Lament del viatger-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Artesanía para viajeros






Lament del viatger
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

A voltes el vent venta els somnis fatigats.
La fatalitat sempre es fa mar als ulls.
La fel sempre ens depara armaris desballestats.
Els viatges sempre passen per sopors submergits
Als pòmuls dels somnis, als racons
De la il·lusió, branques lentes sobre el forcat.
L’escuma vetla els enderrocs dels colors:
El para-sol de l’arc del sol convertit en vestimenta,
La sutja que toque damunt del sostre dels teulats
En ciutats on la tristesa és un lament.
(La teua cabellera negra em recorda totes les nits
Juntes que passí entre rius i arbres; podries prendre’t
Un glop de dialèctica per a digerir els xocotes corona
Del poeta, sense defugir el gènere i certa prepotència
Intel·lectual, mai no parlàrem de llinatges en la ferida;
A voltes només en teoria es propaga el tu a tu,
I es neguen cèntims d’estima o solidaritat.
No cal aqueix clima de suspens i misteri,
La nit m’ahuca quan vull parlar amb tu,
Passe enrabiades on no caben les paraules, sinó
ossos simulats de ramats, salsitxes de cavalls.
En la teua cabellera negra la Kodak fa experiments.
Voldria tindre’t ací la meu pit de rober humit.
Aconseguirem parlar com els lloros femelles engabiades
En la cabellera negra de l’ambigüitat amb ocells
Tropicals i no justament mediterranis.
Perquè sone la farina dels porus és menester donar
Salts mortals, eixir de compres per mercats bruts,
Angelitzar els semàfors d’Heràclit, oficiar la luxúria
Per se de l’església, o senzillament riure’s de les tragèdies
Del veïnat, escoltar els consells de l’artifici
I fer un alliberament homèric de la fe. L’erudició
La deixe perquè s’embriague la geografia.
Aquest dolor és tan sols un granet de dacsa al meu pit.
Hi ha d’altres dolors més forts: no poder besar la sesta
De l’engrut, la vellositat verda de la teua harmonia,
La mel negra de la teua negror que em crema
En la sordidesa de les nines quan invoque des de la trona,
Els Manuals o Manifest de la cultura).
A voltes el temps es torna una bèstia grunyidora.
Tan a prop de la meua matèria, et desitge a la velocitat de la llum.
Verge, no. Semblaria un avorrit curtmetratge.
Solemne, no. Vull materialitzar-te al meu coixí
Amb tota la suor dels satèlits o de la selva.
Apostar-li als ulls oberts de les esferes —mastegar
Cabals de quallatinta, rosegar sense mida el desvetlament.
En aquest raig de pedres a la sabata, hi ha aigües
Que passen com un riu d’àvids dents…
—Diuen que és la pluja la que arrossega camallargs frenètics,
O estridències en raïm de trull trapiches, ganivets trencats
En aquesta història de la gola…
Baratària, 05.VIII.2009

Lamento del viajero

A veces el viento avienta los sueños fatigados.
La fatalidad siempre se hace mar en los ojos.
La hiel siempre nos depara armarios desvencijados.
Los viajes siempre pasan por sopores sumergidos
En los pómulos de los sueños, en los rincones
De la ilusión, ramas lentas sobre el arado.
La espuma vela los escombros de los colores:
La sombrilla del arco iris convertida en vestimenta,
El hollín que toco sobre el techo de los tejados
En ciudades donde la tristeza es un lamento.
(Tu cabellera negra me recuerda todas las noches
Juntas que pasé entre ríos y árboles; podrías tomarte
Un trago de dialéctica para digerir los jocotes corona
Del poeta, sin esquivar el género y cierta prepotencia
Intelectual, nunca hablamos de linajes en la herida;
A veces sólo en teoría se propaga el tú a tú,
Y se niegan centavos de cariño o solidaridad.
No es necesario ese clima de suspenso y misterio,
La noche me abuchea cuando quiero hablar contigo,
Paso perreras donde no caben las palabras, sino
Huesos simulados de reses, salchichas de caballos.
En tu cabellera negra la Kodak hace experimentos.
Quisiera tenerte aquí en mi pecho de ropero húmedo.
Lograremos hablar como las loras enjauladas
En la cabellera negra de la ambigüedad con pájaros
Tropicales y no precisamente mediterráneos.
Para que suene la harina de los poros hay que dar
Saltos mortales, salir de compras por mercados sucios,
Angelizar los semáforos de Heráclito, oficiar la lujuria
Per se de la iglesia, o simplemente reírse de las tragedias
De la vecindad, escuchar los consejos del artificio
Y hacer una liberación homérica de la fe. La erudición
La dejo para que se embriague la geografía.
Este dolor es apenas un grano de maicillo en mi pecho.
Hay otros dolores más fuertes: no poder besar la siesta
Del engrudo, la vellosidad verde de tu armonía,
La miel negra de tu negrura que me quema
En la sordidez de las pupilas cuando invoco desde el púlpito,
Los Manuales o Manifiesto de la cultura).
A veces el tiempo se vuelve una bestia gruñona.
Tan cerca de mi materia, te deseo a la velocidad de la luz.
Virgen, no. Parecería un aburrido cortometraje.
Solemne, no. Quiero materializarte en mi almohada
Con todo el sudor de los satélites o de la selva.
Apostarle a los ojos abiertos de las esferas —masticar
Caudales de cuajatinta, roer desmedidamente el desvelo.
En este chorro de piedras en el zapato, hay aguas
Que pasan como un río de ávidos dientes…
—Dicen que es la lluvia la que arrastra zancudos frenéticos,
O estridencias en racimo de trapiches, mojarras quebradas
En esta historia de la garganta…
Barataria, 05.VIII.2009