni tan sols els solcs de l’encens, ni l’usura del riure.
(Els teulats es tornen gossos domèstics davant de la pluja;
Als passadissos les paraules besen les parets; Sap
L’Esperança a taula parada com el teu rostre visible en aquesta
Cremor on el camí esbocina els espills? Contra
Tot allò que escric, la boca s’obri a les paraules,
De sobte els carrers són menys certs que les formigues,
Els ulls al paper de la imatge, on lladruga la tempesta.
Res no dius i aqueix tros de gris ho revela tot: No són necessàries
Les paraules, ni les postals, ni la llengua que llepa els dies).
Cada dia òbric les portes polsegoses del calendari.
De sobte voldria obrir-me a totes les goles amb el crit:
Travessar l’equilibri de les dents, esborrar els clarobscurs
Del món, anar de passeig damunt del lleu d’una ploma,
Tornar efímeres les branques sense repetir la història de l’atzar,
Saber que l’imminent només brota de les paraules,
I que les meues mans són formes cremades als brolladors.
—Ja no sé res de l’Au Fènix dels abraços, ni de quanta
Follia es perden les llàgrimes, ni de les contorsions innecessàries
Del paper, ni de la cambra traçada molt temps en la memòria.
Ara em toca enrunar el signe dels temps menys gloriosos:
La còlera feta amb paraules prefabricades, averiguar
La malenconia de les cadires, i aqueixa forma incoherent dels cementeris.
Mantindre incessants els jocs d’atzar del calendari,
Deixar que les sangoneres facen la seua litúrgia sense enrunar portes,
Veure els decesos de la llum a intervals i escala.
Sovint arrossegue les meues mateixes antigors. Les meues tragèdies
I els quilòmetres de les meues sabates. Els carrers s’omplin d’estranyes
Mercaduries per a viure: sobretot, aspres olors de verdures
Descompostes, llengües sense aparadors, coses fosques
Com les glàndules bartolines d’un soterrani, com la boira abissal de la llengua.
No sé quins dies són més certs per a traure les mans per la finestra.
Res no importa quan un es confon amb la pols dels carrers:
Quan la solapa de les estàtues es tornen escala per a ocells,
Quan la saliva es torna cuc dins d’un,
Quan la nit no és port, sinó informe somni.
Lluny, damunt de les aigües, tal volta llostreja la taula
Amb un sol multiplicat de pàgines…
Baratària, 22.VIII.2009

Sobre las aguas, los párpados tendidos

Sobre las aguas, los párpados tendidos. El motín en clave
De los peces, —las manos tratando de retener el grito,
O esa lágrima entumecida en el sueño. En los adoquines
El vértigo es un abismo, otra especie de gangrena en los ojos.
¿Será el Apocalipsis otra maleta de viajero, —acto supremo
Del delirio? En el fondo los faroles cimbran vértigos.
En la fisura de la nostalgia no caben las horas, ni la canela
Ebria de los besos, salvo la intensidad de los vacíos.
El granito debajo de los pies para buscar la clarividencia.
La monotonía degolla las pupilas. ¿Cuántos muertos brotan
De los jardines y los prolongan las espinas, —el pecho
Turbado con una lluvia de cansancios, tan ciertos como
La sombra profusa en el alma, escombros ciegos?
En el desván del musgo los ojos se astillan de luz:
La claridad no siempre ha tenido las habitaciones de Ícaro,
Ni siquiera los surcos del incienso, ni la usura de la risa.
(Los tejados se vuelven perros domésticos frente a la lluvia;
En los pasillos las palabras besan las paredes; ¿Sabe
La Esperanza a mesa servida como tu rostro visible en esta
Quemadura donde el camino triza los espejos? Contra
Todo lo que escribo, la boca se abre a las palabras,
De repente las calles son menos ciertas que las hormigas,
Los ojos en el papel de la imagen, donde ladra la tormenta.
Nada dices y ese trozo de gris lo revela todo: No son necesarias
Las palabras, ni las postales, ni la lengua que lame los días).
Cada día abro las puertas polvorientas del calendario.
De pronto quisiera abrirme a todas las gargantas con el grito:
Atravesar el equilibrio de los dientes, borrar los claroscuros
Del mundo, andar de paseo sobre lo leve de una pluma,
Volver efímeras las ramas sin repetir la historia del azar,
Saber que lo inminente sólo brota de las palabras,
Y que mis manos son formas quemadas en los manantiales.
—No sé nada ya del Ave Fénix de los abrazos, ni de cuánta
Locura se pierden las lágrimas, ni de las contorsiones innecesarias
Del papel, ni de la habitación trazada mucho tiempo en la memoria.
Ahora me toca derribar el signo de los tiempos menos gloriosos:
La cólera hecha con palabras prefabricadas, averiguar
La melancolía de las sillas, y esa forma incoherente de los cementerios.
Mantener incesantes los juegos de azar del calendario,
Dejar que las sanguijuelas hagan su liturgia sin derribar puertas,
Ver los decesos de la luz a intervalos y escala.
A menudo arrastro mis propias antigüedades. Mis tragedias
Y los kilómetros de mis zapatos. Las calles se llenan de extrañas
Mercancías para vivir: sobre todo, ásperos olores de verduras
Descompuestas, lenguas sin escaparates, cosas oscuras
Como las bartolinas de un sótano, como la niebla abisal de la lengua.
No sé qué días son más ciertos para sacar las manos por la ventana.
Nada importa cuando uno se confunde con el polvo de las calles:
Cuando la solapa de las estatuas se tornan escalera para pájaros,
Cuando la saliva se vuelve gusano dentro de uno,
Cuando la noche no es puerto, sino informe sueño.
Lejos, sobre las aguas, seguramente amanece la mesa
Con un sol multiplicado de páginas…
Barataria, 22.VIII.2009

Els paranys de la neutralitat-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Fernand Leger





Els paranys de la neutralitat
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó





A Waldina, poeta de l’Esperança.






Anterior a tu cuerpo es esta historia
que hemos vivido juntos
en la noche inconsciente.
JOSÉ MANUEL CABALLERO BONALD

La fullaraca és el campanari dels arbres. A les falgueres
Del cel no caben les posades, ni el temps és blau a la mitjanit.
Entre les víctimes domèstiques, hi ha les ames de casa.
I els cansamens descosits del braser i les il·lusions sostingudes
En la rosada dels coltells, els gats i els gossos.
En les tombes no compta la fugacitat dels rellotges,
Ni els mànecs grisos suspesos a la boca, ni la fusta podrida
Dels embarcadors, ni el trepant del desig damunt de la molsa.
En els dies roigs elles somien amb la infantesa, amb els lloretons
De peluix; volen retornar apressades al paper de xina…
No hi ha oblit al bany dels somnis, ni frens. —Ací,
Salten tots els ocells del bosc, el llit líquid dels orgasmes.
Com cèrvols nus travessem fumerals;
El llit ramifica els cabells, el sabó mossega el calaix dels porus.
A la locomotora de les palpebres hi ha vagons que sonen
A campanes, s’obri el puzzle dels taulellets.
Quan els dies despullen l’espill, entrem en una aigua vertiginosa.
Quan el perfum s’envasa, els ulls pateixen d’ulleres,
Quan les ombrel·les s’obrin, la pluja irradia múltiples mirades,
O el sol desfulla els armaris de la llum.
Els braços continuament guarden cicatrius. Zumzumeja el besllum
Del fullatge, ceguen els cristalls com els murs, les serradores
I les notícies que es pengen a les vitrines com trofeus.
La neutralitat sempre m’ha paregut el cel fals d’una casa
Amb forcons arnats. —Semblant raonament té més de kerosé
Que de líquid filtrat per subtils alambins.
La moral de la neutralitat és una ombra que mai s’obri
A la fosforescència, llevat que l’abstracció faça acrobàcies.
(Tu i jo sí podem esvanir-nos al mateix foc, il·luminar
Cada flocadura de la història, obrir el paviment de la nit,
Furtar el sucre de les panaderies, i tornar als sostenidors sense capitular.
Podem excavar en el rent i eixir il·lesos pel túnel dels cabells.
Però no podem ser neutrals sense arquejar-nos front a les bombes
I els gasos lacrimògenss i les bazuques i els tancs.
No podem ser neutrals després de dir que som neutrals.
No podem transparentar la balança després de dir que som
Neutrals, llevat que mai no ens haja tocat les natges una culata).
Tu i jo fórem aguaitats per astors de sinistra neutralitat:
—Fórem al carrer la rajola freda de les monedes, la fulla devastada,
Els actors del circ, és dir, els subjectes immolats,
Els que sempre cauen i es perden en les Caravanes de la mort.
Al meu pit mai no prosperen les finestres de la neutralitat:
—Som o som. És trist el baf de la sal a les nines.
Es trist aquest paper crespó de la Via Làctia en mans de la indiferència.
Qui són afeccionats a aquesta substància incolora —pútrid joguet
De la cendra, cluc d’ulls a l’enteniment? Potser les estàtues on llisquen
Els ocells, potser l’hora zero en la mòlta de la filosofia,
Potser tu i jo quan les cames se’ns encabriten i ens perdem
I ens perdem en ls quatre punts cardinals de les ales.
Així i tot el catecisme de la neutralitat ens sembla sospitós.
Hem d’escapar a les seues estampetes, hem de fugir del seu laboriós
Infern, hem d’allunyar els seus mobles delirants
De la seua mateixa nit pudenta…
Baratària, 31.VIII.2009

Las trampas de la neutralidad





A Waldina, poeta de la Esperanza.





Anterior a tu cuerpo es esta historia
que hemos vivido juntos
en la noche inconsciente.
JOSÉ MANUEL CABALLERO BONALD

La hojarasca es el campanario de los árboles. En los helechos
Del cielo no caben los mesones, ni el tiempo es azul a la medianoche.
Entre las víctimas domésticas, están las amas de casa.
Y los cansancios descosidos del brasero y las ilusiones sostenidas
En el rocío de los cuchillos, los gatos y los perros.
En las tumbas, no cuenta la fugacidad de los relojes,
Ni los mangos grises suspendidos en la boca, ni la madera podrida
De los embarcaderos, ni el taladro del deseo sobre el musgo.
En los días rojos ellas sueñan con la infancia, con los pericos
De peluche; quieren regresar presurosas al papel de china…
No existe olvido en la ducha de los sueños, ni frenos. —Ahí,
Saltan todos los pájaros del bosque, el lecho líquido de los orgasmos.
Como ciervos desnudos atravesamos chimeneas;
El lecho ramifica los cabellos, el jabón muerde la gaveta de los poros.
En la locomotora de los párpados, hay vagones que suenan
A campanas, se abre el puzzle de los azulejos.
Cuando los días desnudan el espejo, entramos a un agua vertiginosa.
Cuando el perfume se envasa los ojos padecen de ojeras,
Cuando las sombrillas se abren, la lluvia irradia múltiples miradas,
O el sol deshoja los armarios de la luz.
Los brazos continuamente guardan cicatrices. Zumba el destello
Del follaje, ciegan los cristales como los muros, los aserraderos
Y las noticias que se cuelgan en las vitrinas como trofeos.
La neutralidad siempre me ha parecido el cielo falso de una casa
Con horcones apolillados. —Dicho razonamiento tiene más de kerosén
Que de líquido filtrado por sutiles alambiques.
La moral de la neutralidad es una sombra que jamás se abre
A la fosforescencia, salvo que la abstracción haga acrobacias.
(Vos y yo si podemos desvanecernos en el mismo fuego, iluminar
Cada fleco de la historia, abrir el pavimento de la noche,
Robar el azúcar de las panaderías, y regresar a los sostenes sin capitular.
Podemos excavar en la levadura y salir ilesos por el túnel de los cabellos.
Pero no podemos ser neutrales sin arquearnos frente a las bombas
Y los gases lacrimógenos y las bazukas y los tanques.
No podemos ser neutrales después de decir que somos neutrales.
No podemos transparentar la balanza después de decir que somos
Neutrales, a menos que nunca nos haya tocado las nalgas una culata).
Vos y yo fuimos acechados por azores de siniestra neutralidad:
—Fuimos en la calle la baldosa fría de las monedas, la hoja devastada,
Los actores del circo, es decir, los sujetos inmolados,
Los que siempre caen y se pierden en las Caravanas de la muerte.
En mi pecho jamás prosperan las ventanas de la neutralidad:
—Somos o somos. Es triste el vaho de la sal en las pupilas.
Es triste este papel crespón de la Vía Láctea en manos de la indiferencia.
Quiénes son devotos a esta sustancia incolora —pútrido juguete
De la ceniza, guiño al entendimiento. Quizá las estatuas donde resbalan
Los pájaros, quizá la hora cero en la molienda de la filosofía,
Quizá vos y yo cuando las piernas se nos encabritan y nos perdemos
Y nos perdemos en los cuatro puntos cardinales de las alas.
Aún así el catecismo de la neutralidad nos parece sospechoso.
Hay que escapar a sus estampillas, hay que huir de su laborioso
Infierno, hay que alejar sus muebles delirantes
De su propia noche maloliente…
Barataria, 31.VIII.2009

Crim conjectural- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Antoni Tàpies





Crim conjectural
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Estoy cansado de estar muerto y ser.
JUAN EDUARDO CIRLOT

Una vegada la monotonia es posa en l’Univers, cauen les begònies.
La nuesa del naufragi sempre és tens menjar per
Als trencs d’alba la virtual gestació dels quals esvaneix les tempestes.
Les hores cremen en l’insomni de la vida. Flors mortes
Les mans al foc, en cada record els cadàvers
Agonitzants, els espills palpotejant la foscor de les prestatgeries,
Les aranyes com fotografies a les parets.
Sovint els trens obliden les línies de l’horitzó.
En la meua camisa llangueix el viatge dels núvols;
Hi ha jardins edificats pel mirall de les nines:
—sempre és així la retòrica de la pols, l’esciptura que recordem
Ocasionalment en les escales furtives de l’aire.
La irrealitat té sentit en l’antifaç de la foguera:
A gosades que les marinades alteren el fluir de la història.
Els peixos miniatura enterrats al pensament, les monedes
Amargues de la impunitat, la vida procaç de les sabates.
Vull fer un circ amb totes les estrelles penjades de sagetes,
Convertir en cendra la malenconia dels rellotges, buidar tots
Els records, mossegar les estàtues que obstaculitzen les voravies,
Detindre la comèdia dels banquers i els polítics,
Acariciar la nena que es tornà xemeneia al meu tabac.
(Quan pense en el teu cos, el brufol em fusella amb la seua mirada,
Al laberint de la nit, adore els erràtics promptuaris de la molsa).
En l’inhòspit i els murs només hi ha silenci.—Asils florint
Lluny de casa, trens, si de cas, als teixits de la llunyania.
Resulta un crim a la innocència perdre la camisa per damunt
De qualsevol dia de setmana: la negació no resol els residus
De les mosques, ni explica els colps de pluja als objectes.
El pànic sempre és ací com la ràfega il·luminant la nit.
El llenguatge és ací amb la salivació de la retòrica.
Als punys del poder hi ha anys de bilis: això explica el plat buit
A la taula, els moviments fracassats del Paradís.
La llapissera furga entre la pulsació de les parets —tensats grafitis,
Fatigada superfície desplaçant-se a través de la menja.
(Tota la teua llenceria verda reverbera com ocells a les meues temples;
Quasi rural em sembla la pluja damunt de les falgueres,
Les venes cremen la paella dels sons; l’esperó dels ecos,
Encabrita el brollador amb els seus rellotges).
Damunt de les columnes de la set, la tortura suporta el seu pavor.
No calen explicacions enllà de les conferències de premsa;
Tampoc no importa esvanir-se en una tassa de nitroglicerina.
Mai no torní a veure els peixos de la meua infantesa, excepte en la memòria.
Els meus ídols deixaren de ser candidats a premis mundials per la pau;
Ara són cadàvers o suor en la meua esquena.
No sé si és possible travessar en tren el càncer de les esglésies,
O refugiar-se en certes aigües a fi que ací no arriben els avalots,
Ni un siga despullat d’ulls i somnis.
(Pense en aquesta soledat sense hotels, en aquesta ruralitat dels meus peus,
En les síndries on hi ha un cor roig, trespol de sols negres.
Tot sent a un País en desús. Els camins, la roba, les parets.
Quan et veuré nua sobre la claredat d’aquesta respiració?
—Serà sense dubte, en una nit de xiprers).
Ara, em quede en un cementeri de finestres. Damunt del càncer
Dels dorments, els rails consumeixen l’última llum al mocador.
La pluja de la foscor abat les voravies: —la ferida no espera
Clarividències, ni la penombra fa anys de cristall.
Baratària, 20.VIII.2009

Crimen conjetural

Estoy cansado de estar muerto y ser.
JUAN EDUARDO CIRLOT

Una vez la monotonía se posa en el Universo, caen las begonias.
La desnudez del naufragio siempre es tensa comida para
Los amaneceres cuya virtual gestación desvanece las tormentas.
Las horas arden en el insomnio de la vida. Flores muertas
Las manos en el fuego, en cada recuerdo los cadáveres
Agonizantes, los espejos palpando la oscuridad de los estantes,
Las arañas como fotografías en las paredes.
A menudo los trenes olvidan las líneas del horizonte.
En mi camisa languidece el viaje de las nubes;
Hay jardines edificados por el espejismo de las pupilas:
—siempre es así la retórica del polvo, la escritura que recordamos
Ocasionalmente en las escaleras furtivas del aire.
La irrealidad tiene sentido en el antifaz de la hoguera:
Desde luego las mareas alteran el fluir de la historia.
Los peces miniatura enterrados en el pensamiento, las monedas
Amargas de la impunidad, la vida procaz de los zapatos.
Quiero hacer un circo con todas las estrellas colgadas de saetas,
Convertir en ceniza la melancolía de los relojes, vaciar todos
Los recuerdos, morder las estatuas que obstaculizan las aceras,
Detener la comedia de los banqueros y los políticos,
Acariciar a la niña que se volvió chimenea en mi tabaco.
(Cuando pienso en tu cuerpo, el búho me fusila con su mirada,
En el laberinto de la noche, adoro los erráticos prontuarios del musgo).
En lo inhóspito y los muros sólo hay silencio.—Asilos floreciendo
Lejos de casa, trenes, si acaso, en los tejidos de la lejanía.
Resulta un crimen a la inocencia perder la camisa por encima
De cualquier día de semana: la negación no resuelve los residuos
De las moscas, ni explica los golpes de lluvia en los objetos.
El pánico siempre está ahí como la ráfaga iluminando la noche.
El lenguaje está ahí con la salivación de la retórica.
En los puños del poder hay años de bilis: eso explica el plato vacío
En la mesa, los movimientos fracasados del Paraíso.
El lápiz hurga entre la pulsación de las paredes —tensados grafitos,
Fatigada superficie desplazándose a través de la comida.
(Toda tu lencería verde reverbera como pájaros en mis sienes;
Casi rural me parece la lluvia sobre los helechos,
Las venas queman la sartén de los sonidos; la espuela de los ecos,
Encabrita el manantial con sus relojes).
Sobre las columnas de la sed, la tortura soporta su pavor.
No hacen falta explicaciones más allá de las conferencias de prensa;
Tampoco importa desvanecerse en una taza de nitroglicerina.
Jamás volví a ver los peces de mi infancia, salvo en la memoria.
Mis ídolos dejaron de ser candidatos a premios mundiales por la paz;
Ahora son cadáveres o sudor en mi espalda.
No sé si es posible atravesar en tren el cáncer de las iglesias,
O refugiarse en ciertas aguas a fin de que ahí no lleguen los motines,
Ni uno sea despojado de ojos y sueños.
(Pienso en esta soledad sin hoteles, en esta ruralidad de mis pies,
En las sandías donde hay un corazón rojo, techado de soles negros.
Todo huele a un País en desuso. Los caminos, la ropa, las paredes.
¿Cuándo te veré desnuda sobre la claridad de esta respiración?
—Será sin duda, en una noche de cipreses).
Ahora, me quedo en un cementerio de ventanas. Sobre el cáncer
De los durmientes, los rieles consumen la última luz en el pañuelo.
La lluvia de la oscuridad abate las aceras: —la herida no espera
Clarividencias, ni la penumbra hace años de cristal.
Barataria, 20.VIII.2009

Soledat d’ocells-André Cruchaga

Paisaje






Soledat d’ocells
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

El deseo es lo que nos rescata del abismo,

pero también se yergue lo que no admite consuelo.
Palabras como pájaros en la soledad del aire.
LUCÍA ESTRADA

Sovint no hi ha ocells als ulls, sinó llàgrimes.
Ulls als dominis de la nit i la mort,
I escales sense paraules a les branques dels noms.
Sovint els refilets volten els lòbuls: —lliure
És el somni al litoral de l’arena, als ínfims
Cants de la pluja, a les aigües que liben les libèl·lules.
Al dia li lleve la cendra de la por, el torrent del foc,
Aquest anar pel camí i no caure a l’abís.
Cada pas és com l’aleteig damunt d’espelmes enceses.
Cada llum ajunta la dansa del calendari amb el seu greu
Silenci sense retorn. —M’imagine que encara té
Valor l’alfabet per a nomenar el sol de les teues sines.
Junt a la finestra xerre amb els ocells més senzills:
Aqueixos que en presó somriuen a la fortalesa de les reixes.
Supose que encara s’ho val somiar amb els jardins,
De sobte m’agradaria viure sempre en aqueix niu límpid;
Tornar dia al pa sense monedes brutes,
Abrigar-me admetent aqueix consol sense els cels falsos
De la culpa, sense aqueix prurit atroç de l’enyor.
M’imagine que puc caminar sense el crepuscle dels rius;
Puc canviar les claus titil·lants del riure?
De cada abisme fiu un camí, —ací prostrí els colps
De les ombres, però isquí il·lés per a ressentir els sons del desig.
Quan la nit em llepà els dits,
Eres el bedoll, nua nit del meu alé i el meu anhel.
La nuesa front a la llum és llum polsant.
Potser pluja reflectida com als mesos d’hivern. Potser
Aqueixa fulla verda, gran, verda de la figuera o del guarumo.
Entrí cec en aquesta lliçó del somni.
Soterrí els meus peus buits damunt del cansament espars de la sorra,
Aprenguí també dels llavis, el sèpia de l’estiu,
Amb els seus pupitres a boca de canó; amb la sesquera per llapissera,
He anat pintant els camins de l’aire.
On ets amb aquesta influenza que crepita a la gola?
A penes al clam del somni, aqueix consol de saber-me arbre:
El fullatge nu de la roca,
Dies d’ales amb ulls de mar, d’horitzó sense dolor,
Alts balcons del sol a les temples, armari de paret del vol.
On esperar respostes després de buidar balcons?
En un País de somnis necessaris, és necessari dibuixar-te:
Aquest supòsit ha de ser un raig amb municions. O almenys
Un tractat de línies per a escriure un vademècum.
Per a aquesta transparència incorregible, no em calen diccionaris,
Sinó una lluna amb espills menys desolats,
Als que hi ha als Congressos dels erudits i polítics.
En tot cas lamente escriure’t aquests versos, encara que
No tinga valor de desfer-los i amollar-los a l’oblit…
Baratària, 15.VIII.2009

Soledad de pájaros

El deseo es lo que nos rescata del abismo,

pero también se yergue lo que no admite consuelo.
Palabras como pájaros en la soledad del aire.
LUCÍA ESTRADA

A menudo no hay pájaros en los ojos, sino lágrimas.
Ojos en los dominios de la noche y la muerte,
Y escaleras sin palabras en las ramas de los nombres.
A menudo los trinos cercan los lóbulos: —libre
Es el sueño en el litoral de la arena, en los ínfimos
Cantos de la lluvia, en las aguas que liban las libélulas.
Al día le quito la ceniza del miedo, el torrente del fuego,
Este ir en el camino y no caer en el abismo.
Cada paso es como el aleteo sobre cirios encendidos.
Cada luz junta la danza del calendario con su grave
Silencio sin retorno. —Me imagino que todavía tiene
Valor el alfabeto para nombrar el sol de tus senos.
Junto a la ventana platico con los pájaros más sencillos:
Esos que en prisión le sonríen a la fortaleza de las rejas.
Supongo que todavía es válido soñar con los jardines,
De repente me gustaría vivir siempre en ese nido límpido;
Volver cada día al pan sin monedas sucias,
Abrigarme admitiendo ese consuelo sin los cielos falsos
De la culpa, sin ese prurito atroz de la añoranza.
Me imagino que puedo caminar sin el crepúsculo de los ríos;
¿Puedo cambiar las llaves titirantes de la risa?
De cada abismo hice un camino, —ahí postré los golpes
De las sombras, pero salí ileso para reoir los sonidos del deseo.
Cuando la noche lamió mis dedos,
Eras el abedul, desnuda noche de mi aliento y anhelo.
La desnudez, frente a la luz es luz pulsante.
Quizá lluvia reflejada como en los meses de invierno. Quizá
Esa hoja verde, grande, verde de la higuera o del guarumo.
Entré ciego a esta lección del sueño.
Enterré mis pies vacíos sobre el cansancio disperso de la arena,
Aprendí también de los labios, el sepia del verano,
Con sus pupitres a quemarropa; con la chamiza por lápiz,
He ido pintando los caminos del aire.
¿Dónde estás con esta influenza que crepita en la garganta?
Apenas al clamor del sueño, ese consuelo de saberme árbol:
El follaje desnudo de la roca,
Días de alas con ojos de mar, de horizonte sin dolor,
Altos balcones del sol en las sienes, alacena del vuelo.
¿Dónde esperar respuestas después de vaciar balcones?
En un País de sueños necesarios, es necesario dibujarte:
Este supuesto debe ser un rayo con municiones. O al menos,
Un tratado de líneas para escribir un vademécum.
Para esta transparencia incorregible, no necesito diccionarios,
Sino una luna con espejos menos desolados,
A los que existen en los Congresos de los eruditos y políticos.
En todo caso lamento escribirte estos versos, aunque
No tenga valor de deshacerlos y tirarlos al olvido…
Barataria, 15.VIII.2009