Absència- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Joaquín Sorolla

Absència
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Les absències sempre tatuen la vigília.
Aqueixa fulla seca, desbordada
De la nit. —Damunt del fullatge l’alé al·lucinat dels mesos.
El riu de cavalls que no és el mateix, els tropells a les temples,
I aqueixa distància irremeiable de la pau. Aqueixa pluja lenta, foradant
Les parets de tova, mastegant la intempèrie.
És un poc vetlar mortalles aquesta espera. És la pregària del ble
Esmorteït, duna encarnada al silenci, paraula sense estrep.
Sovint em toca remoure els ossos de l’alfabet o les ales
Que descendiren a làpides, o engolir el vapor mustigat dels esparracs.
(Ara mateix tinc un grapat de síl·labes tempestuoses, i qui
Sap si de còdols passen a ser pols, taüts trencats, dies menjats
Per la sal de la llàgrima, llit invadit per coixins rancis.
Ara mateix Leteu s’apodera dels ocells i de la nit i els noms.
Al cap i a la fi resta la travessia pel foc: exasperat paradís
De dimonis on ni tu ni jo som innocents).
La pèrdua és de tal manera que ja no tenen nus els sentits. —De fet
El firmament és una branca d’ocote en plena combustió. El vertigen
Desfona els orgasmes, el musell del planeta s’ha tornat fuet.
Allò inefable perd les crestes del tacte. La sang traspassa, però,
Les nits dels embuts i els al·luvions, el sol del sexe al subsòl.
Sovint —i encara que siga paradoxa— al mirall es recobra el seny;
Almenys això em passa quan la memòria pensa en les enfiladisses,
En les persianes simulant escales, en les efígies inevitables
De l’existència. De sobte, tras la ràfega supura la boca de l’ignot.
O l’ignot desteix aqueixos fils que s’amaguen en l’Univers.
El besllum es feu d’esparracs. No sé si existeix encara extensió
Per a la transparència: —o per a trobar rostres davall de la pluja,
O per a assolir el vent, ara, amb els ulls recolzats al llit del coixí.
On és menys adusta la distància, qualsevol distància?
On puc trobrar-te sense picaportes, sense portes, sense parets, amb finestres?
On ha deixat la por de ser patrimoni, pedra a la boca?
—Algun lloc hi haurà menys frívol que certes pel·lícules de Hollywood.
No sé si als escorxadors de semivivents, a les culleres soperes,
A les catedrals on la memòria simula sapates, als jardins de l’eco,
O a la simple flaçada que cobreix l’espurna del laberint.
Mai no sé quan els dies són tan certs com el paper reciclable.
O els abraços es fan pepites d’alé, o sements del desvari.
Així i tot grate als paranys de la fe. No en l’infant de Atotxa,
Ni en els Sants de la Santa Església, ni el mapamundi de l’atzar, ni en l’escuma
Gastada per les dents de les ones, ni en el nahual dels meus ancestres.
Faig certa l’hora visible dels porus: —L’enruna copiada
A la brisa, el malson de les tisores a les nines i els porus i les temples.
Faig certes les gàbies i les màsqueres, l’avenir genuflex,
Faig cert, l’armari de paret buit — l’espill a fosques dels llençols
Sense cossos, els paranys de l’alfabet a les tapisseries, i aquesta forma simple
De ser darrere dels ocells albirant fardells de vols.
Done a l’impossible l’únic rostre que tinc: —el migdia innumerable,
I aquest recel de gos apilotat a les voravies,
I aquest bosc ensagnat de letargies,
I aquesta substància de vim amb dies oscurs,
I aquest batec d’amarant a la cinta de les meues sabates…
Baratària, 29.VIII.2009

Ausencia

Las ausencias siempre tatúan la vigilia. Esa hoja seca, desbordada
De la noche. —Sobre el follaje el aliento alucinado de los meses.
El río de caballos que no es el mismo, los tropeles en las sienes,
Y esa distancia irremediable de la paz. Esa lluvia lenta, horadando
Las paredes de abobe, masticando la intemperie.
Es un poco velar mortajas esta espera. Es la plegaria del pabilo
Mortecino, duna encarnada en el silencio, palabra sin estribo.
A menudo me toca remover los huesos del alfabeto o las alas
Que descendieron a lápidas, o tragar el vapor ajado de los harapos.
(Ahora mismo tengo un puñado de sílabas tormentosas, y quién
Sabe si de guijarros pasen a ser polvo, ataúdes rotos, días comidos
Por la sal de la lágrima, lecho invadido por almohadas rancias.
Ahora mismo Leteo se apodera de los pájaros y de la noche y los nombres.
Después de todo queda la travesía por el fuego: exasperado paraíso
De demonios donde vos ni yo somos inocentes).
El extravío es tal que ya no tienen nudo los sentidos. —De hecho
El firmamento es una rama de ocote en plena combustión. El vértigo
Desfonda los orgasmos, el hocico del planeta se ha vuelto látigo.
Lo indecible pierde las crestas del tacto. La sangre traspasa, sin embargo,
Las noches de los embudos y los aluviones, el sol del sexo en el subsuelo.
A menudo —y aunque sea paradoja— en el espejismo uno recobra la cordura;
Al menos eso me pasa cuando la memoria piensa en las enredaderas,
En las persianas simulando escaleras, en las efigies inevitables
De la existencia. De pronto, tras la ráfaga supura la boca de lo ignoto.
O lo ignoto desteje esos hilos que se ocultan en el Universo.
El trasluz se hizo de andrajos. No sé si existe todavía extensión
Para la transparencia: —o para encontrar rostros bajo la lluvia,
O para alcanzar al viento, ahora, con los ojos recostados en el lecho de la almohada.
¿Dónde es menos adusta la distancia, cualquier distancia?
¿Dónde puedo encontrarte sin aldabas, sin puertas, sin paredes, con ventanas?
¿Dónde el miedo ha dejado de ser patrimonio, piedra en la boca?
—Algún lugar habrá menos frívolo que ciertas películas de Hollywood.
No sé si en los mataderos de semovivientes, en las cucharas soperas,
En las catedrales donde la memoria simula zapatos, en los jardines del eco,
O en la simple cobija que cubre la chispa del laberinto.
Nunca sé cuando los días son tan ciertos como el papel reciclable.
O los abrazos se hacen pepitas de aliento, o semillas del desvarío.
Aún así escarbo en las trampas de la fe. No en el niño de Atocha,
Ni en los Santos de la Santa Iglesia, ni el mapamundi del azar, ni en la espuma
Gastada por los dientes de las olas, ni en el nahual de mis ancestros.
Doy por cierta la hora visible de los poros: —El escombro copiado
A la brisa, la pesadilla de las tijeras en las pupilas y los poros y las sienes.
Doy por ciertas las jaulas y las máscaras, el porvenir genuflexo,
Doy por cierto, la alacena vacía —el espejo a oscuras de las sábanas
Sin cuerpos, las trampas del alfabeto en las tapicerías, y esta forma simple
De ser tras los pájaros atisbando fardos de vuelos.
Doy a lo imposible el único rostro que tengo: —el mediodía innumerable,
Y este recelo de perro agolpado en las aceras,
Y este bosque ensangrentado de letargos,
Y esta sustancia de mimbre con días oscuros,
Y este latido de amaranto en la cinta de mis zapatos…
Barataria, 29.VIII.2009