Damunt de les aigües, les palpebres esteses- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Paisaje






Damunt de les aigües, les palpebres esteses
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Damunt de les aigües, les palpebres esteses. El motí en clau
Dels peixos, —les mans tractant de retindre el crit,
O aqueixa llàgrima entumida al somni. A les llambordes
El vertigen és un abisme, una altra mena de gangrena als ulls.
Serà l’Apocalipsi una altra maleta de viatger, —acte suprem
Del deliri? Al fons els fanals vinclen vertigens.
En la fissura de la nostàlgia no caben les hores, ni la canella
Èbria dels besos, llevat de la intensitat dels buits.
El granit davall dels peus per a buscar la clarividència.
La monotonia degolla les nines. Quants morts broten
Dels jardins i els prolonguen les espines, —el pit
Torbat amb una pluja de cansaments, tan certs com
L’ombra profusa a l’ànima, enderrocs cecs?
Al cadamunt de la molsa els ulls s’asclen de llum:
La claror no sempre ha tingut les cambres d’Ícar,
Ni tan sols els solcs de l’encens, ni l’usura del riure.
(Els teulats es tornen gossos domèstics davant de la pluja;
Als passadissos les paraules besen les parets; Sap
L’Esperança a taula parada com el teu rostre visible en aquesta
Cremor on el camí esbocina els espills? Contra
Tot allò que escric, la boca s’obri a les paraules,
De sobte els carrers són menys certs que les formigues,
Els ulls al paper de la imatge, on lladruga la tempesta.
Res no dius i aqueix tros de gris ho revela tot: No són necessàries
Les paraules, ni les postals, ni la llengua que llepa els dies).
Cada dia òbric les portes polsegoses del calendari.
De sobte voldria obrir-me a totes les goles amb el crit:
Travessar l’equilibri de les dents, esborrar els clarobscurs
Del món, anar de passeig damunt del lleu d’una ploma,
Tornar efímeres les branques sense repetir la història de l’atzar,
Saber que l’imminent només brota de les paraules,
I que les meues mans són formes cremades als brolladors.
—Ja no sé res de l’Au Fènix dels abraços, ni de quanta
Follia es perden les llàgrimes, ni de les contorsions innecessàries
Del paper, ni de la cambra traçada molt temps en la memòria.
Ara em toca enrunar el signe dels temps menys gloriosos:
La còlera feta amb paraules prefabricades, averiguar
La malenconia de les cadires, i aqueixa forma incoherent dels cementeris.
Mantindre incessants els jocs d’atzar del calendari,
Deixar que les sangoneres facen la seua litúrgia sense enrunar portes,
Veure els decesos de la llum a intervals i escala.
Sovint arrossegue les meues mateixes antigors. Les meues tragèdies
I els quilòmetres de les meues sabates. Els carrers s’omplin d’estranyes
Mercaduries per a viure: sobretot, aspres olors de verdures
Descompostes, llengües sense aparadors, coses fosques
Com les glàndules bartolines d’un soterrani, com la boira abissal de la llengua.
No sé quins dies són més certs per a traure les mans per la finestra.
Res no importa quan un es confon amb la pols dels carrers:
Quan la solapa de les estàtues es tornen escala per a ocells,
Quan la saliva es torna cuc dins d’un,
Quan la nit no és port, sinó informe somni.
Lluny, damunt de les aigües, tal volta llostreja la taula
Amb un sol multiplicat de pàgines…
Baratària, 22.VIII.2009

Sobre las aguas, los párpados tendidos

Sobre las aguas, los párpados tendidos. El motín en clave
De los peces, —las manos tratando de retener el grito,
O esa lágrima entumecida en el sueño. En los adoquines
El vértigo es un abismo, otra especie de gangrena en los ojos.
¿Será el Apocalipsis otra maleta de viajero, —acto supremo
Del delirio? En el fondo los faroles cimbran vértigos.
En la fisura de la nostalgia no caben las horas, ni la canela
Ebria de los besos, salvo la intensidad de los vacíos.
El granito debajo de los pies para buscar la clarividencia.
La monotonía degolla las pupilas. ¿Cuántos muertos brotan
De los jardines y los prolongan las espinas, —el pecho
Turbado con una lluvia de cansancios, tan ciertos como
La sombra profusa en el alma, escombros ciegos?
En el desván del musgo los ojos se astillan de luz:
La claridad no siempre ha tenido las habitaciones de Ícaro,
Ni siquiera los surcos del incienso, ni la usura de la risa.
(Los tejados se vuelven perros domésticos frente a la lluvia;
En los pasillos las palabras besan las paredes; ¿Sabe
La Esperanza a mesa servida como tu rostro visible en esta
Quemadura donde el camino triza los espejos? Contra
Todo lo que escribo, la boca se abre a las palabras,
De repente las calles son menos ciertas que las hormigas,
Los ojos en el papel de la imagen, donde ladra la tormenta.
Nada dices y ese trozo de gris lo revela todo: No son necesarias
Las palabras, ni las postales, ni la lengua que lame los días).
Cada día abro las puertas polvorientas del calendario.
De pronto quisiera abrirme a todas las gargantas con el grito:
Atravesar el equilibrio de los dientes, borrar los claroscuros
Del mundo, andar de paseo sobre lo leve de una pluma,
Volver efímeras las ramas sin repetir la historia del azar,
Saber que lo inminente sólo brota de las palabras,
Y que mis manos son formas quemadas en los manantiales.
—No sé nada ya del Ave Fénix de los abrazos, ni de cuánta
Locura se pierden las lágrimas, ni de las contorsiones innecesarias
Del papel, ni de la habitación trazada mucho tiempo en la memoria.
Ahora me toca derribar el signo de los tiempos menos gloriosos:
La cólera hecha con palabras prefabricadas, averiguar
La melancolía de las sillas, y esa forma incoherente de los cementerios.
Mantener incesantes los juegos de azar del calendario,
Dejar que las sanguijuelas hagan su liturgia sin derribar puertas,
Ver los decesos de la luz a intervalos y escala.
A menudo arrastro mis propias antigüedades. Mis tragedias
Y los kilómetros de mis zapatos. Las calles se llenan de extrañas
Mercancías para vivir: sobre todo, ásperos olores de verduras
Descompuestas, lenguas sin escaparates, cosas oscuras
Como las bartolinas de un sótano, como la niebla abisal de la lengua.
No sé qué días son más ciertos para sacar las manos por la ventana.
Nada importa cuando uno se confunde con el polvo de las calles:
Cuando la solapa de las estatuas se tornan escalera para pájaros,
Cuando la saliva se vuelve gusano dentro de uno,
Cuando la noche no es puerto, sino informe sueño.
Lejos, sobre las aguas, seguramente amanece la mesa
Con un sol multiplicado de páginas…
Barataria, 22.VIII.2009