viernes, 14 de agosto de 2009

Mans cegues d’embuts-poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

Wassily Kandinsky




Mans cegues d’embuts
poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó






Les mans cegues trafeguen l’agonia en embuts.
Sorda l’afecció al mirall de l’absència.
Res no hi ha al llim virtual de la claredat:
—Res que complesca amb un aleteig persuasiu,
Amb aquest tebi pany dels efluvis.
Res no és tan cert com l’evidència de l’engany:
Viure és anar armant síl·labes de pols per tot el camí.
Aqueix que encarna el pelegrí en qualsevol séquia.
Aqueix que baixa fins a la immòbil terra on es dorm.
Les meues mans sense els finestrals de l’olfacte,
Ací on sempre li parle a la penombra,
—Forats del temps, estranyes ones de mocadors.
Tal volta són més palpables els subterranis que l’aire:
Demane al fervor que teixesca el meu respir
Als golfos de cada pàgina, en vis
D’aquesta paradoxa que polsa navalles, àncores de navili.
Cada dia tracte amb urgència de furgar les portes
Del desvetlament, el meu somni que manca de regalies promocionals.
Prou amb no entrar a les lentes bombolles de l’aigua.
Prou amb saltar les càbales o el circ:
Tornar-li els olis a la memòria per a reescriure-la.
Mai no són donables les victòries absolutes:
La quotidianeïtat sempre acaba sent una ferida
Abismal, un dol sense albor d’herència.
Per això deixe que passen els dies com se’n va l’aigua
Als lavabos, com el món sense dormir dels sons.
Mai no sabí dir adéu sense un crit a la gola:
En cada font deixe les deshores de la meua sang,
Els fongs de la meua llum, les estovalles de la mel pactada.
Si no fóra pel foc de la destrucció que m’assisteix,
Podria convertir en paràbola aquesta veta de rovell,
En un estany on els batecs de la gaubança valguen
La fondària que és ací, en la fragància amb l’iris
De gavina: antesala del símil ressuscitat.
Tot es perd al laberint monocolor de la saliva.
Encara que la fe aparente vitalitat, la travessia dels seus vagons
És sinistra, —pedra reàcia a l’etern,
Gratuït brollador de l’efímer, en la proesa de les aigües
I els espills. En aquests ocells sense treva del vent.
Res no és cert a la sivella de les sabates.
A les voravies del llampec els peus descalços,
La crispació de la veu a la riba de les preguntes,
La faixa del dolor com una pluja monsònica,
Les mosques ací com fidels paraules a l’aguait de la fulla
Esvaida, del dur afluent on es drecen les dotze
Lluernes del calendari.
En la manca de pa, fina el refilet. Els genets de la calamitat.
A falta de Molins de vent i Croades, he d’oblidar
Els oficis prestats al temps, la respiració de les cavalleries,
I aqueixes abadies d’obsessions indesxifrades…
Barataria, 10.VIII.2009





Manos ciegas de embudos






Las manos ciegas trasiegan la agonía en embudos.
Sordo el apego en el espejismo de la ausencia.
Nada hay en el limo virtual de la claridad:
—Nada que cumpla con un aleteo persuasivo,
Con ese tibio paño de los efluvios.
Nada es tan cierto como la evidencia del engaño:
Vivir es ir armando sílabas de polvo por todo el camino.
Ese que encarna el peregrino en cualquier acequia.
Ese que baja hasta la inmóvil tierra donde se duerme.
Mis manos sin los ventanales del olfato,
Aquí donde siempre le hablo a la penumbra,
—Agujeros del tiempo, extrañas olas de pañuelos.
Quizá son más palpables los sótanos que el aire:
Pido al fervor que teja mi respiro
En los goznes de cada página, en tornillos
De esta paradoja que pulsa navajas, anclas de navío.
Cada día trato con urgencia de hurgar las puertas
Del desvelo, mi sueño que carece de regalías promocionales.
Bastaría no entrar a las lentas burbujas del agua.
Bastaría con saltar las cábalas o el circo:
Devolverle los aceites a la memoria para reescribirla.
Nunca son dables las victorias absolutas:
La cotidianeidad siempre termina siendo una herida
Abismal, un duelo sin albor de herencia.
Por eso dejo que pasen los días como se va el agua
En los lavabos, como el mundo sin dormir de los sonidos.
Nunca supe decir adiós sin un grito en la garganta:
En cada fuente dejo las deshoras de mi sangre,
Los hongos de mi luz, los manteles de la miel pactada.
Si no fuera por el fuego de la destrucción que me asiste,
Podría convertir en parábola esta veta de herrumbre,
En un estanque donde los latidos del júbilo valgan
La hondura que está ahí, en la fragancia con el iris
De gaviota: antesala del símil resucitado.
Todo se pierde en el laberinto monocolor de la saliva.
Aunque la fe aparente vitalidad, la travesía de sus vagones
Es siniestra, —piedra reacia a lo eterno,
Gratuito manantial de lo efímero, en la proeza de las aguas
Y los espejos. En estos pájaros sin tregua del viento.
Nada es cierto en la hebilla de los zapatos.
En las aceras del relámpago los pies descalzos,
La crispación de la voz a la orilla de las preguntas,
El cincho del dolor como una lluvia monzónica,
Las moscas ahí como fieles palabras a la espera de la hoja
Desvanecida, del duro afluente donde se elevan las doce
Luciérnagas del calendario.
En la falta de pan, fenece el trino. Los jinetes de la calamidad.
A falta de Molinos de viento y Cruzadas, debo olvidar
Los oficios prestados al tiempo, la respiración de las caballerías,
Y esas abadías de obsesiones indescifradas…
Barataria, 10.VIII.2009

No hay comentarios: