Paisaje
Soledat d’ocells
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó
El deseo es lo que nos rescata del abismo,
Sovint no hi ha ocells als ulls, sinó llàgrimes.
Ulls als dominis de la nit i la mort,
I escales sense paraules a les branques dels noms.
Sovint els refilets volten els lòbuls: —lliure
És el somni al litoral de l’arena, als ínfims
Cants de la pluja, a les aigües que liben les libèl·lules.
Al dia li lleve la cendra de la por, el torrent del foc,
Aquest anar pel camí i no caure a l’abís.
Cada pas és com l’aleteig damunt d’espelmes enceses.
Cada llum ajunta la dansa del calendari amb el seu greu
Silenci sense retorn. —M’imagine que encara té
Valor l’alfabet per a nomenar el sol de les teues sines.
Junt a la finestra xerre amb els ocells més senzills:
Aqueixos que en presó somriuen a la fortalesa de les reixes.
Supose que encara s’ho val somiar amb els jardins,
De sobte m’agradaria viure sempre en aqueix niu límpid;
Tornar dia al pa sense monedes brutes,
Abrigar-me admetent aqueix consol sense els cels falsos
De la culpa, sense aqueix prurit atroç de l’enyor.
M’imagine que puc caminar sense el crepuscle dels rius;
Puc canviar les claus titil·lants del riure?
De cada abisme fiu un camí, —ací prostrí els colps
De les ombres, però isquí il·lés per a ressentir els sons del desig.
Quan la nit em llepà els dits,
Eres el bedoll, nua nit del meu alé i el meu anhel.
La nuesa front a la llum és llum polsant.
Potser pluja reflectida com als mesos d’hivern. Potser
Aqueixa fulla verda, gran, verda de la figuera o del guarumo.
Entrí cec en aquesta lliçó del somni.
Soterrí els meus peus buits damunt del cansament espars de la sorra,
Aprenguí també dels llavis, el sèpia de l’estiu,
Amb els seus pupitres a boca de canó; amb la sesquera per llapissera,
He anat pintant els camins de l’aire.
On ets amb aquesta influenza que crepita a la gola?
A penes al clam del somni, aqueix consol de saber-me arbre:
El fullatge nu de la roca,
Dies d’ales amb ulls de mar, d’horitzó sense dolor,
Alts balcons del sol a les temples, armari de paret del vol.
On esperar respostes després de buidar balcons?
En un País de somnis necessaris, és necessari dibuixar-te:
Aquest supòsit ha de ser un raig amb municions. O almenys
Un tractat de línies per a escriure un vademècum.
Per a aquesta transparència incorregible, no em calen diccionaris,
Sinó una lluna amb espills menys desolats,
Als que hi ha als Congressos dels erudits i polítics.
En tot cas lamente escriure’t aquests versos, encara que
No tinga valor de desfer-los i amollar-los a l’oblit…
Baratària, 15.VIII.2009
Soledad de pájaros
El deseo es lo que nos rescata del abismo,
A menudo no hay pájaros en los ojos, sino lágrimas.
Ojos en los dominios de la noche y la muerte,
Y escaleras sin palabras en las ramas de los nombres.
A menudo los trinos cercan los lóbulos: —libre
Es el sueño en el litoral de la arena, en los ínfimos
Cantos de la lluvia, en las aguas que liban las libélulas.
Al día le quito la ceniza del miedo, el torrente del fuego,
Este ir en el camino y no caer en el abismo.
Cada paso es como el aleteo sobre cirios encendidos.
Cada luz junta la danza del calendario con su grave
Silencio sin retorno. —Me imagino que todavía tiene
Valor el alfabeto para nombrar el sol de tus senos.
Junto a la ventana platico con los pájaros más sencillos:
Esos que en prisión le sonríen a la fortaleza de las rejas.
Supongo que todavía es válido soñar con los jardines,
De repente me gustaría vivir siempre en ese nido límpido;
Volver cada día al pan sin monedas sucias,
Abrigarme admitiendo ese consuelo sin los cielos falsos
De la culpa, sin ese prurito atroz de la añoranza.
Me imagino que puedo caminar sin el crepúsculo de los ríos;
¿Puedo cambiar las llaves titirantes de la risa?
De cada abismo hice un camino, —ahí postré los golpes
De las sombras, pero salí ileso para reoir los sonidos del deseo.
Cuando la noche lamió mis dedos,
Eras el abedul, desnuda noche de mi aliento y anhelo.
La desnudez, frente a la luz es luz pulsante.
Quizá lluvia reflejada como en los meses de invierno. Quizá
Esa hoja verde, grande, verde de la higuera o del guarumo.
Entré ciego a esta lección del sueño.
Enterré mis pies vacíos sobre el cansancio disperso de la arena,
Aprendí también de los labios, el sepia del verano,
Con sus pupitres a quemarropa; con la chamiza por lápiz,
He ido pintando los caminos del aire.
¿Dónde estás con esta influenza que crepita en la garganta?
Apenas al clamor del sueño, ese consuelo de saberme árbol:
El follaje desnudo de la roca,
Días de alas con ojos de mar, de horizonte sin dolor,
Altos balcones del sol en las sienes, alacena del vuelo.
¿Dónde esperar respuestas después de vaciar balcones?
En un País de sueños necesarios, es necesario dibujarte:
Este supuesto debe ser un rayo con municiones. O al menos,
Un tratado de líneas para escribir un vademécum.
Para esta transparencia incorregible, no necesito diccionarios,
Sino una luna con espejos menos desolados,
A los que existen en los Congresos de los eruditos y políticos.
En todo caso lamento escribirte estos versos, aunque
No tenga valor de deshacerlos y tirarlos al olvido…
Barataria, 15.VIII.2009
Soledat d’ocells
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó
El deseo es lo que nos rescata del abismo,
pero también se yergue lo que no admite consuelo.
Palabras como pájaros en la soledad del aire.
LUCÍA ESTRADA
Palabras como pájaros en la soledad del aire.
LUCÍA ESTRADA
Sovint no hi ha ocells als ulls, sinó llàgrimes.
Ulls als dominis de la nit i la mort,
I escales sense paraules a les branques dels noms.
Sovint els refilets volten els lòbuls: —lliure
És el somni al litoral de l’arena, als ínfims
Cants de la pluja, a les aigües que liben les libèl·lules.
Al dia li lleve la cendra de la por, el torrent del foc,
Aquest anar pel camí i no caure a l’abís.
Cada pas és com l’aleteig damunt d’espelmes enceses.
Cada llum ajunta la dansa del calendari amb el seu greu
Silenci sense retorn. —M’imagine que encara té
Valor l’alfabet per a nomenar el sol de les teues sines.
Junt a la finestra xerre amb els ocells més senzills:
Aqueixos que en presó somriuen a la fortalesa de les reixes.
Supose que encara s’ho val somiar amb els jardins,
De sobte m’agradaria viure sempre en aqueix niu límpid;
Tornar dia al pa sense monedes brutes,
Abrigar-me admetent aqueix consol sense els cels falsos
De la culpa, sense aqueix prurit atroç de l’enyor.
M’imagine que puc caminar sense el crepuscle dels rius;
Puc canviar les claus titil·lants del riure?
De cada abisme fiu un camí, —ací prostrí els colps
De les ombres, però isquí il·lés per a ressentir els sons del desig.
Quan la nit em llepà els dits,
Eres el bedoll, nua nit del meu alé i el meu anhel.
La nuesa front a la llum és llum polsant.
Potser pluja reflectida com als mesos d’hivern. Potser
Aqueixa fulla verda, gran, verda de la figuera o del guarumo.
Entrí cec en aquesta lliçó del somni.
Soterrí els meus peus buits damunt del cansament espars de la sorra,
Aprenguí també dels llavis, el sèpia de l’estiu,
Amb els seus pupitres a boca de canó; amb la sesquera per llapissera,
He anat pintant els camins de l’aire.
On ets amb aquesta influenza que crepita a la gola?
A penes al clam del somni, aqueix consol de saber-me arbre:
El fullatge nu de la roca,
Dies d’ales amb ulls de mar, d’horitzó sense dolor,
Alts balcons del sol a les temples, armari de paret del vol.
On esperar respostes després de buidar balcons?
En un País de somnis necessaris, és necessari dibuixar-te:
Aquest supòsit ha de ser un raig amb municions. O almenys
Un tractat de línies per a escriure un vademècum.
Per a aquesta transparència incorregible, no em calen diccionaris,
Sinó una lluna amb espills menys desolats,
Als que hi ha als Congressos dels erudits i polítics.
En tot cas lamente escriure’t aquests versos, encara que
No tinga valor de desfer-los i amollar-los a l’oblit…
Baratària, 15.VIII.2009
Soledad de pájaros
El deseo es lo que nos rescata del abismo,
pero también se yergue lo que no admite consuelo.
Palabras como pájaros en la soledad del aire.
LUCÍA ESTRADA
Palabras como pájaros en la soledad del aire.
LUCÍA ESTRADA
A menudo no hay pájaros en los ojos, sino lágrimas.
Ojos en los dominios de la noche y la muerte,
Y escaleras sin palabras en las ramas de los nombres.
A menudo los trinos cercan los lóbulos: —libre
Es el sueño en el litoral de la arena, en los ínfimos
Cantos de la lluvia, en las aguas que liban las libélulas.
Al día le quito la ceniza del miedo, el torrente del fuego,
Este ir en el camino y no caer en el abismo.
Cada paso es como el aleteo sobre cirios encendidos.
Cada luz junta la danza del calendario con su grave
Silencio sin retorno. —Me imagino que todavía tiene
Valor el alfabeto para nombrar el sol de tus senos.
Junto a la ventana platico con los pájaros más sencillos:
Esos que en prisión le sonríen a la fortaleza de las rejas.
Supongo que todavía es válido soñar con los jardines,
De repente me gustaría vivir siempre en ese nido límpido;
Volver cada día al pan sin monedas sucias,
Abrigarme admitiendo ese consuelo sin los cielos falsos
De la culpa, sin ese prurito atroz de la añoranza.
Me imagino que puedo caminar sin el crepúsculo de los ríos;
¿Puedo cambiar las llaves titirantes de la risa?
De cada abismo hice un camino, —ahí postré los golpes
De las sombras, pero salí ileso para reoir los sonidos del deseo.
Cuando la noche lamió mis dedos,
Eras el abedul, desnuda noche de mi aliento y anhelo.
La desnudez, frente a la luz es luz pulsante.
Quizá lluvia reflejada como en los meses de invierno. Quizá
Esa hoja verde, grande, verde de la higuera o del guarumo.
Entré ciego a esta lección del sueño.
Enterré mis pies vacíos sobre el cansancio disperso de la arena,
Aprendí también de los labios, el sepia del verano,
Con sus pupitres a quemarropa; con la chamiza por lápiz,
He ido pintando los caminos del aire.
¿Dónde estás con esta influenza que crepita en la garganta?
Apenas al clamor del sueño, ese consuelo de saberme árbol:
El follaje desnudo de la roca,
Días de alas con ojos de mar, de horizonte sin dolor,
Altos balcones del sol en las sienes, alacena del vuelo.
¿Dónde esperar respuestas después de vaciar balcones?
En un País de sueños necesarios, es necesario dibujarte:
Este supuesto debe ser un rayo con municiones. O al menos,
Un tratado de líneas para escribir un vademécum.
Para esta transparencia incorregible, no necesito diccionarios,
Sino una luna con espejos menos desolados,
A los que existen en los Congresos de los eruditos y políticos.
En todo caso lamento escribirte estos versos, aunque
No tenga valor de deshacerlos y tirarlos al olvido…
Barataria, 15.VIII.2009
No hay comentarios:
Publicar un comentario