Balcó del vertigen-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

"La Casa de Adán y Eva", acrílico. San Avilés

De: LA PINTURA EN EL SALVADOR, Ricardo Lindo






Balcó del vertigen
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

…nadie sabe si existe alguien

para asombrarse, para ser feliz,

para determinar las grandes desgracias.
ALAIN BOSQUET

La paraula en el sospir és un velam de tempestes
I sons. Pel contrari el silenci s’ofega en l’iris
Mimètic del temps. Cada borrasca atordeix els ràfecs
De l’alé, la levitat mai no compta en la reserva del vol.
Els segles coagulen les branques de les estacions:
—ací son incomptables les agulles de cap que els enderrocs
D’Heràclit han deixat en la dispersió de les aigües.
Quan pense en les estacions, tot d’una recorde
Els rails d’aigua a les meues nines,
Les ràfegues d’escuma sanglotant damunt de les pedres.
Un dia té menys possibilitats de viure que les paraules,
Els ocells i aquest vell dimoni de la memòria.
Quan camine al voltant dels portals, el fons de la cendra
Descén a les sabates, [tu que nua floreixes sota
La lluna, i em reinventes en la necessitat de l’aire;
Bategues al tràfic del meu pit, i mossegues el meu coixí
I calcetins fins al xiu-xiu de la vigília real].
Un s’envolta amb la flassada de les paraules per a inventar
El pols pendular de la intrepidesa, i assumir el vol
En la balança dels espills.
[“El país perd competitivitat, és víctima de la inseguretat
i de totes les angúnies i temors;
La violència i la delinquència són qüestions palpitants i lacerants”]
Així i tot inventem claredats en la negror. Dol l’ull
A la lluerna de la terra, en aqueix gosset faldeller dels símbols.
Els dejuns programats pararan al capdavall la taula amb esquelets.
Abans aprenguí la humitat en la cafeina dels boleros;
Ara la humitat és esfèrica al matalaf on respira la meua set.
Al País creix cada dia tota mena de tautologies.
[M’agraden les pupuses de lorocos amb formatge i llet de burra;
Els testicles dels toros i els budells sense cap urbanitat,
Les pissarres amb jeroglífics perquè ningú ni els entén,
Els ecos en espiral esclatant els timpans…]
En fi, aquest País i tu sou la meua única Història vertadera: la perversitat
Dels tatuatges, el punyal que en acabant esdevé elegia,
Els màrtirs que dolen com una flor marcida a les nines,
La catarsi de la molsa quan les mans halen l’horitzó.
Amb tot i això aquest escapulari inútil he de supurar-te’l al desert,
Banyar amb aigua beneïda els Sants de la meua devoció. Després,
Sols després, fer-te llum embrionària,
Jugar a la manera dels infants:,
Fer volar els barrilets de l’arc del cel, tocar el sostre de l’esglai,
O, veure’m a l’espill al punt de l’ebullició de les violes.
Sovint hem de caminar enmig de les branques del cinisme.
Els dies sense branques creixen els ardits amb llúpol.
Preferesc escapar de les paraules i ficar-me en el so de Jimi Hendrix.
Val més una dosi d’Olimp que aquest fardell on gitem
Els somnis, i aquest ardor dels ulls vestit de foc.
Al capdavall la llum depén de la fossa on estiguem
Somiant la mar de la nostra mateixa nuesa impoluta.
Baratària, 11.IX.2009

Balcón del vértigo

…nadie sabe si existe alguien

para asombrarse, para ser feliz,

para determinar las grandes desgracias.
ALAIN BOSQUET

La palabra en el suspiro es un velamen de tormentas
Y sonidos. Por el contrario el silencio se ahoga en el iris
Mimético del tiempo. Cada borrasca aturde los aleros
Del aliento, la levedad nunca cuenta en el sigilo del vuelo.
Los siglos coagulan las ramas de las estaciones:
—ahí son incontables los alfileres que el escombro
De Heráclito, ha dejado en la dispersión de las aguas.
Cuando pienso en las estaciones, de inmediato recuerdo
Los rieles de agua en mis pupilas,
Las ráfagas de espuma sollozante sobre las piedras.
Un día tiene menos posibilidades de vivir que las palabras,
Los pájaros y este viejo demonio de la memoria.
Cuando camino alrededor de los portales, el fondo de la ceniza
Desciende a los zapatos, [vos que desnuda florecés bajo
La luna, y me reinventás en la necesidad del aire;
Latís en el tráfico de mi pecho, y mordés mi almohada
Y calcetines hasta el susurro de la vigilia real].
Uno se envuelve con la cobija de las palabras para inventar
El pulso pendular de la intrepidez, y asumir el vuelo
En la balanza de los espejos.
[“El país pierde competitividad, es víctima de la inseguridad
y de todas las angustias y temores;
La violencia y la delincuencia son cuestiones palpitantes y lacerantes”]
Aún así inventamos claridades en la negrura. Duele el ojo
En el tragaluz de la tierra, en ese perrito faldero de los símbolos.
Los ayunos programados terminarán por servir la mesa con esqueletos.
Antes aprendí la humedad en la cafeína de los boleros;
Ahora la humedad es esférica en el colchón donde respira mi sed.
En el País crecen diariamente toda clase de tautologías.
[Me gustan las pupusas de lorocos con queso y leche de burra;
Los testículos de los toros y las tripas sin ninguna urbanidad,
Las pizarras con jeroglíficos porque nadie los entiende,
Los ecos en espiral estallando los tímpanos…]
En fin, vos y este País son mi única Historia verdadera: la perversidad
De los tatuajes, el puñal que luego se torna en elegía,
Los mártires que duelen como una flor marchita en las pupilas,
La catarsis del musgo cuando las manos halan el horizonte.
Aún con todo este escapulario inútil debo supurarte en el desierto,
Bañar con agua bendita a los Santos de mi devoción. Después,
Sólo después, hacerte luz embrionaria,
Jugar a la manera de los niños: Ladrón librado y capirucho,
Hacer volar los barriletes del arco iris, tocar el techo del asombro,
O, verme al espejo al punto de la ebullición de los aleleíes.
A menudo debemos caminar entre las ramas del cinismo.
En los días sin ramas crecen los ardides con lúpulo.
Prefiero escapar de las palabras y meterme en el sonido de Jimi Hendrix.
Una dosis de Olimpo es mejor que este petate donde acostamos
Los sueños, y este ardor de los ojos vestido de fuego.
A fin de cuentas la luz depende de la fosa donde estemos
Soñando la mar de nuestra propia desnudez impoluta.
Barataria, 11.IX.2009