domingo, 4 de julio de 2010

DISFRESSA EN EL BREU PARAIGÜES DEL SOMNI-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Que el temps, oceà als llavis, acabe amb la cicatriu de l’aleteig.
La parpella o la distància fingeixen; l’armari de paret dels malsons,
L’ombra, sovint suïcida, que un porta a les sabates,—El mateix
Poema, la fragilitat de la calma en la boirina.
Ilustración: Imágenes gratuitas










DISFRESSA EN EL BREU PARAIGÜES DEL SOMNI
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó









…nos volvemos ajenos
con nuevas lluvias y horizontes,
con la consciencia de lo efímero
y la dulzura del ensimismamiento.
ANA MERINO








Que el temps, oceà als llavis, acabe amb la cicatriu de l’aleteig.
La parpella o la distància fingeixen; l’armari de paret dels malsons,
L’ombra, sovint suïcida, que un porta a les sabates,—El mateix
Poema, la fragilitat de la calma en la boirina.
Cada volta el temps és més atroç davant de l’espill: ens mossega els joguets
Del palèbreig; corroeix aqueixa llarga tempesta de l’orenga;
Cauen les pors damunt de les teules de la memòria.
I és que davall del paraigües del somni, ara tot és breu: —fins i tot la disfressa
En la cendra del rellotge, fins i tot els epitafis als llombrius de terra.
A la fi el temps ens dóna la seua voraç memòria: el reflex del so com llandes
D’absurda ració. La inconsciència ens ha tornat atàvics,
—clou les paraules i les torna esquerpes: reixats i finestres.
De sobte fingim el foc en les entranyes, el matossar de l’escuma
Ens cobreix, la llinosa ens porga en la foscor.
—En quin paraigües es passa la pluja de l’absència,
O cau l’ull boca davall de les campanes, al museu de l’enruna?
La vida és el fantasma sagnant de l’horitzó, la piga de la foguera,
El carrer per on un camina gratuïtament damunt del fem.
Quan apareix la porta, les aigües l’enderroquen.
Totes les nits on vacil·len els camins. Totes les nits sense que
Desperten les paraules, tota la hipertensió creada per l’aire.
Tota l’hemorràgia de l’aridesa damunt del paraigües de la pàgina,
Totes les cortines estirades de la mel, —el cànter on continc
I furgue la flaçada dels estats pudorosos.
—Sempre són així les lluernes del sediment, allò no esborrat als gots
Del joc, allò que perviu en l’erosió de les abstraccions.
Al capdavall, sempre triomfa l’opacitat dels bitllets gastats,
La tova mossegant certes obsessions,
El llenguatge pres del fil de una veixiga, orfe de fusta.
Ni tan sols el llavatori o el rentamans per a llavar els peus, la llengua
Dels anys, el raig d’hivern de les lluernes.
Que tot siga ja, sabó en les ninetes, —i no aqueix bocí d’ombra
En la llinda; i no aqueix bocí de llima fent estridències en la boca.
Que tot siga ja, no hospital; sinó, senzillament,
Paisatge conclús en la memòria, — anell d’un altre temps.
Baratària, 24.VI.2010










DISFRAZ EN EL BREVE PARAGUAS DEL SUEÑO









…nos volvemos ajenos
con nuevas lluvias y horizontes,
con la consciencia de lo efímero
y la dulzura del ensimismamiento.
ANA MERINO










Que el tiempo, océano en los labios, acabe con la cicatriz del aleteo.
El párpado o la distancia fingen; la alacena de las pesadillas,
La sombra, a menudo suicida, que uno lleva en los zapatos.—El mismo
Poema, la fragilidad de la calma en la bruma.
Cada vez el tiempo es más atroz frente al espejo: nos muerde los juguetes
Del parpadeo; corroe esa larga tormenta del orégano;
Caen los miedos sobre las tejas de la memoria.
Y es que bajo el paraguas del sueño, ahora todo es breve: —aún el disfraz
En la ceniza del reloj, aún los epitafios en las lombrices de tierra.
Por fin el tiempo nos da su voraz memoria: el reflejo del sonido como latas
De absurda ración. La inconsciencia nos ha vuelto atávicos,
—cierra las palabras y vuelve hurañas: verjas y ventanas.
De pronto fingimos el fuego en las entrañas, el matorral de la espuma
Nos cubre, la linaza nos purga en la oscuridad.
—¿En qué paraguas se pasa la lluvia de la ausencia,
O cae el ojo boca debajo de las campanas, en el museo del escombro?
La vida es el fantasma sangrante del horizonte, el lunar de la hoguera,
La calle donde uno camina gratuitamente sobre la basura.
Cuando aparece la puerta, las aguas la derriban.
Todas las noches donde vacilan los caminos. Todas las noches sin que
Despierten las palabras, toda la hipertensión creada por el aire.
Toda la hemorragia de la aridez sobre el paraguas de la página,
Todas las cortinas estiradas de la miel, —el cántaro donde contengo
Y hurgo la cobija de los estados pudorosos.
—Siempre son así los tragaluces del sedimento, lo no borrado en los vasos
Del juego, lo que pervive en la erosión de los ensimismamientos.
Después de todo, siempre triunfa la opacidad de los billetes gastados,
El adobe mordiendo ciertas obsesiones,
El lenguaje prendido del hilo de una vejiga, huérfano de madera.
Ni siquiera el lavatorio o el aguamanil para lavar los pies, la lengua
De los años, el chorro de invierno de las luciérnagas.
Que todo sea ya, jabón en las pupilas, —y no ese pedazo de sombra
En el dintel; y no ese pedazo de limón haciendo estridencias en la boca.
Que todo sea ya, no hospital; sino, sencillamente,
Paisaje concluido en la memoria, —sortija de otro tiempo.
Barataria, 24.VI.2010

No hay comentarios: