Estrany cel el País dels meus ulls- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Warren Sheppard








Estrany cel el País dels meus ulls
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Debiera de una vez cerrar la puerta.
JOSÉ MARÍA FONOLLOSA

A les temples crema l’ocell de l’aurora en espiral de cerç.
Tota la imatge del dia trena papallones; la llum entre campanes,
Creix junt als cascos de l’arc del cel, l’espavent oficia
Escullera a les nines, els infants com les finestres esvaeixen
Les ombres marcides del desvetlament. Aqueix desvetlament que no cap
Als papers ni a la cal·ligrafia. El temps ens guanya l’oblit.
O almenys ens va acostant als diumenges de la mort.
La respiració fa volar els somnis: o almenys fa
Que els ulls es planten en un altre llit; —Aqueix és l’ofici
De les lluernes en hivern, les estrelles de la nit s’afonen
Als cantons de les finestres, o a la cresta de les ones,
O als cabells desolats de la garrotxa, o en aquest fàstic sense periòdics.
O en aquest crit de cendra damunt del marbre, absurda prova
De l’horror als meus ossos. (Vaig entre la remor de tantes boques
Sense sentit. Fatigades ombres, de cas, de l’estranyesa d’estar
En un paisatge paregut als murs, a la dona de les meues antigues
Respiracions, a la ciutat que sempre m’acomiada amb cicatrius
A les mans, a aqueixa flor que mussità al meu pit llargues nits).
Què són els molls, els vaixells, els trens, a la vorera del caos?
—Són noms a la caldera del poema. Llampecs en la sobtosa
Conquesta, gastada argila en la nuesa en vaixells de tinta.
Què és l’adversitat dels coltells a la gola, l’hora zero
A l’alcova dels erudits, els espills del veïnat?
—La càrcer lliurant llàgrimes en la penombra. La soledat d’un llibre
Sense espases, la xicona que s'aclapara en un diccionari
Buscant només paraules felices. La realitat arbitrària de l’autenticitat.
Un s’afanya a buscar la llum dels meteors —Mai aqueixa llum no arriba
Sinó als desencerts que la vida diàriament ens prodiga.
Em pregunte què passarà quan morirà per complet l’amor
O l’esperança, o la pantomima d’aquestes perruqueries del segle 21.
El joc de viure comença per certa abnegació a les caricatures.
(Aquella xicona mai no respongué els meus poemes. Supose que és
Fina i delicada com un hotel de 100 estrelles. Ignora que un poema
És com l’ull en un espill; —la veig reverdir, tanmateix
En la nit, entre l’aire pobre i la immensitat de la meua Esperança.
Si alguna cosa serveix d'alleujament és que encara li escric poemes)…
Al fons del secret, les nines difuses dels espills,
A voltes la penúria en un fardell de fatiga: la contínua fuita junt
A l’ull, el cel de les paraules sense paraigües, la multitud
Embotellada en la boirina, la set cap a la pedra.
És tot allò que puc dir després de fumar cavernes.
—Lleugerament els llampecs es tornen fem. Ara
Em devoren flautistes de quasi tres mil anys. Els capells
Saben a foscor; tu, a aqueix monòleg que repeteix la memòria.
Filaràs els dies pintats als meus quaderns trencats, tacats
Per la pluja, esquinçats en el seu instant d’espines?
—La nit és redona com la moneda de les constel·lacions;
Els dies reforcen les estàtues erigides —portes en diuen alguns
Per a festejar la memòria; claus, potser per a uns altres, estances
Del sexe somorgollat en el mentó o en la corbada humitat
Dels matalassos. Allò cert és que en les meues mans, descobresc no sols
El foc, sinó aquesta enrunada lleixa de l’alba…
I així, encara, continue sagnant com un escolanet davant de la lliçó
D’un adust mentor sense un matisat vaixell d’imatges
Baratària, 03.IX.2009

Extraño cielo el País de mis ojos

Debiera de una vez cerrar la puerta.
JOSÉ MARÍA FONOLLOSA

En las sienes arde el pájaro de la aurora en espiral de cierzo.
Toda la imagen del día trenza mariposas; la luz entre campanas,
Crece junto a los cascos del arco iris, el asombro oficia
Rompeolas en las pupilas, los niños como las ventanas desvanecen
Las sombras ajadas del desvelo. Ese desvelo que no cabe
En los papeles ni en la caligrafía. El tiempo nos gana el olvido.
O por lo menos nos va acercando a los domingos de la muerte.
La respiración hace volar los sueños: o por lo menos hace
Que los ojos se planten en otro lecho; —Ese es el oficio
De las luciérnagas en invierno, las estrellas de la noche se hunden
En las esquinas de las ventanas, o en la cresta de las olas,
O en los cabellos desolados de la breña, o en este hastío sin periódicos.
O en este grito de ceniza sobre el mármol, absurda prueba
Del horror en mis huesos. (Ando entre el murmullo de tantas bocas
Sin sentido. Fatigadas sombras, acaso, de la extrañeza de estar
En un paisaje parecido a los muros, a la mujer de mis antiguas
Respiraciones, a la ciudad que siempre me despide con cicatrices
En las manos, a esa flor que musitó en mi pecho largas noches).
¿Qué son los muelles, los barcos, los trenes, al borde del caos?
—Son nombres en la caldera del poema. Relámpagos en la súbita
Conquista, gastada arcilla en la desnudez en vasijas de tinta.
¿Qué es la adversidad de los cuchillos en la garganta, la hora cero
En la alcoba de los eruditos, los espejos del vecindario?
—La cárcel librando lágrimas en la penumbra. La soledad de un libro
Sin espadas, la muchacha que se abruma en un diccionario
Buscando sólo palabras felices. La realidad arbitraria de la autenticidad.
Uno se afana en buscar la luz de los meteoros —Nunca esa luz llega
Sino en los desaciertos que la vida a diario nos prodiga.
Me pregunto qué pasara cuando muera por completo el amor
O la esperanza, o la pantomima de estas peluquerías del siglo 21.
El juego de vivir empieza por cierta abnegación a las caricaturas.
(Aquella muchacha nunca contestó mis poemas. Supongo que es
Fina y delicada como un hotel de 100 estrellas. Ignora que un poema
Es como el ojo en un espejo; —la veo reverdecer, sin embargo
En la noche, entre el aire pobre y la inmensidad de mi Esperanza.
Si algo sirve de alivio es que todavía le escribo poemas)…
Al fondo del sigilo, las pupilas difusas de los espejos,
A veces la penuria en un fardo de fatiga: la continua fuga junto
Al ojo, el cielo de las palabras sin paraguas, la muchedumbre
Embotellada en la neblina, la sed hacia la piedra.
Es todo lo que puedo decir después de fumar cavernas.
—Ligeramente los relámpagos se tornan estiércol. Ahora
Me devoran flautistas de casi tres mil años. Los sombreros
Saben a oscuridad; vos, a ese monólogo que repite la memoria.
¿Hilarás los días pintados en mis cuadernos rotos, manchados
Por la lluvia, desgarrados en su instante de espinas?
—La noche es redonda como la moneda de las constelaciones;
Los días refuerzan las estatuas erigidas —puertas dicen algunos
Para festejar la memoria; llaves, quizá para otros, aposentos
Del sexo sumergido en el mentón o en la curvada humedad
De los colchones. Lo cierto es que en mis manos, descubro no sólo
El fuego, sino este derruido anaquel del alba…
Y así, todavía, sigo sangrando como un escolar frente a la lección
De un adusto mentor sin un matizado barco de imágenes.
Barataria, 03.IX.2009