Antics fantasmes de l’hivern-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

EdgarDegas-After the Bath




Antics fantasmes de l’hivern
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Damunt de les rajoles els antics fantasmes de l’hivern.
Els fidels a l’ombra del seu mateix laberint,
Ací l’alé àrid a les finestres, letanies de llençols
Sense dir nosaltres —dispergits coltells en lligalls
De multitud, sostenidors sense colors davall de la nit.
Algú es menja les burilles a la via pública: en fila
Índia masteguen la cendra dels llocs comuns.
De sobte els carrers respiren pregons trancadissos.
—Móns negres, trossos de rellotge als llits de l’extermini.
Als confins de l’horitzó, hi ha pecats originals?
—Hi ha portes i la nit disparant crits, hi ha guerres
Les llengües de les quals fan gemecar els transistors.
Cadenes en les hostes de l’enyorament, segles fundats
En la saliva, sembres fundades en l’atuixegament .
Un altre món despulla la memòria entre desvalits hàlits.
Ares de porcellana s’acumulen a les llàgrimes.
No és d’estranyar la remota llum dels ciris,
El fum terrestre dels pensaments, els sants olis,
L’almoina o el delme, el silenci que vigila les hores.
La nit s’ha tornat espasa o simple insígnia:
—Ceguesa on l’encens enrogeix. Emboscada
Fortuïta del calendari, brasa on les seues branques cruixen.
Escric sense torxes amb la veu sempre insegura
Tocant la humitat de les vespres.
Descendesc fins als llençols de l’humus, sense porta
Que detinga el torrent, sense oblidar sovint les fulles
Seques de l’ànsia, els animals prims de l’entranya.
No hi ha música als lliris de les tombes, ni als espills,
Ni a la boca que es perd a la foguera, de tanta espera.
No em serveix la llengua amb el seus paperets del cap de semana;
No em serveixen les dents sense boganvil·lies nupcials,
No em serveix l’escuma de la pluja ni el crit del vent.
La fatiga és imminent al conjur de la cendra.
La brisa tan sols és una invenció de les onades: d’aqueixes onades
En raïms de vaixell sense port. Als matins, la donzella
Que somie sap a estampa penjada de les parets.
L’edifici de les meues penúries no alberga aurores colosals,
Només ràfegues on l’atzar és més poderós a la realitat.
Des de sempre em cremen els naips del mirall:
—Sempre fon ungit amb els tràfecs de les enrunes.
Mai les paràboles no han emplenat cellers buits,
O almenys mai no he vist el tràfec dels seus blens.
Entre un meridià i l’altre es pengen els tuguris a les mans.
Açò és tan cert com els set espills del poeta,
Als escalons de les finestres proscrites de la premonició.
A voltes els ocells només són cimbells del desvetlament,
Secretes claus, vespers, aire on les imatges
Es dupliquen i formen un àlbum intransitable.
A voltes la raó tan sols és un rastre de subtils al·legories.
Baratària, 25.VII.2009

Antiguos fantasmas del invierno

Sobre las baldosas los antiguos fantasmas del invierno.
Los fieles en la sombra de su propio laberinto,
El aliento ahí árido en las ventanas, letanías de sábanas
Sin decir nosotros —dispersos cuchillos en legajos
De multitud, sostenes sin colores bajo la noche.
Alguien se come las colillas en la vía pública: en fila
India mastican la ceniza de los lugares comunes.
De repente las calles respiran fondos quebradizos.
—Mundos negros, pedazos de reloj en las camas del exterminio.
En los confines del horizonte, ¿hay pecados originales?
—Hay puertas y la noche disparando gritos, hay guerras
Cuyas lenguas hacen gemir los transistores.
Cadenas en las huestes de la añoranza, siglos fundados
En la saliva, siembras fundadas en el agobio.
Otro mundo desnuda la memoria entre desvalidos hálitos.
Altares de porcelana se acumulan en las lágrimas.
No es de extrañar la remota luz de los cirios,
El humo terrestre de los pensamientos, los santos óleos,
La limosna o el diezmo, el silencio que vigila las horas.
La noche se ha vuelto espada o simple insignia:
—Ceguera donde el incienso enrojece. Emboscada
Fortuita del calendario, brasa donde sus ramas crujen.
Escribo sin antorchas con la voz siempre insegura
Tocando la humedad de las vísperas.
Desciendo hasta las sábanas del humus, sin puerta
Que detenga el torrente, sin olvidar a menudo las hojas
Secas del ansia, los animales flacos de la entraña.
No hay música en los lirios de las tumbas, ni en los espejos,
Ni en la boca que se pierde en la hoguera, de tanta espera.
No me sirve la lengua con confeti del fin de semana;
No me sirven los dientes sin buganvillas nupciales,
No me sirve la espuma de la lluvia ni el grito del viento.
La fatiga es inminente en el conjuro de la ceniza.
La brisa sólo es una invención del oleaje: de ese oleaje
En racimos de barco sin puerto. En las mañanas, la doncella
Que sueño sabe a estampa colgada de las paredes.
El edificio de mis penurias no alberga auroras colosales,
Sólo ráfagas donde el azar es más poderoso a la realidad.
Desde siempre me queman los naipes del espejismo:
—Siempre fui ungido con los trasiegos de los escombros.
Jamás las parábolas han llenado bodegas vacías,
O por lo menos nunca he visto el trasiego de sus pabilos.
Entre un meridiano y otro se cuelgan los tugurios en las manos.
Esto es tan cierto como los siete espejos del poeta,
En los peldaños de las ventanas proscritas de la premonición.
A veces los pájaros sólo son señuelos del desvelo,
Secretas llaves, avisperos, aire donde las imágenes
Se duplican y forman un álbum intransitable.
A veces la razón sólo es un rastro de sutiles alegorías.
Barataria, 25.VII.2009