Sembla malaltia aquest exercici de despullar- poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Edgar Degas

Sembla malaltia aquest exercici de despullar-te
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Mi ventaja es que tengo el corazón marsupial
Me río a carcajadas de su fabulosa mazmorra…
ROQUE DALTON

Ja sembla malaltia aquest exercici de despullar-te.
Què diran els meus lectors d’aquestes nits amb cavallets
De mar? D’aquest escorrim d’aiguardent al costat
Del meu llit? —Potser em torní bèstia a falta
De la teua companyonia de sweet twilight, 0 sweet Savage?
No sé si hi ha lliçó en aquesta platja suïcida d’arrops.
En aquest pervindre de tombes èbries,
En aquest sabó de porc en trossets de la meua ànima.
La tempesta sempre és un paper descolorit,
En la llet dels abruptes, glop amarg que vessa
La porcellana de la pornografia, ací on no ets
I hauries de jugar a l’adultesa amb culleres soperes.
(Cap argument no pot desqualificar la validesa del desig,
O llegir les estadístiques de les estàtues,
Desacralitzar les aixelles del jolivert, mossegar l’arena
Dels pronòstics que fan els metereòlegs,
Invocar aquest tròpic halat amb jovades de bous.
Cap llum no és massa petita que la llum de la poesia,
Per més que les eles servesquen de bastons
I no d’espàtules per a anar esgarrapant el món.
El filferro dels camallargs s’esdevé patètic a la finestra,
Sobretot quan els cabells es tornen òpera
En la boira. No sé si sempre hi ha liquidesa en el silenci
O en la transparència, en els papaturros de la ferida,
En la sobretaula del paludisme en aquestes regions,
On la pobresa ocupa la taula més gran. Tot i així,
Hi ha llavatoris fixos i desinfectants, galetes
A les cadires plàstiques que usen els xiquets,
I quallada amb truita torrada al pedrís de la cuina.
Mai no t’astores dels monosíl·labs de la llum,
Ni del marquesot que colpeja els atris de les esglésies.
Sovint el fetge de la soledat és sord:
I les folloles amb mel no donen massa bitllets.
Al cine mut coneguí les bicicletes agres de la miopia,
Les transfusions de sang als Reality show,
Mai no aplegà la herència familiar per a comprar la pluja,
A perpetuïtat als meus ulls ets un indret desitjat,
Així com una postal de París i la Torre Montparnasse,
Per no mencionar el condol d’una estela del Tikal…
És més fàcil trobar l’agulla al paller que el teu silenci.
A voltes el dubte és més patètic que els alls i el tabac.
L’arna rosega els reixats de filferro del llit, flota
La retòrica dels sofistes al paisatge)…
Però la història no marxa en tricicles per a infants inermes.
La naturalitat ha de ser sempre un joc memorable,
Per als que pintar parets i tanques publicitàries i tot.
El rellotge del temps dels cavallers traspassa tots els espills.
Alguna vegada la fam s’assacià als deserts,
Entre orgàsmics oasis, entre dunes sagnants?
—Tu i jo afaitant la demografia, pensant en una fotografia
De playboy respirant el calentament global del racionalisme.
Reencarnats Fènix de Hollywood…
Baratària, 06.VIII.2009

Parece enfermedad este ejercicio de desnudarte

Mi ventaja es que tengo el corazón marsupial
Me río a carcajadas de su fabulosa mazmorra…
ROQUE DALTON

Ya parece enfermedad este ejercicio de desnudarte.
¿Qué dirán mis lectores de estas noches con caballitos
De mar? ¿De este puchito de aguardiente al lado
De mi cama? —¿Acaso me volví bestia a falta
De tu compañía de sweet twilight, 0 sweet Savage?
No se si hay moraleja en esta playa suicida de melcochas.
En este porvenir de tumbas ebrias,
En este jabón de tunco en pedacitos de mi alma.
La tempestad siempre es un papel descolorido,
En la leche de los abruptos, trago amargo que vomita
La porcelana de la pornografía, ahí donde no estás
Y debieras jugar a la adultez con cucharas soperas.
(Ningún argumento puede descalificar la validez del deseo,
O leer las estadísticas de las estatuas,
Desacralizar los sobacos del perejil, morder la arena
De los pronósticos que hacen los metereólogos,
Invocar este trópico halado con yuntas de bueyes.
Ninguna luz es demasiado pequeña que la luz de la poesía,
Aún cuando las eles sirvan de bastones
Y no de espátulas para ir escarbando el mundo.
El alambre de los zancudos resulta patético en la ventana,
Sobre todo cuando los cabellos se vuelven ópera
En la niebla. No sé si siempre hay liquidez en el silencio
O en la transparencia, en los papaturros de la herida,
En la sobremesa del paludismo en estas regiones,
Donde la pobreza ocupa la mesa más grande. Aún así,
Hay lavatorios fijos y desinfectantes, semitas
En las sillas plásticas que usan los niños,
Y cuajada con tortilla tostada en el poyetón de la cocina.
Nunca te espantes de los monosílabos de la luz,
Ni del marquesote que golpea los atrios de las iglesias.
A menudo el hígado de la soledad es sordo:
Y las hojuelas con miel no dan muchos billetes.
En el cine mudo conocí las bicicletas agrias de la miopía,
Las transfusiones de sangre en los Reality show,
Nunca alcanzó la herencia familiar para comprar la lluvia,
A perpetuidad en mis ojos sos un sitio deseado,
Así como una postal de París y la Torre Montparnasse,
Por no mencionar el luto de una estela del Tikal…
Es más fácil hallar la aguja en el pajar a tu silencio.
A veces la duda es más patética que los ajos y el tabaco.
La polilla roe las alambradas de la cama, flota
La retórica de los sofistas en el paisaje)…
Pero la historia no anda en triciclos para niños inermes.
La naturalidad debe ser siempre un juego memorable,
Aún para los que pintan paredes y vallas publicitarias.
El reloj del tiempo de los caballeros traspasa todos los espejos.
¿Alguna vez el hambre se sació en los desiertos,
Entre orgásmicos oasis, entre dunas sangrantes?
—Vos y yo afeitando la demografía, pensando en una fotografía
De playboy respirando el calentamiento global del racionalismo.
Reencarnados Fénix de Hollywood…
Barataria, 06.VIII.2009