Després de tot camí entre l’abella dels records. El dolç
De raspadura en la redonesa del palto; la canella, oberta, en la branca
Tremolosa del litoral, volença del nas al paladar del calendari.
Em sembla exquisit veure l’infant perdut en les cincuies.
Perseguir el barrilet del colibrí amb el violí de les ninetes.
De raspadura en la redonesa del palto; la canella, oberta, en la branca
Tremolosa del litoral, volença del nas al paladar del calendari.
Em sembla exquisit veure l’infant perdut en les cincuies.
Perseguir el barrilet del colibrí amb el violí de les ninetes.
Ilustración: Imágenes gratuitas
Blood sugar sucker fish
In my dish
How many pieces
Do you wish
Step into a heaven
RED HOT CHILI PEPPERS
Després de tot camí entre l’abella dels records. El dolç
De raspadura en la redonesa del palto; la canella, oberta, en la branca
Tremolosa del litoral, volença del nas al paladar del calendari.
Em sembla exquisit veure l’infant perdut en les cincuies.
Perseguir el barrilet del colibrí amb el violí de les ninetes.
De sobte pense com d’esquerp era a la foscor.
Mamà sempre endolcia el refresc de carao amb pa de sucre.
En els temps dolents sovint menjàvem llunes verdes.
Mamà sempre tingué tots els colors per a la meua infantesa. Les seues sinagues eren
La meua flaçada; els seus braços, el meu llit. El seu cor, l’anacard roget
Que dibujava en el quadern, a l’hora d’entrar al bosc de la classe.
Mai no em mancà l’aire a la butxaca, ni las caixes de cartró per a fer
Trens, ni fusta per a alçar ponts perquè hi passés
Galopant l’Esperança, els somnis, les prestatgeries de la flaire.
En ma primera casa, amb pis de terra, Zemir, el meu gos (flac com jo,
Desvivint-se junt a les meues sabates).
Més d’una volta em tocà anar a l’escola amb pantalons apedaçats.
Beure aigua en els dits dels xiulits, suar el futur imperfet
Dels somnis, caminar sense calcetins per gegantescs fangars.
Mai no tinguí perícia per a lliurar-me als crancs, però sí per a traure
De l’amagatall els peixos, mossegar els solcs del sèsam,
Caminar per les sines multiplicades de la calabruixa, que per aquells
Anys, caien com el poder del papaturro.
Després, abandoní aquella escola rústica sense llambordes. —Em doní
A la innocència inabastable de les paraules,
A través d’un caminoi d’aire, volent descobrir, el rònec desvetlament,
El xiprer del pit,
La paret sense harmonia del fullatge.
Un dia viu partir el meu gos entre les ombres. Un dia mamà i els avis
Partiren cap a la campana del subsòl,
Però ells, tots, estan ací, —vestíbuls solars de la meua respiració.
Però jo, [“seguesc i camine, o patesc i m’afanye,…
A voltes he sofrit i camine depressa, i he entropessat i rodat,
I alguna cosa em dol”]…
Baratària, 12.VII.2010
CRÓNICA DOMÉSTICA
Blood sugar sucker fish
In my dish
How many pieces
Do you wish
Step into a heaven
RED HOT CHILI PEPPERS
Después de todo camino entre la abeja de los recuerdos. El dulce
De panela en la redondez del palto; la canela, abierta, en la rama
Temblorosa del litoral, querencia de la nariz en el paladar del calendario.
Me parece exquisito ver al niño perdido en las cincuyas.
Perseguir el barrilete del colibrí con el violín de las pupilas.
De pronto pienso en lo huraño que fui a la oscuridad.
Mamá siempre azucaraba el refresco de carao con azúcar de pilón.
En los tiempos malos a menudo comíamos lunas verdes.
Mamá siempre tuvo todos los colores para mi infancia. Su enagua era
Mi cobija; sus brazos, mi cama. Su corazón, el marañón rojito
Que dibujada en el cuaderno, a la hora de entrar al bosque de la clase.
Nunca me faltó el aire en el bolsillo, ni las cajas de cartón para hacer
Trenes, ni madera para construir puentes para que, por ahí,
Pasara galopante la Esperanza, los sueños, las estanterías del aroma.
En mi primera casa, con piso de tierra, Zemir, mi perro (flaco como yo,
CRÒNICA DOMÈSTICA
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó
Blood sugar sucker fish
In my dish
How many pieces
Do you wish
Step into a heaven
RED HOT CHILI PEPPERS
Després de tot camí entre l’abella dels records. El dolç
De raspadura en la redonesa del palto; la canella, oberta, en la branca
Tremolosa del litoral, volença del nas al paladar del calendari.
Em sembla exquisit veure l’infant perdut en les cincuies.
Perseguir el barrilet del colibrí amb el violí de les ninetes.
De sobte pense com d’esquerp era a la foscor.
Mamà sempre endolcia el refresc de carao amb pa de sucre.
En els temps dolents sovint menjàvem llunes verdes.
Mamà sempre tingué tots els colors per a la meua infantesa. Les seues sinagues eren
La meua flaçada; els seus braços, el meu llit. El seu cor, l’anacard roget
Que dibujava en el quadern, a l’hora d’entrar al bosc de la classe.
Mai no em mancà l’aire a la butxaca, ni las caixes de cartró per a fer
Trens, ni fusta per a alçar ponts perquè hi passés
Galopant l’Esperança, els somnis, les prestatgeries de la flaire.
En ma primera casa, amb pis de terra, Zemir, el meu gos (flac com jo,
Desvivint-se junt a les meues sabates).
Més d’una volta em tocà anar a l’escola amb pantalons apedaçats.
Beure aigua en els dits dels xiulits, suar el futur imperfet
Dels somnis, caminar sense calcetins per gegantescs fangars.
Mai no tinguí perícia per a lliurar-me als crancs, però sí per a traure
De l’amagatall els peixos, mossegar els solcs del sèsam,
Caminar per les sines multiplicades de la calabruixa, que per aquells
Anys, caien com el poder del papaturro.
Després, abandoní aquella escola rústica sense llambordes. —Em doní
A la innocència inabastable de les paraules,
A través d’un caminoi d’aire, volent descobrir, el rònec desvetlament,
El xiprer del pit,
La paret sense harmonia del fullatge.
Un dia viu partir el meu gos entre les ombres. Un dia mamà i els avis
Partiren cap a la campana del subsòl,
Però ells, tots, estan ací, —vestíbuls solars de la meua respiració.
Però jo, [“seguesc i camine, o patesc i m’afanye,…
A voltes he sofrit i camine depressa, i he entropessat i rodat,
I alguna cosa em dol”]…
Baratària, 12.VII.2010
CRÓNICA DOMÉSTICA
Blood sugar sucker fish
In my dish
How many pieces
Do you wish
Step into a heaven
RED HOT CHILI PEPPERS
Después de todo camino entre la abeja de los recuerdos. El dulce
De panela en la redondez del palto; la canela, abierta, en la rama
Temblorosa del litoral, querencia de la nariz en el paladar del calendario.
Me parece exquisito ver al niño perdido en las cincuyas.
Perseguir el barrilete del colibrí con el violín de las pupilas.
De pronto pienso en lo huraño que fui a la oscuridad.
Mamá siempre azucaraba el refresco de carao con azúcar de pilón.
En los tiempos malos a menudo comíamos lunas verdes.
Mamá siempre tuvo todos los colores para mi infancia. Su enagua era
Mi cobija; sus brazos, mi cama. Su corazón, el marañón rojito
Que dibujada en el cuaderno, a la hora de entrar al bosque de la clase.
Nunca me faltó el aire en el bolsillo, ni las cajas de cartón para hacer
Trenes, ni madera para construir puentes para que, por ahí,
Pasara galopante la Esperanza, los sueños, las estanterías del aroma.
En mi primera casa, con piso de tierra, Zemir, mi perro (flaco como yo,
Desviviéndose junto a mis zapatos).
Más de una vez me tocó ir con pantalones remendados a la escuela.
Beber agua en los dedos de los chufles, sudar el futuro imperfecto
De los sueños, caminar sin calcetines sobre gigantescos lodazales.
Jamás tuve pericia para entregarme a los cangrejos, pero sí para sacar
Del escondite a los peces, morder los surcos del ajonjolí,
Caminar sobre los senos multiplicados del granizo, que por aquellos
Años, caían como el poderío del papaturro.
Después, abandoné aquella escuela rústica sin adoquines. —Me entregué
A la inocencia inabarcable de las palabras,
A través de un caminito de aire, queriendo descubrir, el apenas desvelo,
El ciprés del pecho,
La pared sin armonía del follaje.
Un día vi partir a mi perro entre las sombras. Un día mamá y los abuelos
Partieron hacia la campana del subsuelo,
Pero ellos, todos, están aquí, —zaguanes solares de mi respiración.
Pero yo, [“sigo y camino, y padezco y me afano,…
A veces he sufrido y camino de prisa, y he tropezado y rodado,
Y algo me duele”]…
Barataria, 12.VII.2010
Más de una vez me tocó ir con pantalones remendados a la escuela.
Beber agua en los dedos de los chufles, sudar el futuro imperfecto
De los sueños, caminar sin calcetines sobre gigantescos lodazales.
Jamás tuve pericia para entregarme a los cangrejos, pero sí para sacar
Del escondite a los peces, morder los surcos del ajonjolí,
Caminar sobre los senos multiplicados del granizo, que por aquellos
Años, caían como el poderío del papaturro.
Después, abandoné aquella escuela rústica sin adoquines. —Me entregué
A la inocencia inabarcable de las palabras,
A través de un caminito de aire, queriendo descubrir, el apenas desvelo,
El ciprés del pecho,
La pared sin armonía del follaje.
Un día vi partir a mi perro entre las sombras. Un día mamá y los abuelos
Partieron hacia la campana del subsuelo,
Pero ellos, todos, están aquí, —zaguanes solares de mi respiración.
Pero yo, [“sigo y camino, y padezco y me afano,…
A veces he sufrido y camino de prisa, y he tropezado y rodado,
Y algo me duele”]…
Barataria, 12.VII.2010
No hay comentarios:
Publicar un comentario