sábado, 12 de septiembre de 2009

Cant a la cendra-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Wassily Kandinsky, fotografía: Wikipedia






Cant a la cendra
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó







puedo gritar, gritar hasta romper el techo…
FÉLIX DE AZÚA




Al teulat la llum del dia transforma la pols de les vestidures.
Cada ocell camina els somnis a les plomes.
Un día menys pensat les vocals respiren escales.
La llengua puja fins als espais de la creu
Al jardí de la nit els arbres es visten de porcellana.
El vent arrebata els capells dels arbres.
Les ulleres de les pedres creixen com arrels gegants.
Els trens pengen dels pèndols fins a desgastar el seu eco.
Els núvols grisos sempre es converteixen en el periòdic
De tots els dies, en la llàgrima esparsa damunt dels cabells.
Els xiquets que ixen al carrer acaben essent el sandwich
De la violència: —A la butxaca ja no cap l’aire
Dels anhels, ni el blanc i negre de la impunitat.
Els espais blaus només es veuen als hotels de cinc estrelles;
No al fardell on ballen els polls i les puces.
Algú ens ficà al cap que el blanc és símbol
De la pau i així, amb el rostre també blanc ens canten
L’Himne a la Alegria. De seguida sagna el cavall de la mort.
Hi ha seguicis fúnebres al pensament:
On trobe mans i braços sense ferides?
Genets de metzina maduren a l’alé; ací els hisops
Cavalquen com enterramorts, desembolicats en ossos
Pels carrers on només cap la nit com a companya.
Estelles de foc llepen les ales.
I així busque la xafegada dels sements a la pluja.
Fins quan la nit serà astor enmig de llampecs?
—Els troncs de la respiració com munyons secs, les volades
Evasives de les llàgrimes, la sal mateixa que llepa les nines.
Des de sempre la sang naix diàriament en el combat.
Vull un meló de tendresa als nius de la veu,
I no l’auguri dolent, ombrejat per còdols i fullaraca.
Sempre em toca abraçar les paraules perdudes de mitjanit.
—I aqueixa bufanda de brisa distinta al riure.
Al fullatge al voltant de les sabates, caben peixos ofegats.
Cant a la cendra en aqueixa flama que el carbó desfa.
Un portal de mortalles cobreix les ombrel·les del calendari.
Rígides mirades alimenten les termites dels símbols.
Als cementeris les papallones alcen les seues consignes.
En quin lloc puc aixoplugar la blancor de les meues ungles, o els lliris?
—cada volts la terra es torna absurd camí.
Les constel·lacions desteixen el darrer sospir del dia;
Mentrestant els ocells es perden al desert de les paraules.
Els atris de l’alba no resplendeixen al cel.
Un dia és menys cert que la bava de les estàtues.
(Entre la ranera que em produeixen les teues sines, entre l’illa oliosa
Que m’arrecera, camina l’ull i aquest crit d’ocell).

Davant dels dies i els seus murs sense profecies de Jericó,
Allargue aquestes desgastades portes del sospir…
Baratària, 08.IX.09






Canto a la ceniza







puedo gritar, gritar hasta romper el techo…
FÉLIX DE AZÚA




En el tejado la luz del día transforma el polvo de las vestiduras.
Cada pájaro anda los sueños en las plumas.
Un día menos pensado las vocales respiran escaleras.
La lengua sube hasta los espacios de la cruz
En el jardín de la noche los árboles se visten de porcelana.
El viento arrebata los sombreros de los árboles.
Las orejas de las piedras crecen como raíces gigantes.
Los trenes cuelgan de los péndulos hasta desgastar su eco.
Las nubes grises siempre se convierten en el periódico
De todos los días, en la lágrima suelta sobre los cabellos.
Los niños que salen a la calle terminan siendo el sandwiche
De la violencia: —En el bolsillo ya no cabe el aire
De los anhelos, ni el blanco y negro de la impunidad.
Los espacios azules sólo se ven en los hoteles de cinco estrellas;
No en el petate donde bailan los piojos y las pulgas.
Alguien nos metió en la cabeza que el blanco es símbolo
De la paz y así, con el rostro también blanco nos cantan
El Himno a la Alegría. En seguida sangra el caballo de la muerte.
Hay cortejos fúnebres en el pensamiento:
¿Dónde encuentro manos y brazos sin heridas?
Jinetes de ponzoña maduran en el aliento; ahí los hisopos
Cabalgan como sepultureros, desenvueltos en huesos
Por las calles donde sólo cabe la noche como compañera.
Astillas de fuego lamen las alas.
Y así busco el chubasco de las semillas en la lluvia.
¿Hasta cuándo la noche será azor en medio de relámpagos?
—Los troncos de la respiración como muñones secos, los aleros
Evasivos de las lágrimas, la sal misma que lame las pupilas.
Desde siempre la sangre nace diariamente en el combate.
Quiero un melón de ternura en los nidos de la voz,
Y no el mal agüero, sombreado por guijarros y hojarasca.
Siempre me toca abrazar las palabras perdidas de medianoche.
—Y esa bufanda de brisa distinta a la risa.
En el follaje alrededor de los zapatos, caben peces ahogados.
Canto a la ceniza en esa flama que el carbón deshace.
Un portal de mortajas cubre las sombrillas del calendario.
Rígidas miradas alimentan los comejenes de los símbolos.
En los cementerios las mariposas elevan sus consignas.
¿En qué sitio puedo guarecer la blancura de mis uñas, o los lirios?
—cada vez la tierra se vuelve absurdo camino.
Las constelaciones destejen el último suspiro del día;
Mientras tanto los pájaros se pierden en el desierto de las palabras.
Los atrios del alba no resplandecen en el cielo.
Un día es menos cierto que la baba de las estatuas.
(Entre el estertor que me producen tus senos, entre las isla aceitosa
Que me refugia, camina el ojo y este grito de pájaro).
Ante los días y sus muros sin profecías de Jericó,
Alargo estas desgastadas puertas del suspiro…
Barataria, 08.IX.09

No hay comentarios: